UCRONIA

Escriu Jordi Llovet en negreta: La vindicació de la independència de Catalunya com a antiga nació, per desgràcia, no té cap solidesa històrica Inexplicadament avui, el diari Ara en la versió digital del suplement Ara Llegim encara manté l'article de Jordi Llovet de la setmana anterior. Potser ha estat ell el que ha demanat que el retirin davant de les inexactituts històriques que manté. Per començar i vaig una mica fort, ja Fernando Sánchez Dragó , enllaço a la viquipèdia espanyola que suposo que controla ell; perquè la catalana és molt curta i una mica tendenciosa: " En unes declaracions en el seu últim llibre presumia d'haver mantingut relacions sexuals amb dues nenes menors d'edat, de tretze anys, quan ell vivia al Japó en els seixanta i era professor de literatura. Pederasta o pedòfil, sense la talla de Gabriel Matzneff, amb la seva repugnant novel·la Ebri del vi perdut. Gargoris y Habidis que en dos volums vaig llegir l'agost de 1982, una obra de pseudohistòr

L'Ara és un diari publicat a Barcelona (El Raval) i de bon to com quasi tota la premsa catalana. Ni el Periódico de Catalunya el primer rotatiu es llengua espanyola que va fer una edició en català. Ni La Vangurárdia Española que l'imità anys després. Ni el Punt/Avui, tenen masses coses per criticar. L'Ara és el meu diari de referència, de fet és l'únic i el conce des de que va nàixer. No és estrany, per la meva professió (tot i que jubilat, tinc professió: historiador), aviat vaig trobar alguna cosa que funcionava. De primer, Carles Capdevila no em va caure gaire bé, no és habitual en un medi, escriure amb l'entusiasme que ell ho feia, no mantenia la distància necessària, i tenia massa esperit col·laboratiu. Total: passava de les seves opinions. De l'actual directora, l'E. Vera, vaig saber que era important quan el Josep M. Muñoz i Lloret la va entrevistar. Perquè aquest sí el tinc en nòmina com un dels més grans intel·lectuals del país, i des de L'Avenç

Per una vegada poso el text d'un meu dibuix d'encapçalament, el fet de que fins ara no hagués estat així es deu a una iconoclastia patologica que vaig patir al voltant dels quinze anys. Per sort el ser professor d'història de l'art, la va guarir... tot i que no he tornat a dibuixar. Montse García Lecina No era un personatge anònim per a mi. Fou una amiga, vàrem entrar a treballar plegats en una multanacional, ens van enviar als dos a formalitzar els papers er donar-nos d'alta a la Seguretat Social, en el meu cas era la primera vegada, amb 22 anys, havia fet alguna feina esporàdica: el més seriós malgrat tot foren els també 22 mesos de Servei Militar. Ella venia d'una família humil, parlava perfectament el català de Barcelona, tenia un oncle a la multinacional de bidell. I com molts altres era filla de l'immigració a Barcelona. No era agraciada físicament però tenia un caràcter dolç, sincer, i treballava amb responsabilitat. En aquest món les coses més fàcils

  M'agradaria que tots aquests 58 llibres reflectissin una ànima lectora, tanmateix un lector només és un hàbil copiador, imitador i creador de les fantasies que proposa l'autor. Entre les novetats del meu univers lector està l'establir una llista de dones, homes i grups d'autors. La diferència és amb diferència pels homes. Va morir Viçens Pagès Jordà, i ara penso en manifestar el meu desconsol per allò que em va fer gaudir llegint. El títol d'aquesta entrada és un oxímoron, però el mantenc. La mort és comuna, la dolorosa és la que envia el mort al viu perquè aquest se sentirà més sol, més sol que mai. He seguit al Pagès Jordà a les pàgines de L'Avenç, recentment a l'Ara, vaig llegir Dies de frontera ja fa molts anys. El meu lliure pensament en el seu cas valora més la feina d'assagista. He penjat 58 llibres abans, són lectures cartesianes que si no s'anotes, cauen en l'oblit; i he de repassar sovint tot allò que llegeixo per no caure en l'al