dijous, 11 de maig de 2017

LA SARDANA DE STRAVINSKI


¿Quants bons propòsits es queden en això: propòsits, afecten a grans i petits, a rics i pobres; però tots tenen una cosa en comú. Si resten en pecat de pensament, ningú se sent frustat, delícies del secret! Però si és vanten a tort i a dret generen desencís. Per això a Stravinsky li donem el títol d'ucronita bocamoll. Apa!
La fascinació del músic rus per la dansa popular Catalana
El compositor Igor Stravisnki va ser responsable d'una de les estrenes més escandaloses del segle XX, la de La Consagració de la primavera: cops de paraigües, mastegots, crits... la histèria va apoderar-se del públic del Teatre dels Camps Elisis que no podia contenir les seves reaccions davant d'un espectacle que reduïa a pols tot el que havien conegut. Us imagineu una sardana, composta per Stravinski?
La visita del música Barcelona va generar una expectació a altura de la que va provocar la d'Strauss i, sí, el públic també va rebre astorat una proposta musical que si es produís avui es programaria als festivals de música d'avantguarda. La sardana va entrar fortuïtament a l'oïda de Stravinski, que va topar amb una ballada a la plaça de Catalunya, anant a un assaig al Liceu. Un dels músics més avançats del moment havia trobat a Barcelona "una cosa nova: la Sardana”. La notícia va córrer Com la pólvora i, al cap d'uns dies, s’organitzava una audició de sardanes als jardins de l'Ateneu Barcelonès en honor del músic. *Quan sigui a París envieu-me unes quantes sardanes, que les vull estudiar; després jo us enviaré una sardana meva”, va prometre. I, finalment, el rus va fer sonar la tenora? No. La sardana de Stravinski passarà a la història com un dels capítols més interessants per a la mostra música del què hauria passat si...".
MARTA SOLÉ, article revista Sàpiens, núm. 181, maig 2017, pàg. 12.

338px-Igor_Stravinsky_LOC_32392u.jpg

Igor Stravinsky (enllaç)

divendres, 14 d’abril de 2017

EX-LIBRIS A COMPETIC I ESCOLA D'ADULTS SINGUERLÍN

"Un ex-libris és una marca de propietat que es posa en un llibre. Des del segle XVI ja trobem marques, en forma d'etiqueta que s'enganxava a les guardes del llibre, que a part del nom del posseïdor incorporaven elements simbòlics o figuratius, especialment escuts d'armes del propietari. A les acaballes del segle XIX, els ex-libris començaren a ser objecte de col·leccionisme arreu, i s'inicià una nova moda d'ex-libris artístics en la qual participaren molts dibuixants reconeguts. A Catalunya, l'edat d'or de l'ex-librisme fou durant el modernisme, els primers anys del segle XX, amb la tasca d'Alexandre de RiquerJosep TriadóJoaquim Renart i Cristòfor Ricart. La "Revista Ibérica d'ex-libris" (1903-06), apareguda a Barcelona, va ser la gran tribuna d'aquell gènere artístic renovat. Posteriorment, l'ex-libris ha continuat tenint una presència notable, fins al punt que, el 1958, la seu del Congrés Europeu d'ex-libris d'aquell any va ser Barcelona.

Els alumnes de Competic 1 hauran de fer-ne uns quants, a tall d'exemple:
Ex Libris en blanc, li falta el vostre nom, la grandària és flexible, recomanable no sobrepassi l'espai de 5x8 cm.

A tall d'exemple:







Eines que cal emprar:

1. Paint o similar,
2. Retalls o capturadors de pantalla
3. Incloure el text i una imatge suggestiva, potser perfectament la vostra fotografia.
4. Quant a la informació escrita, valoreu de quina manera voldrieu que si perdeu el llibre, us el poguessin tornar.
5. Per fer una sèrie, passeu les imatges a un document de text, així:



RESULTAT:



Endavant artistes, i no patiu que fins ara el que heu fet ha estat satisfactori.

També podeu barrejar, conceptes. Per exemple:

PUNT DE LLIBRE
"Un punt de llibre o simplement punt és un paper llis que s'utilitza per marcar la pàgina per reprendre la lectura. És habitual que els punts se'ls hi afegeix un dibuix o un missatge creatiu relacionat amb la lectura, l'escriptura o l'art. Per sant Jordi és tradició dibuixar un punt per enviar-lo a un concurs."

Hom pot elegir entre els clàssics:

Per sant Jordi (enllaç)

Els que van més enllà:


O els que venen més de l'aprop, mireu sinó els heteredoxos de la meva filla Berta Alarcó



O "l'homenatge" que us faci el fill Marc, amb un simpàtic dibuix...




Ara oblideu el professor, mireu-vos el melic i deixeu anar la imaginació del vostre magnífic cervell, sigueu poetes que és la millor manera de ser entesos en TIC's
repeteixo

Ara oblideu el professor, mireu-vos el melic i deixeu anar la imaginació del vostre magnífic cervell, sigueu poetes que és la millor manera de ser entesos en TIC's
repeteixo
com vingué a dir M. Stirner:
sou únics, no teniu res més amunt ni més avall

Enllaços: 





-oOo-




LLIBRES PER SANT JORDI PER A L'ESCOLA D'ADULTS

DE SINGUERLÍN, on treballo i badallo*
*abans de sortir de casa.

1. Josep Fontana. El siglo de la revolución / Una historia del mundo desde 1914. Ed. Crítica.
  • Nº de páginas: 808 págs. Encuadernación: Tapa dura / Editorial: CRITICA / Lengua: CASTELLANO
  • ISBN: 9788416771509 / 28,90€ llibre / 14,24€  llibre electrònic.
2. Joan-Lluís Marfany. Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença. Edicions 62, 2017, 960 pp. 25€ /  llibre 12,99€ electrònic.
3. Georges Perec. L'eclipsi. Ed. L'Avenç.
4. Marc Andreu. Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana. Ed. L'Avenç, 20 pp. ISBN 978-84-88839-98-5, 15€.
5. Josep M. Muñoz. Temps present, temps passat. Ed. La Magrana, 
  • ISBN: 9788482647791,  pp 462, 20 €
  • 6. Jaume Cabré.  Quan arriba la penombra. relats. Ed. Proa. 288 pàgines. ISBN: 978-84-7588-670-1. 20€ / 12.99€ llibre electrònic.
  • 7. Lluis Anton Baulenas (darrer llibre)

  • Per llegir: l'escola, la biblioteca de proximitat, els editors, les llibreries, els autors, els traductors, les llibreres de segona mà, l'intercanvi, internet (un exemple de referències).


  • Resultado de imagen


PER AL MEU GERMÀ TRASPASSAT

El proppassat juny, amb seixanta sis anys (1949-2016), Àngel. A la cerimònia laica de comiat de les seves despulles, vaig llegir aquest text:

"L’Àngel
Era el meu germà, i encara més, un amic, un enorme suport. Em duia més de quatre anys i sempre assumí la responsabilitat de ser el germà gran. Era molt treballador, afable i entregat, vaja que deixava petjada on era, perquè es va saber crear un entorn càlid, d’acord amb la seva gran personalitat.
Em consta que fou un gran fill, un gran espòs, i un enorme pare, just ara s’encetava en l’encís de ser avi. És allò que es diu una persona gran i a com a tal serà sempre recordada. Feia la convivència fàcil, fluïda i segura.  Hi ha alguna cosa terrible en la seva desaparició. Era massa jove i mereixia viure –ja retirat- molt més. Sempre, com volia, al costat dels seus, de tots nosaltres que ara l’acomiadem.. En tots els sentits ens deixa orfes, quasi mutilats en els nostres sentiments. No pot haver consol, i tot i que ben segur no ho voldria, la seva absència ens deixa una ferida difícil de guarir.

Gràcies Àngel per tot, intentarem seguir allò que ens vas ensenyar: a ser millors al teu costat."

Ara, amb més temps, repasso la lectura de Salvador Espriu i empro l'acròstic que fa justícia a la...

M'alço vell tronc damunt la vella mar,
Ombrejo i guardo el pas del meu camí,
Reposa en mi la llum i calmo ja la nit,
Torno la dura veu en nu roquer


(Salvador Espriu, Setmana Santa. Ed. Península, Barcelona, 1972. 122 pp. Pàg. 21.) (adaptació pròpia)

Passen els mesos germà ja pols de la més grisa cendra i sembla que regnis en un espai prou definit: el de del dia conscient i el somni nocturn. Ni metafísiques, ni religions, pura materialitat és el record. Segur que viuré prous anys com per esdevenir la pedra del teu monument, i a l'ensems la teva bonhomia fa camí entre nosaltres. La mare, les filles, la néta.

Ângel Alarcón Vicente retratat un diumenge de Rams





El bosc de la pintora Natàlia Gonxarova / enllaç



Natàlia Gonxarova fou una excel·lent pintora raionista, ratllava l'obra fins aconseguir uns espais que a mi sempre m'han colpit per la seva llibertat. Ara fora bo recordar l'avantguarda soviètica que va iniciar la revolució del gust, deixant al gual de la memòria la tradició desigual de la cultura de l'esclavatge, l'aristocràcia i la burgesia. La revista d'història Sàpiens ens recorda aquest mes comentant el llibre de Josep Fontana, El siglo de la revolución / Una història del mundo desde 1914 (Ed. Crítica), la cita de 1920 de l'escriptor Karl Kraus:
"Que Déu ens conservi per sempre el comunisme, perquè aquesta xusma no es torni encara més desvergonyida... i perquè, com a mínim al llit tinguin malsons".

Afirmo:

Josep - Manel Alarcó i Vicent
jmalarco@gmail.com
https://sites.google.com/site/jmalarco/ 
telf. 617809478
google +
twitter 
facebook  


    





PER A LA MARE CARMEN DEL SEU FILL JOSEP-MANEL



Pietat (Miquel Àngel)

Resultado de imagen
Pietat de Miquel Ângel (enllaç)

Tipus: escultura  / Artista: Michelangelo Buonarroti / Data creació: 1498  / Estil: Renaixement italià / material: marbre / Ubicació: Basílica de Sant Pere del Vaticà (viquipèdia, enllaç)
La Pietà o Pietat (1498-99) de Miquel Àngel és una escultura de marbre que es troba a la basílica de Sant Pere a Roma, la primera d'almenys dues obres amb la mateixa temàtica de l'artista. L'estàtua fou encarregada pel cardenal francès Jean de Billheres, que era un representant del rei francès a Roma. L'estàtua es féu per al monument funerari del cardenal, però es mogué a la seva localització present, la primera capella a la dreta quan hom entra a la basílica, al segle XVIII.
Aquesta famosa obra d'art representa el conegut tema de la Pietat o Pietà, que mostra el cos de Crist mort a la falda de sa mare Maria després de la crucifixió. El model en el posicionament dels cossos és el de la iconografia nòrdica, que Miquel Àngel assimila i elabora d'una manera personal. Porta a l'extrem l'ideal renaixentista d'harmonia, bellesa i restricció clàssica. L'estàtua està molt acabada en comparació amb altres obres de Michelangelo.

PER A LA MARE CARMEN DEL SEU FILL JOSEP-MANEL, repeteixo perquè cal que pensis que sempre has tingut com a mínim algú que simplement... et necessita. I la necessitat potser la cadena que lliga tots els sentiments en la gran paraula... amor.
Afable ho has estat sempre, viva i amb iniciativa per crear al voltant del teu cos, una estela de vincles marmoris –com l’estàtua que veus-. La he escollit per molts motius. A les meves classes sempre esmentava un estudiós que deia que Maria, més jove que el fill, més enèrgica si cal. Quan el crist Jesús jau en les despulles de la mort, i s’ha envellit: el món de cap per avall. Fixa’t a més que l’artista és Miquel el mateix patronímic del teu espòs ja traspassat –el meu pare. I Àngel, el teu fill gran
                                                                                                                  ja traspassat –el meu germà!
Culta, generosa i intel·ligent d’una forma natural, a l’altura de la maleïda circumstància que va dur al nostre país a la postració com a terra i com a poble treballador. Vas saber educar allà on només havia odi i rancor, des del feixisme més colpidor d’Europa, ja que va ser el que més va persistir. Sabies no obstant que la vida s’agafa amb mà ferma, la mateixa que sobrepassats els noranta anys d’edat, et col·loca justament en el tron de les venerades.
I què més,
  que
no sigui un maldestre intent de calcar en el blanc d’aquest paper, amb el cisell del teclat de  l’ordinador
ordinant.
Déu -si es fa notar- et salvi Regina, reina, cançó.
CARMEN!


13/04/2017 josep-manel alarcó i vicent, barcelona-catalunya

Carmen, al fons les restes de Can Ricart, del passat industrial català, Poble Nou/Barcelona

dijous, 13 d’abril de 2017

SALVADOR SOLÉ I CAMPS

Des de la deferència intento allunyar-me de la indiferència que per contrast amb la teva amistat, considero un deure repicar  en aquestes línies... del tot improvisades, i per tant sota l’ombra de la Literatura que dóna sentit a la teva tasca, i que ocupa bona part del meu temps com a professor... d’Història.
1.      L’entrada. Principis dels setanta, m’orienta un amic íntim avui metge, codeixeble i del PSUC en aquells moments, surto de la desorientació d’un sistema d’ensenyaments mitjans cafre i franquista. Travesso la porta d’Uni-tec (Ronda de la Universitat número vint). Em rep en Masdeu, professor de Ciències de la Natura, afable, treballarà les meves classes amb rigor i em donarà suport per superar l’escull de l’assignatura a l’Institut. Passo pel sisè i el COU, on en Salvador Solé fa de cap d’estudis –penso. Amb una direcció, la d’en Joan Carulla i Gratacós, que amb el temps derivarà en un cert caos. Desordre que viuré no obstant com a professor novell, a l’acabar la carrera el 1979.
De les classes d’en Salvador Solé, recordo la vehemència, el to crític, el moviment nerviós arreu de l’aula, els alts i baixos més o menys timbrats però que no deixaven adormir-se als seus alumnes. I ben segur una cosa que és clau per construir intelel·lectualitat: la passió perquè tothom llegís, i llegís molt, del bo i millor, com a aprenentatge a l’escriure. Confeccionà en Salvador un equip sòlid, virtuós. Eren els Roies, Bercedo, Martins. Deixo aquests tres i no em vull afegir cap més, tot i que hi eren. Ens acompanyà en Salvador fins a les portes de la Universitat, amb Selectivitat inclosa.
Un professor i un alumne, un munt de llibres, és tot no cal res més. Ara, més de quaranta anys després, afirmo que la meva etapa d’alumne fou molt més profitosa que com a professor, i no serà perquè no posés voluntat sinó perquè aquells anys em van fer definitivament lliure. En aquell ambient vaig conèixer la Roser, la meva dona encara, i aquell lloc propiciarà que uns quants amics, col·legues i familiars (la meva filla Berta) passin bona part del seu temps preciós al lloc propici per a la francesa manera d’igualtat, fraternitat i llibertat, segons el meu ordre que afegirà les gotes d’anarquisme i comunisme que arribaran, en aquesta terra que veurà la independència.
2.      L’intermedi. Mentre feia el servei militar, estudiava a la universitat de Barcelona, treballava en una companyia d’assegurances a la kafquiana manera, em casava i sentia un canvi en el feixisme estant que ha donat com a resultat un estantís feixisme. Mentre tot era i no resultava, vaig seguir en contacte amb Salvador Solé. I la cosa ja va anar sobre rodes. El setembre de 1979, amb el títol de llicenciat a la butxaca, em crida per fer unes classes, no faré ni el Curs d’adaptació pedagògica, car firmaré actes un munt de cursos. Al cap de poc temps em confia la prefectura d’estudis de la secció de la tarda. Mai no treballaré a temps total a Uni-tec, però hi passaré un munt d’hores.

3.      El desenllaç. Tot és molt materialista, aprenc a donar classes, relativament fàcil o difícil, però distret i divertit quan tens la brúixola de la teva passió, la Història. Al costat d’en Salvador, anava camí dels vint anys treballant colze a colze i sempre amb profit. Per descomptat que la discrepància, la crítica, i àdhuc la cursa per consolidar el model pedagògic i de gestió existiren. És més crec que sense aquestes coses no estaria ara sentint la seva veu. Una cosa em sap greu, que no estigui, en Salvador, en actiu. Dono  per descomptat que des de on treballa ara (de moment no m’agraden les paraules retir, jubilació i d’altres de pitjors).


4.      El comiat, s’hauria d’escriure a la pissarra i amb guix. Un antic alumne ja periodista, que vaig trobar casualment, em va preguntar si escrivia i li vaig dir que sí. A la pissarra, pot semblar una foguerada d’humor o mal humor, però el segur és que és VERITAT. I en Salvador m’hi va ensinistrar i ara és el més important que puc dir-li: professor d’un professor. I parafrasejant un conqueridor americà, que ho feia amb la mort, dic: ensenyaràs i t’ensenyaran; i ensenyaran a qui et va ensenyar... Literatura i Història. Salut Salvador Solé.


Pissarra digital amb contingut i amb

Resultat d'imatges de got trencat
contingot







diumenge, 6 de novembre de 2016

TRENCADÍS DE REFERÈNCIES UCRÒNIQUES

Un trencadís català
Ve a ser com la rocaille francesa del segle del rococó, a l'ensems el segle de l'Il·lustració i de les Llums. El que significa la mentalitat freda laica, burgesa que va ensorrant, com ho farà després el comunisme i l'anarquisme la societat anterior, en aquell cas, la societat estamental. I pels anticapitalistes d'avui (1917-2016) la mateixa essència del capitalisme rampant, una mena de voltor que té tants caps com a continents i tantes urpes com a oceans. El trencadís modernista a la ciutatestat de Catalunyabarcelona; o simplement dominant on es troba de 1888 a 1929 la màxima expressió, suposo que del món sencer, del bullir arquitectònic sobre la pell de l'Eixample d'Ildefons Cerdà, la tactilaritat dels escultors i la quintaessencia del color dels pintors. I a tot, afegir l'extrema exemplaritat del disseny de les arts decoratives de tota mena (àdhuc la mateixa fotografia).

Kitsch, escombraria: el tot s'aprofita català
D'ací, a un prohom li cau a sobre parets senceres de rocalla enganxada al ciment, o art, a banda de kitsch, també escombraria. El tot s'aprofita català esdevé manta vegada una solució fàcil que ens du a patètiques unions com l'edifici de Domènech i Montaner del carrer d'Aragó de Barcelona, coronat des de la seu de la fundació Tàpies pel núvol o laberint de ferros que s'afegeix a l'eterna construcció/deconstrucció d'una ciutat que amb un cos propi, sembla voler ser maca, independentment de la voluntat de molts dels seus responsables polítics, administratius, econòmics i...culturals. Fem doncs trencadís de lectures i sensacions i potser anotant-les, ara que per fi he llegit el segon llibre de Deleuze, fem bastides al cervell i vejam com després el subconscient actua o desactua, reconduint la paranoia d'un professor de secundària que veu la revolució llunyana, i vol estar segur de que mínimament els seus alumnes, navegaran per les aigües del feixisme del segle XXI. A Espanya la península exclou Catalunya, i per descomptat Gibraltar, Andorra, i voldria pensar en el Portugal de Fernando Pessoa i José Saramago, la resta dels Països Catalans, i els guerrers bascons.

El trencadís és
Sense més dilacions:
Roberto Bolaño, Natàlia Gonxarova, Malèvic, Kandinsky, F. Lloy Wright, Caravaggio, Dostoievsky, Tolstoi, Marx, Trotsky, Lenin, Bakunin, Stirner, Freud, Fromm, Sartre, W. Benjamin, Franz Kafka, I. Vargas Llosa, Ernesto Sabato, Salvador Allende, Schubert, Albinoni, R. Alberti, M. de Unamuno, Josep Fontana, M. Robespierre, Andreu Nin, José G. Solana, Joaquim Mir, Jaume Cabré, Ll. A. Baulenes, A. Bosch, José Hernández, Rutherfurd, I. C. Simó, Peter Greenaway, S. Kubrick, Gore Vidal, Le Carrée, Epicur, Heracli, Democrit, Suetoni, Lucreci, Oswalgo Lamborghini, Quim Monzó, P. Baroja, A. Machado, Borja de Riquer, Hobsbawm, Chomsky, Gramsci, J. Littell, Wassily Grosmann, M. Tuñón de Lara, Jaume Vallcorba, Jorge Herralde, J.M. Muñoz, Blas de Otero, S. Espriu, Montserra Roig, Ops, Goya, Edgar Allan Poe.

Trencadís amb Edgar