MINÚCIES JORDI LLOVET ARAGÓ I CATALUNYA

Escriu Jordi Llovet en negreta: La vindicació de la independència de Catalunya com a antiga nació, per desgràcia, no té cap solidesa històrica

Inexplicadament avui, el diari Ara en la versió digital del suplement Ara Llegim encara manté l'article de Jordi Llovet de la setmana anterior. Potser ha estat ell el que ha demanat que el retirin davant de les inexactituts històriques que manté.

Per començar i vaig una mica fort, ja Fernando Sánchez Dragó, enllaço a la viquipèdia espanyola que suposo que controla ell; perquè la catalana és molt curta i una mica tendenciosa: "En unes declaracions en el seu últim llibre presumia d'haver mantingut relacions sexuals amb dues nenes menors d'edat, de tretze anys, quan ell vivia al Japó en els seixanta i era professor de literatura. Pederasta o pedòfil, sense la talla de Gabriel Matzneff, amb la seva repugnant novel·la Ebri del vi perdut. Gargoris y Habidis que en dos volums vaig llegir l'agost de 1982, una obra de pseudohistòria, que amb molt bon criteri, un bon company de feina de l'escola on treballava, em va fer llençar, quan es tractava de fer lloc a la biblioteca d'aquest establiment públic. Sánchez Dragó és extrema dreta i en una ocasió va dir el mateix que mai els catalans havien gaudit de la independència. I tenia raó en part.

Vostè, sr. Llovet parala d'una antiga nació en el cas de Catalunya. L'Antiguitat va des de la Grècia clàssica en les fronteres del Neolític, fins a la caiguda del suposat Imperi Romà, i dic suposat perquè la República romana segons els textos mai no es va suprimir. I una sola cambra: el Senat resistí fins a la deposició pels germànics el 476 a la ciutat (no Estat) de Roma; i si es vol ser una mica més precís, fins el 1453 amb la caiguda de Constantinoble (ara Istanbul) a mans dels nous bàrbars, els otomans o turcs actuals. La Catalunya antiga era una colònia primer grega, després romana. I amb l'Edat Mitjana visigòtica primer i despré bel·lònida fins a la mort de Martí l'Humà el 1410 encara medieval. Llavors, després del Tractat de Casp la família regnant o comtal va ser la dels Trastàmares (castellans, no espanyols). A partir dels darrers Trastàmares Isabel I de Castella i Ferran d'Aragó, i tot i que aquest darrer amb el seu matrimoni segon amb Germana de Foix, consta que volia tornar a la tradicional divisió entre Castella i la Corona d'Aragó (admeto la diferenciació tot i que vaig estudiar amb el concepte de la Corona catalano-aragonesa, les quatre barres són del mal dit Principat del segle X), aquesta divisió mai no es va donar. Però no per això històricament consten les intencions (i també per alshistoriadors com jo és legítim el concepte d'ucronia). A ambdós es van acabar els trastàmares, i s'entronitzaren els Austries Majors (Carles V d'Alemanya i I d'Espanya i Felip II), continuaren els Menors Felip III, Felip IV i Carles I. Tranquil ja arribem a l'11 de setembre, i m'he saltat el Corpus de Sang, revoltes de 1640 i 1711, modernes i relativament instranscendents car, ai las! L'Estat-Nació encara no havia nascut. Ni aquí ni a les Espanyes, ni en lloc del món. L'Estat-Nació és un concepte d'encuny francès i es forja amb la Revolució Francesa de 1789-1799 quan comença la nostra època encara verge (1799-2022) perquè la fi de la Història no s'ha donat per molt que el seu col·lega de diari Llibert Ferri, esmenti Fukuyama. La fi de la Història la va proclamar Karl Marx quan va ferir de mort la Filosofia per inoperant, i de cop i volta establí el realtivisme (no cínic com el de vostè, fent passar bou per bèstia grosa). Per a Marx la fi de la Història era la desaparició de l'Estat amb la desaparició de les desigualtats socials.

Vostè es queda a l'edat mitjana, senzillament esborra tot allò que el seu rigor com a lingüista no historiador, s'enten avui com a nació. Quant a nisagues, Espanya si és que existeix mai no n'ha tingut cap de nacional (nascuda, amb una parla comuna, una història, tradicions, economia, política ni cultura, com demostra el seu atac cainita a la seva pròpia essencia). Hauria de definir el liberalisme democràtic i el doctrinari que a partir de les tres revolucions burgeses, la ja esmentada i les de les dècades de 1820 i 1830, amb les unificacion d'Alemanya i Itàlia dels 1870', deixen totalment aclarit què és una nació, què és un Estat i què és un Estat/Nació.  A l'Espanya dels austries i preeminents no absolutistes segons Jaume Vicens Vives (del Ir Reich); succeí la borbònica (absolutistes francesos) que arriba fins avui (de Felip V a Felip VI), però pocs borbons moren en l'exercici del càrrec. Del contrari no haguéssim tingut dues nissagues més estrangeres: Josep I Bonaparte (francès) i Amadeu I de Saboia (italià en formació). 

Les efímeres dues repúbliques, la primera tingué els dos primers presidents catalans: Figueras i Pi Margall (1873-1874) i la segona (1931-1939) va ser el darrer intent de fer una revolució burgesa com déu mana. El feixisme franquista (1936-1982 arribada del PSOE al poder) és de marca feixista italiana en el millor dels casos o directament nazi (¿Ja ha canviat l'hora nazi que encara mantenim avui?) Vosté ha caigut lamentablement en la simplificació i la negació de conceptes contemporanis amb arguments reaccionaris. Evidentment que crec en els Països Catalans perquè no hi trobo un concepte millor per a la unitat lingüística, geogràfica, demogràfica, social, econòmica, política, tradicional i històrica que m'acull com a fill de pare manxec i mare barcelonina de segona generació només. Suposo que la trampa del plantejament, nus i desenllaç que li funciona tant bé quan escriu de literatura, se li escanya quan actua com un intrús en conceptes prou definits per una colla d'historiadors brillants de tots els color i catalans. Pregunti al seu company de redacció, el sr. Culla, llegeixi l'esmentat Jaume Vicens Vives, pregunti's perquè la Universitat de Tarragona porta el nom de l'historiador romàntic Rovira i Virgili. Josep Fontana. 

Els aragonesos per fugir de la dependència del Regne de Navarra, més veterà. I per desautoritzar el testament d'Alfons el Bataller que en un àtac de metafísica deixava el seu Regne d'Aragó a mans de facto a l'Església (les ordres militars), van deicidir-se per Ramir el Monjo que no estava per la labor i delegà el seu regne al seu gendre Ramon Berenguer IV casat amb Peronella filla del Ramir. Així va nàixer la Corona d'Aragó amb súbdits aragonesos, catalans, occitans i després de les Illes i el País Valencià (perdó: Regne de València). Els aragonesos van perdre la seva llengua i encara reclament un himne que va composar un cantant i polític, José Labordeta; els aragonesos no aixequen cap perquè són molt pocs, i com totes les societats agràries, ramaderes, pescadores i silvicultores, que no han passat per la revolució industrial (Jordi Nadal) resten a mans dels serveis o servicis, és dir advocats vestits de polítics que reclamen obres romàniques qustodiades per catalans. Si la supèrvia aragonesa s'imposa també ens exigiran l'arxiu de la Corona d'Aragó, i si a sobre tenen apologistes com vostè: millor. 

Sempre l'he llegit al diari Ara, i on convingui (Adéu a la Universitat), el considero el millor del suplement Ara Llegim, no em va agradar el que va dir de Saramago, a la Vallejo no la llegiré perquè vostè la va trobar fluixa. No m'agrada la Irene Solà. Però si que li demano: moderis.