L'ARA I L'AVENÇ

Com va passar amb la revista "Triumfo", la millor del darrer franquisme i engolida per la Transició (1975-1982). Científica, des acomplexada i rigorosa. Miraculosament va poder informar de l'atemptat contra Carrero Blanco i de l'enderrocament de Salvador Allende (11 de setembre de 1973). Però estava segrestada pel feixisme quan el seu capitost va morir (20 de novembre de 1975). Encara va bategar el 1982, llavors la capçalera va morir. Encara somnio -real, que torna als quioscos i amb angoixa no la puc comprar; o se'm perden setmanaris o mensuals.

En paral·lel el 1977 va nàixer la millor revista mensual: L'Avenç, tots els seus números són un prodigi de rigor i alta cultura. Ha tingut diverses etapes que s'han reflectit en diversos canvis de direcció. Ara la línia del temps ens diu que ara, sota el tàndem Muñoz i Lloret, simplement excel·leix i els seus lectors són admirables. Per què doncs a partir del maig d'enguany, sembla que tancarà? La cultura és mercat; i manta de vegades el mercat es mostra indiferent per la cultura. Podem ser un país de necrològiques, quan més val ser un país de rabiosos. Enfront una realitat sempre sàdica, quan la independència, la catalanitat i sobretot les ciències socials, també les exactes i naturals; i per descomptat l'univers de la comunicació han de figurar en el menú diari dels cervells més desprotegits. Hi ha una cosa molt senzilla que és el CDU (Codi Decimal Universal) llistat exhaustiu del coneixement a l'abast de biblioteques i particulars. El CDU català és ric i divers, com l'educació primària, secundària i universitària que ací és competent, justament en el marc europeu que encara marca una línia de pensament; geogràficament si més no lligada al nostre temps.

Valgui l'exemple de Marx, Freud, Einstein i Darwin. Allunyats certament dels Països Catalans, però tan ben llegits i posats en pràctica en la nostra història recent (1789-Revolució Francesa; 1991-ensulsiada de la Unió Soviètica. Per a un historiador anar més enllà de 1991 és un gran risc; sovint cau en el presentisme o la vulgar crònica, cosa que de dret correspon a la premsa diària. Seria el cas de l'Ara que si queda orfe de L'Avenç perdrà qualitat. Als lectors, en el meu cas subscriptor d'ambdues capçaleres, ens interessa... Ai las! L'Avenç. És un mensual, dels seus articles en surten llibres, i té una col·lectivitat de matrícula d'honor. L'Ara ha crescut i si en soc lector és perquè el considero el millor diari a l'abast. Però té mancances tècniques importants. La primera és no tenir encara un defensor del lector, no val que aquesta funció la desenvolupin mancomunadament els seus periodistes. Cal una figura genuïna, amb autoritat sobre el llibre d'estil. No vull ser orfe de L'Avenç, però seria una catàstrofe i una mala idea trobar un mensual de la seva talla (ni el Sàpiens, ni altres que estan en el paradís de lletres catalanes molt diferents; la Maleta de Portbou estaria bé en català, però esclar que no està escrita en la única llengua pròpia dels Països Catalans: el català. Sí, que El Temps, Els Marges, àdhuc la publicació montserratina... res però de la categoria monumental de L'Avenç.

L'Ara escombra l'altra premsa diària, també El Punt-Avui; i els sucursalistes El Periódico i La Vanguardia. Lloable sens dubte deu ser la comarcal, però l'epicentre és Barcelona, i és on es juguen totes les competicions. Tenim dues llengües, l'aranès i el català. I el nostre model és un Estat-Nació amb representació pròpia a les Nacions Unides; segurament hauria de ser Andorra (coprincipat apart) l'únic representant plausible de la catalanitat. La política és conjuntural, és l'administradora lleial d'una societat que té la seva potència en més variables: la geografia i la història. La demografia, la societat, l'economia, l'antropologia: l'oci i el negoci. L'esperança de vida, que sigui de vida i no de simple existència. I per últim, el que cal és una filosofia, i ha poder ser sense metafísica.