ARA UCRONITA

L'Ara és un diari publicat a Barcelona (El Raval) i de bon to com quasi tota la premsa catalana. Ni el Periódico de Catalunya el primer rotatiu es llengua espanyola que va fer una edició en català. Ni La Vangurárdia Española que l'imità anys després. Ni el Punt/Avui, tenen masses coses per criticar. L'Ara és el meu diari de referència, de fet és l'únic i el conce des de que va nàixer. No és estrany, per la meva professió (tot i que jubilat, tinc professió: historiador), aviat vaig trobar alguna cosa que funcionava. De primer, Carles Capdevila no em va caure gaire bé, no és habitual en un medi, escriure amb l'entusiasme que ell ho feia, no mantenia la distància necessària, i tenia massa esperit col·laboratiu. Total: passava de les seves opinions. De l'actual directora, l'E. Vera, vaig saber que era important quan el Josep M. Muñoz i Lloret la va entrevistar. Perquè aquest sí el tinc en nòmina com un dels més grans intel·lectuals del país, i des de L'Avenç (mensual i revista), vaig pensar sí que alguna cosa tenia l'E. Vera. 

Crec que el diari Ara

Passa per una crisi de creixement, manta equivocacions, algunes els hi faig arribar per mail, twitter, etc. La llibertat d'expressió ve condicionada per l'accionariat -segur. Per exemple una mala notícia no per dolenta, sinó per redactada, quan s'informava d'una taula rodona on precisament hi havia en Josep M. Muñoz amb un altre Muñoz, al final no sabies quin dels dos demanava l'existència d'una premsa pública. Suposo que va ser el Josep M. I d'exemples els tenim amb textos de fa uns anys amb Pepe Rei. Tant se val, com que no tenim estructures d'Estat, anem de pegat en pegat.

També van confondre en el semàfor de valoracions la cara de Y. N. Harari. I comencen a haver un devesall d'errors no corregits, com no posar escala als mapes, i la tipografia; en general bona, i sostinguda amb lletres legibles.

En les pàgines de cultura en destaca Jordi Llovet, és el millor a distància de la resta. L'Andujar és un pèl cursi, l'Aragay és un humanista passat de voltes. La manera de caracteritzar la venda de llibres és conservadora. Es podria fer un apartat sobre els llibres que més es venen al segon curs de batxillerat i al seu excel·lent nivel, els de Cicles Formatius de Grau Superior. Tampoc costa massa posar el preu i l'ISBN. La Mònica Planas Calloll escriu molt bé, la secció d'esports és suficient i continguda. D'opinió, el nivell és bo. Les columnes de la segona plana, llevat del Gutiérrez que sap molt de mèdia, són fluixetes, la Moliner cansa, i el Basas és tot un professional, però no crec que arribi a ser un J. Pla (em sap greu esciure sobre un feixista), Espinàs o el millor: Quim Monzó. Quan al Josep Ramoneda, vaig tenir la subscripció de La Maleta de Portbou en llengua espanyola. Bona però no passa de ser l'antic Destino: quan només escrius en llengua espanyola; se't enganxa com una paparra el sentit tràgic de l'existència d'Unamuno o l'esperpent de Valle-Inclán. En Ramoneda no és aigua clara, com tot el Grup d'Edicions 62 - Planeta; endogàmia capitalista. Tot a repartir entre bons amics. El premi Planeta per la dreta del pp amb orgull de ser catòlica; i després la catalana, que ves a saber d'on bé. La Sílvia Soler és una mica fava. El Toni Soler les clava i és mesurat. El sr. Culla no falla. 


Deixo anar un meu dibuix, amb l'empenta surrealista que em permet treballar des del meu ordinador (quasi ordinyador) Les pàgines de ciència, economia bones. L'analista tecnològic, sr. Cuesta, notable alt. El cranc vé d'allò de CaixaBank = CaixaCranc, que vaig enviar al Puig Domènech.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LES ESCOLES I LA REVOLUCIÓ

Imatge
L'educació és un sector sensible de primera necessitat per desenvolupar l'intel·lectual col·lectiu a escala planetària. No hi ha racó on no hi figuri una escola o una contra escola. Com que la realitat és dialèctica, quan esclaten guerres, morts, pandèmies, i catàstrofes demogràfiques o climàtiques, tot el que està a l'abast de la humanitat per garantir la seva permanència amb categoria d'eterna. L'educació s'associa íntimament amb el present, per això està permanentment viva en tots el actes dels humans. Amb independència de valors més prosaics com l'economia, la sociologia, la política, inclús la pròpia cultura.  En plena destrucció, regressió i anihilament parcial sempre hi ha una escola, ni que sigui de la mort com pensava Durruti, un activista que combaté el feixisme durant la Revolució i Guerra Civil a Espanya (1936-1939). També, una escola és una empresa, on la mercaderia és l'estudiant, en funció de l'encontorn a tres bandes: escola per a in
Més informació

AVUI JUGA EL BARÇA

Imatge
  Per a Richard Ford, Paul Auster i John Irving   18.50 H Partit amistós (Esportiu) UE Olot-FC Barcelona. El nou Barça de la temporada 22/23 debuta aquesta tarda al Nou Estadi Municipal d’Olot. I el miraré a TV3 perquè és en obert. Pagar per assistir a un esdeveniment esportiu és lloable però per a mi, no fa el cas. De menut vaig anar al Camp de Les Corts amb el pare i l'avi que eren socis del Barça, no pagava jo esclar. Amb el temps, pare i avi sogre per a ell, es van donar de baixa. L'avi patia molt i s'estava més al bar i als serveis que a les grades. I es van posar d'acord en deixar de pagar l'abonament. Ben fet! L'avi havia estat jugador fundador del Rugby del Barça, o això deia ell (es deia Francisco,  Paco,  Vicente Gil). Parlava català tothora, mentre que el meu pare ho feia en espanyol. Per prohibició expressa de la seva esposa, la meva mare, de llengua catalana, però molt primmirada. Amb els anys, tenia jo 12 i 13, vaig jugar a l’Infantil del bàsq
Més informació

FRANCIS DE MIOMANDRE, PREMI GONCOURT 1908

Imatge
Per a la dona que li va vendre els premis Nobel i Goncourt a la meva mare, editats per Plaza & Janés Lectures per a tots els gustos, però aquest no és el problema, sinó que realment al voltant de cadascú hi hagi un nombre prou engrescador de lectors com per domesticar la persona. Pel general si es mira cap a la veritable Europa, el Regne Unit, França i Alemanya, és segur que l'exemple ajudarà als perifèrics  a prendre posicions vers les veritables essències: el talent, l'art, la igualtat, la llibertat i la imposició de la pau per sobre dels crancs de la guerra i l'explotació ca... ca... capitalista. (Quequeixar de vegades apunta la gana de saviesa) “Un hilillo de agua” La señora Verrière vivía en un cuarto sencillo y sobrio adornado de muebles honestos, pero donde se adivinaba que preocupada sin tregua por otras cavilaciones, no se había inquietado jamás por poner orden entre los cachivaches, los marcos y el polvo. Cuando entraron sus visitantes, estaba senta
Més informació