UCRONITA SUICIDA

Per una vegada poso el text d'un meu dibuix d'encapçalament, el fet de que fins ara no hagués estat així es deu a una iconoclastia patologica que vaig patir al voltant dels quinze anys. Per sort el ser professor d'història de l'art, la va guarir... tot i que no he tornat a dibuixar.

Montse García Lecina

No era un personatge anònim per a mi. Fou una amiga, vàrem entrar a treballar plegats en una multanacional, ens van enviar als dos a formalitzar els papers er donar-nos d'alta a la Seguretat Social, en el meu cas era la primera vegada, amb 22 anys, havia fet alguna feina esporàdica: el més seriós malgrat tot foren els també 22 mesos de Servei Militar. Ella venia d'una família humil, parlava perfectament el català de Barcelona, tenia un oncle a la multinacional de bidell. I com molts altres era filla de l'immigració a Barcelona. No era agraciada físicament però tenia un caràcter dolç, sincer, i treballava amb responsabilitat.

En aquest món les coses més fàcils de ser són un home, blanc de raça, ric de diners, amb estudis superiors, trobar-te en edat laboral (entre 16 i 65 anys), i estar en un país del Primer Món. Això es donava una mica el set de juliol de 1975 quan la Montse i jo ens vàrem coneixer. Com que vaig estar 12 anys treballant al mateix lloc, d'una manera còmode, vaig poder ascendir, casar-me, tenir fills, pis i auto. No em puc queixar, a més perquè m'agrada treballar, podia fer-ho moltes hores. La Montse també.

No sé si va morir verge, ni com es relacionava amb el seu entorn immediat. Només sé que el seu rostre, els seus cognoms, i la manera esferidora de com es va llevar la vida (abocant-se per un celobert), em visiten puntualment dècades després. Podria pensar que ella va fer un testament de l'horror, i n'estic d'acord. Respecto la seva decisió, però la meva intel·ligència se sent insultada, menystinguda. I em sento inferior a la Montse. No tinc fotos, només la recordo. Va cursar tot i les quaranta dues hores de feina d'oficina, les feines de casa, i el necessari lleura. Va estudiar un grau universitari: Llicenciada en Història de l'Art. Ai las! Una de les especialitats de la meva de Geografia i Història. Per tant, pensava jo que tenia assegurada la felicitat. Havia entrat al món de la burgesia. I llavors dimiteix. No vaig anar a l'enterrament, excuses, calia fer un forat a una agenda que sempre tinc buïda, perquè he dit: m'agrada treballar. Podria esmentar altres dimissions en el món de la cultura del que visc, però cap serà com el de la Montse.

Entenc que la gent pugui creure en alguna cosa metafísica, no és el meu cas. Però aniria bé per la meva tranquil·litat dir-li a la Montse que sóc el seu amic, i que segur que més d'una vegada la vaig fer enfadar amb comentaris ridículs. Que tinc part de culpa del seu suicidi n'estic plenament convençut. En pau descansis.

Ja sé que és molt prosaic, però sembla ser que hi ha en una mala higiene bucal, causes de suicidi: aneu a diari Ara d'avui, secció de ciència.salut dental i suicidi, és el d'avui.