DUALITAT: M’AGRADA NO M’AGRADA

Per a Aureli Martins (epd) professor i col·lega

M’agrada la filosofia, no m’agrada la ideologia. M’agrada l’estat-nació, no m’agrada la regió. M’agrada l’anarquisme, em produeix basques el feixisme. M’entusiasma el marxisme, em repugna l’ús de més d’un “isme”. Prefereixo la necessitat i aparco la competència. M’agrada la meva parla, no voldria ser mut, ni capat, ni disminuït. Prefereixo la persona a la dualitat home/dona. M’agrada la història, no m’agrada l’economia. M’agrada la novel·la, no m’agrada la poesia. Prefereixo el cinisme a la hipocresia. M’agrada el materialisme dialèctic i vaig tot el dia drogat, borratxo i violent amb el materialisme mecanicista. Prefereixo, gaudeixo, disfruto, m’agrada la tècnica; m’avorreix, em torna paranoic, existencialista i romàntic la religió.

Prefereixo les atees a les monges. M’agrada fer un bon tast de flegma i de còlera; i em fa riure la melanconia i la ira. M’agrada el trotsquisme en un bar, i el capitalisme a les clavegueres. Puc arribar a un orgasme amb l’art i esdevinc un eunuc amb la publicitat, la propaganda, Auswitcz, Goebbels i Nietzsche. Estic més content amb una dona que amb un home. Posats a llegir val més Descartes que Nietzsche, i Sartre més que tots plegats. Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch junts dilueixen Gaudí en un got d’aigua. M’agrada el sexe i odio la castedat. Prefereixo l’arquitectura que la dansa. M’agrada la moto i trobo ximple l’auto. M’agrada el dia i em maleeix la nit. A la taula la carn, el peix a la mar. M’agrada el llibre, no m’agrada la televisió. Prefereixo Gutenberg que tots els evangelistes, que poden ser quatre o onze com els jugadors de futbol. M’agrada el futbol, em neguiteja i trobo fastigós escopir sobre l’herba. Prefereixo un tuberculós net a una falangista guanyador de l’or als propers jocs olímpics. M’agrada la Rambla de Catalunya de Barcelona, no m’agrada la Rambla de Barcelona. L’avió em posa trist, el vaixell eixampla els meus pulmons, el cervell, tota cosa meva. M’agrada Dinamarca, no m’agrada l’aeroport de Canàries. M’agrada Praga, no m’agrada París. M’agrada la Costa Brava, no m’agrada la sorra de Castelldefels, ni la del Prat de Llobregat. M’agrada el roquissar no m’agrada la sorra. Vaig somicar a Burdeus, em va decebre Ajaccio. M’agrada el Nord, voldria que m’ha agradés el Sud. M’agrada Salvador Allende, petonejo la imatge de Xile; no m’agraden els orientals ni el musulmans, els integristes, ni els reaccionaris. M’agraden més el romanesos comunistes que els capitalistes. M’agrada el cel argentí i no m’agrada Buenos Aires. M’agrada Rubí, no m’agrada Barcelona. Prefereixo una cosa que un vegetal o un animal. M’agrada més un educat injust que un mal educat just. Gaudeixo més de la timidesa que de la fatxenderia. M’inspiren Juan García Madero, Ulises Lima i Arturo Belano; no m’agraden Hamlet, Macbeth i Romeo. Per llegir abans Dostoievsky que Tolstoi. Jonathan Littell és molt millor que Wassili Grosmann. José Saramago és sensacional, Paolo Coelho és un pòtol místic. M’agrada dormir més que perir. Disfruto llegint Vargas Llosa, em cansa el cec de Jorge Luis Borges. Gaudeixo llegint Salvat Papasseit, no m’agrada pidolar per poder parlar amb la meva llengua. Cromwell el purità, Robespierre l’incorruptible i Lenin l’actual són infinitament superiors a tots el papes vaticanistes, Napoleó, Stalin, Salvador Dalí i Josep Pla, aquest dos darrers eren franquistes en estat pur, a banda d’espies i males persones. M’agrada la Natàlia Gonxarova, en Màlevic i el senyor Wassily Kandinsky; no m’agrada que no m’agradin. Schubert, Vangelis, Nymann i Raimon abans que el flamenc, el soroll de la quitxalla al jardí d’infància i els ciclomotors estripats dels adolescents amb sexe indefinit i guillats amb el seu cervell humidetejat amb molsa de “banlieu”. Mil vegades millor el comte Dràcula que la mare Teresa de Calcuta. Més Fidel Castro que el “che” Guevara. M’agrada més el número 11, també el sis (6) què no pas la butxaca podrida dels banquers. Vaig arrenjat dins d’un putiferi, i empistolaria el macarroneig. Sempre és millor la pornografia que la cursileria de les revistes del cor. Adoro la estil·logràfica Montblanc i resto reduït i empassat pel pantan de la meva ignorància amb les imitacions del “Bic”. M’agrada més el pc Mac que la resta. M’agrada la Harley Davidson i rellisco en la baba de l’idiota que va en bicicleta. Prefereixo, m’agrada més un bon conductor que un bon vianant. M’agrada Michelangelo dei Caravaggio, les dones, les copes plenes i buides, Roma Polanski i Stanley Kubrick. No, no i no m’agraden les armes, els pescadors, els caçadors, la metafísica, la ciència ficció, la superstició, triar regals, les revistes del cor i llevar-me els pèls del nas. Estic en bona companyia amb els solitaris, els ascetes i els insatisfets; em repugnen el faldillers, els casanoves i els domjoans. M’agrada la política, no m’agrada la política. M’agrada la contradicció i el error, maleeixo la sobèrbia i la ignorància. M’agrada més un proletari que un lumpen proletari. Sóc més clàssic que modern, més contemporani que coetani. Més espectador que actor, més llegidor que escriptor. Més babau què llest. M’agrada el tetris, no m’agraden els jocs de rol. Prefereixo el pòquer que tots els altres jocs de naips. M’agrada més la cultura que la natura. Rellisco en l’abstracció de la matemàtica i la gramàtica. Respiro a ple pulmó amb la història, la geografia i la història de l’art. M’agraden més els ocres que els mediocres. Em sedueix més la fossa de les Filipines que pujar a l’Everest. El pou de casa meva que l’ipod del veí.
Mare mar o Mare mart?

Oh! Més de dos anys després trobo el següent text de Quim Monzó:

BARRES: SÍ. TAULES: NO

Barra sí. Perquè generalment la barra té una alçada ideal per repenjar-hi el colze, i anar bevent tranquil-1ament, segur que el líquid baixarà estómac avall sense trobar-se budells mig aixafats o desviacions insospitades, com passa quan ets assegut.

Taula no. Perquè s’ha de ser molt apàtic per poder esperar que el cambrer es decideixi, primer, a venir-te a preguntar què vols, i després, esperar que es decideixi a dur-te la copa a la taula.

Barra sí. Perquè les converses - si n'hi ha - són més àgils i sense crema de llet.

Taula no. Perquè seure molta estona fa el cul gros.

Barra sí. Perquè les converses - com ja hem dit: si n'hi ha - són de dos en dos, o de tres en tres, a tot estirar. En una taula és molt fàcil trobar-se quatre, o cinc, o sis o més persones, cosa que propicia la conversa en veu elevada, les rialles i els crits.

Taula no. Perquè recorden aquella cosa horrible que són les tertúlies programades.

Barra sí. Perquè permet mobilitat, i anar lloc a l’altre del bar, a veiam com està el palangre de l'altra banda, per exemple.

Barra sí. Perquè es pot parlar amb els cambrers. I amb les cambreres.

Barra sí. Perquè permet comprovar si els cambrers serveixen bé les copes, si són nets, si hi posen la marca que el client els ha demanat, si toquen el gel o la llimona amb els dits...

Barra sí. Perquè permet fugir fàcilment del pelma que - sense que puguis impedir-l'hi - engega el rotllo i t’explica corn és la seva última pel·lícula, pintura, novella, col·lecció de poemes o idea.

Taula no. Perquè - encara que sembli impossible de superar - hi ha una cosa encara més insuportable que fer sobretaula: fer sobretaula sense haver-hi dinat abans.

Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. Pp. 164-165.