POLÍTICA

Per a Mijail Bakunin

El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. Per tant tota societat ha de buidar-se de polítics per avançar. L'existència de l'Estat és un mal, per tant innecesari. El capitalisme tendeix a eliminar-lo, el comunisme també. El primer ho fa per mitjà del materialisme mecanicista; el segon a través del materialisme dialèctic. Ambdós encara no han arribat a la seva maduresa, atès que continuen tenint Estat. A priori la R. P. de la Xina és la que està més preparada per eliminar l'Estat, i ho fa amb un règim de partit únic (oh! oxímoron) que amb les forces socials més progressistes que ell, ha de reconduir tot a la seva desaparició. Les forces més progressistes que la política o els partits són per ordre d'importància els sindicats. De sindicats n'hi ha de dues menes, els conservadors dels amos del capital privat, i els progressistes que representen el major nombre de la població. La teoria premarxista, el socialisme utòpic afirmava "el major nombre per al major bé". Els marxistes afirmen que el treball i la gent del qual depén, són el motor de la Història. Els rics mouen la Història amb un excés de poder, per tant són més facilment corruptes. Els treballadors, que tenen poc capital, tenen poc poder, per tant són més immunes a la corrupció. La participació dels treballadors fins ara ha generat partits polítics, i la democràcia els ha separat entre partits de dreta i partits d'esquerra. És evident que els partits de centre no existeixen; i que totes les transversalitats duen a la desnaturalització de l'essència dels partits. El just és que les urnes donessin el poder a un sol partit. Aquest de fet hi ha existeix. Chomsky afirma que als Estats Units d'Amèrica del Nord, hi ha dos partits, la coalició entre republicans i demòcrates; i el partit (no visible) de la no participació. Esclar que la sociologia ha de fer estadística de tots el que hi són. En un espai, el més entenedor és el de l'Estat, hi viuen individus sota les tres necessitats bàsiques: el menjar, el dormir i l'estimar. Com que aquestes són producte de l'activitat, el treball. Auqells que treballen en les pitjors condicions són els que viuen menys anys. Així es pot considerar ric aquell que viu molts anys per causes geogràfiques, demogràfiques, polítiques, socials i culturals; totes alhora i en conjunts de treball. Els conjunts de treball són els dos modes de produir dominants, al primer món, el capitalisme (EUA, Canadà, Unió Europea, Japó, Austràlia, Nova Zelanda...); el segon món són els comunistes que es reconeixen històricament a partir de la Revolució Soviètica (1917-1924), les revolucions són sempre de cicle curt, en aquest cas, la mort de Lenin marca simbòlicament la fi i llavors comença la pràxi. El primer món té un marc referencial anterior, la Revolució Francesa (1789-1799), en la mesura en que les proclames burgeses siguin avui enteses, es podrà dir que el capitalisme està preparat per sobreviure. Està clar que des de 1848, el proletariat va deixar de ser lacai de la burgesis i es dotà d'institucions propies, les més genuïnes són les assemblees ("soviets") de treballadors de la indústria, el camp i els serveis que són les realitats que fan possible la vida. Els Estats Units d'Amèrica del Nord mantenen llur hegemonia a la manera jacobina, el club que va fer triomfar la revolució francesa. La Unió Soviètica (1917 tot i que el nom és més tardà - 1991) va complir a la perfecció el seu contingut; l'espai hereu Rússia i les seves repúbliques, han negat la seva tradició, han pervertit el model de capitalisme d'estat, substituint-lo amb la pitjor versió del capitalisme. El capialisme és agressiu i no cotempla la pau més que per oposicions excloents, no és integrador perquè és incapaç d'anivellar les rendes del capital per a satisfacer les necessitats del conjunt de la població mundial. Per això Rússia avui és mercantilista, fisiòcrata, imperialista, un estat entre l'Edat Mitjana i la Moderna. Ha reculat, ha reventat la divisió de poders i ho deixa tot en la política dels dictadors, mafiosos, autoritaris... metafísics o romàntics de la tonteria. 2022 és l'any de les guerres convencionals entre capitalistes, ara Ucraïna contra Rússia, i a un cantó i a l'altra aquell que tingui raó. Raó, no en té ningú perquè pensen igual a la manera capitalista. El nacionalisme és la reserva del mercat per part de la burgesis, i aquesta es devora a si mateixa, per la riquesa. Com que la riquesa s'associa amb el poder, i el poder és corrupte, emergeixen els quatre genets de l'Apocalipsi: la guerra, la fam, la pesta i la mort, fa uns dies s'hi afegiren la crisi climàtica i les grans migracions. Tots els Estats del món pateixen aquest flagell, però hipotèticament els més preparats per superar-lo són auqell que tenen una contraideologia: Marx afirma que ell és el darrer filòsof, i té raó, perquè la filosofia quan es posa a caminar abasta el 'fantasma que recórre Europa' o 'el vell talp que desfà els seus ciments'. Parlas d'ideologies és balder, perquè són pura màgia. Però si és cert que la que representa el poble de la República Popular de la Xina és el marxisme, i aquest és més europeu que mai. Les formes de pensar de tots els individus del planeta són les mateixes dintre d'una llengua comuna, la de l'explotador o la de l'explotat. M'interessa només la forma de pensar de l'explotat, l'explotador és un romàntic fetixista en el millor dels casos, i en el pitjor alguna cosa condenada a la deaparició: l'Estat. Si cadascú té clar que el poder corromp, cadascú voldrà fugir-ne de l'empestat. I és evident que la política és l'activitat més innoble dels éssers humans, tot i que la gent deposita el vot, cosa legítima com creure en l'atzar, no serveix de res. Les nacions se salven en funció dels estats. Ara bé l'estat de cadascú és l'honesta visió de considerar-se corrupte. Hi ha moltes institucions necessàries, més operatives, iguals, justes i lliures, són els sindicats i les formes de treball que no generen rendes abusives: les mútues, les cooperatives. Les societats per accions accionen la corrupció del capital decadent. Avui per avui la R.P. de la Xina és la que representa el major nombre i el major bé. Ara que Hong Kong sembla tot roig, que preguntin als xinesos de Vancuver quan van marxar i amb quins capitals. Pregunteu per la fortuna indecent dels postsfranquistes, amb la nissaga aliena i alienada dels borbons. Fixeu-vos com el nacionalisme és de butxaca del segle XIX ençà els únics reis espanyols que ha mort regnant són Ferran VII el lacai de Napoleó i Alfons XII. I han hagut més famílies: la bonaparte i la saboia. Tant de bo vingui la República, la de cadascú. En el meu cas la catalana independent de les altres formes colonials o no de la Península Ibèrica: la república portuguesa, la corona britànica de Gibraltar, la monarquia espanyola i el coprincipat d'Andorra. Ara per ara en política pràctica, tot i que sempre corrupta, Andorra pot ser la meva pàtria, i la seva bandera és tricolor, i el seu únic idioma és el català amo i senyor de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Mahó. Un éspai corrupte on hi haurà una sola classe social amistançada amb el futur de la Història: la desaparició de l'Estat. Mentretant, independentisme.