ELS HOMES ESCRIUEN DIFERENT DE LES DONES

Vagi per endavant que soc un home de 68 anys, porto llegint seriosament des dels quinze anys, i fins ara només l'onze per cent dels llibres assolits, han estat escrits per una sola dona. Com que llegeixo humanitats, i gens ni mica ciències de la natura, matemàtiques, biologia, ni llibre de cuina ni d'auto-ajuda. Encapçala el rànquing la novel·la, després de no ficció: història, assaig literari, poesia, teatre, filosofia, biografies, antropologia, història de l'art, geografia, política, economia, demografia... I m'he guanyat la vida de professor de ciències socials / geografia, història, història de l'art, educació social, cicles formatius de grau superior, accés a la universitat des del batxillerat i els majors de 25/45 anys. Per tant he llegit molt.

 

La meva experiència docent, també he donat llengua espanyola, catalana i comentari de text. A banda de l'alfabetització digital de les TIC, seminaris de Protocol i cursos d'arts decoratives. L'experiència prové  sobretot d'ensenyar a escriure a adolescents i adults, fins i tot gent gran apartada de la vida laboral. Un gavadal d'exàmens tanmateix corregits en proves lliures de l'ESO i cursos no reglats. 

 

La preocupació principal ha estat sempre, no tant l'alumne que tenia al llarg dels trimestres oficials i al qual avaluava en funció d'un rendiment setmanal de setembre a juny. Si no aquell noi que es presentava sense cap nota prèvia a les proves d'accés, i al qual difícilment tenia accés a l'examen que havia fet en altres institucions (universitats p. ex.)

 

Escriure amb un mínim de correcció és no cometre faltes d'ortografia, tenir idea d'una mínima sintaxi, captar el contingut del text o test proposat, i sobretot estimular la lectura de llibres físics, a banda dels que li facilita la institució. Internet a mans de la persona que vol un títol per exercir una professió, serveix de ben poca cosa. Jo mateix tinc una pila de pàgines web gratuïtes, individuals i no col·laboratives; i l'usuari em demana quan no troba la manera de descarregar arxius, permís per mail. Sempre o quasi, demanen la teoria, és a dir, allò que es diu classe magistral. Naturalment després no em diuen com els hi ha anat, però, hi ha més vida que la teoria. Així hi ha presentacions de diapositives, exercicis resolts de més cursos dels que mostra d'administració... Hi ha actualització constant de bibliografia. Per tant, la pàgina web és un tot, formant continguts de milers de pàgines, que òbviament no llegiran; i menys en les actualitzacions de documentació que tenen una certa complexitat. Com que estic jubilat, em permeto ser generós i m'ofereixo a qui calgui per fer, àdhuc, classes particulars. És a dir, la presencialitat. Per molt que parlin de la ciutat als quinze minuts caminant. El bis a bis alumne, institució, professor; no desapareixerà, per molt que teclegem més ràpid l'ordinador que les ones on arriba la paraula.

 

La dona és harmonia mentre l'home és ritme. Com que de les qüestions científiques (física i química, matemàtiques i tecnologia) les dones defugen, només s'acosten tímidament al sector de la sanitat, i són pràcticament absents dels altres oficis, a no ser que les trobem en cadenes de producció industrials del camp de la no qualificació. La dona és mare, té edat i aspecte. L'home no, mai no és vist com a pare, la seva edat és aleatòria, i els seu aspecte és més relaxat, mai no és criticat per lleig, obès o maldreste; ni per vell, ni per massa jove o nen. Clar que la dona pica pedra, i la que picarà. Estic segur que el feminisme és un factor de progrés com la llibertat sobre el cos de la dona i per la dona. Tanmateix estic segur que amb la formació que tenim els homes, continuarem sent rítmics. ¿Què és això? Ben fàcil, els homes treballem amb esquemes, amb diagrames de flux, amb estadístiques, amb mapes i resumim millor un text, traient conscientment o inconscient el millor que demana l'avaluador. L'avaluador, professor, valora corregir ràpidament treballs, exposicions, competències i exàmens; cosa que fa avaluar amb més rapidesa -important, els calendaris esclavitzen, i rigor. Defenent després la nota en els claustres.

 

En moments de crisi, l'home per dròpol que sigui, té la consciència i la compassió per si mateix – digues-li individualitat o individualisme. Molt més arrelat que la dona. Així acaba dominant també les esferes del saber i del poder. La paritat és aquella fal·làcia que es munta la societat per reconciliar-se amb el passat; és dir, com que la dona ve de més avall, donem-la-hi peixet. El feminisme una mena d’una atalaia molt criticable com tots els "ismes", en si mateix no és social. Sí la violència de gènere, l'homofòbia, el racisme i els planistes i antiabortistes, els integristes religiosos -segurament tots. I els cossos i forces de seguretat, exercit i policia, ancorats sempre a la dreta, quan no a l'extrema dreta. Ja que perpetuen l'ofici més vell del món (no la prostitució) sinó la violència de l'home contra l'home. Una persona amb una arma és una mena de simi amb cua, té moltes possibilitats de no arribar a sàpiens. De fet aquests grups violents no són no harmoniosos ni rítmics, ni ambdues coses alhora. Són simplement accidents socials.

 

La dona escriu molt bé però o és transgressora, el missatge sempre és assembleari, dialogant, democràtic, pausat i sobretot romàntic. El romanticisme no ha deixat de ser des de la seva fundació en el primer quart del segle XIX, reaccionari; per molt que s'incorporés als cercles de l'alta cultura. Fixeu-vos en la disposició de les lleixes de llibres de la xarxa de llibreries de vell Re-Read. A banda de no separar el català també com caldria. Té apartats per a la novel·la romàntica, entreu i mireu si algú s'atreveix al nou Corín Tellado. En canvi la novel·la històrica té adeptes, els clàssics, l'assaig normalment és molt dolent, ja que es conserva més a les biblioteques particulars. Sota la falsa percepció de que no caduca. Cosa totalment falsa, hi ha llibres sobretot els que resumeixen l'actualitat política que ja han caducat a mans del redactor -la majoria no serveixen per res, simplement perquè els contraris encara estan vius. He llegit moltes dones d'ací i d'allà (Simón, Barbal, Roig, Riera, Nemiroswky, Brontë, Wolf...) i més que cap d'elles les meves alumnes. Sempre ha hi un circumloqui, unes descripcions, una por al drama i la tragèdia. El missatge és positiu sens dubte. Però quan repasso les meves lectures m'esvero del que he arribar a aconsellar d'escriptors homes. També és veritat que la gramàtica inclusiva és barroquitzant i decadent. Em sona ridícul parlar de dones i homes, quan hi ha un genèric intocable: persona, i si no s'adapta, mala sort. Puc esmentar llibres de molts homes de la literatura d'aquí -menys que la d'allà i no precisament la castellana peninsular, dels que he llegit molt: el Quim Monzó, quan llegeixo la Moliner, faig unes comparacions absurdes. Per què la genialitat va de la ma del primer. Del Mira, del J. Cabré vaig llegir molt. Tot cansa i ara només en salvo "Les veus del Pamano". A la fi no soc historiador de la literatura ni de bon tros, i menys de la lingüística i la filologia; però si he de comentar ara unes lectures me'n vaig a grans grups d'homes. Ahir sense anar més lluny, de la meva disciplina Història de l'Art, vaig consultar el llistat d'obres d'artistes plàstics, i continua sent no paritari. Malgrat haver conegut una co-redactora d'una manual de Teide (tant per COU com per batxillerat), fa molts anys, dient-me que tenia la intenció d'intervenir col·locant més dones protagonistes de la història de l'art.

 

Ser dona no és cap ganga, estic segur que és un element revolucionari juntament amb els LGTBI+, els ecologistes, sindicats i partits d'esquerra, criatures, migrants i gent gran, els més vulnerables a la pobresa. Per la qual cosa estic infinitament agraït a l'atzar per haver nascut home, i tothora perquè la societat m'ha donat peixet; i sempre estic dubtant a quina part del llistó em sitúo. També estic segur que el feminisme no du enlloc per si mateix sinó va lligat a una militància d'esquerres. No té res de transversal, està bé que es potenciï el valor extra familiar de la dona. Però quan veig un home defenent rabiosament el paper de les dones, més enllà de la passió, hi veig fanatisme, quan no ridiculesa. Fa anys un meu professor, home, científic, filòsof, convivint amb més dones que homes; em deia que quan la dona s'incorpori definitivament al món del treball, prescindint del seu valor reproductor, la dona -en aquell moment en els països socialistes, estarà alliberada.

 

Vull ser objectiu però tampoc en tinc massa necessitat perquè això és un bloc, i la llibertat d'expressió és màxima. Però hem temo que la meva filla ho té més difícil que el meu fill per fer-se un racó en el món que ens ha tocat viure. L'esperança en aquest cas és idealisme tronat. Però només el anarcosindicalisme o/i el comunisme sobre el paper, poden donar a les a les dones. Marx segons Deleuze i Guattari, va ser molt circumspecte en aquesta qüestió i ho va esbandir amb allò de que 'hi ha un sexe humà i un de no-humà'. La industrialització va començar a alliberar la dona lliurant-la a la fàbrica; confio (no confio) que la societat de serveis que sembla dominant no inverteixi la tendència.