LES ESCOLES I LA REVOLUCIÓ

L'educació és un sector sensible de primera necessitat per desenvolupar l'intel·lectual col·lectiu a escala planetària. No hi ha racó on no hi figuri una escola o una contra escola. Com que la realitat és dialèctica, quan esclaten guerres, morts, pandèmies, i catàstrofes demogràfiques o climàtiques, tot el que està a l'abast de la humanitat per garantir la seva permanència amb categoria d'eterna. L'educació s'associa íntimament amb el present, per això està permanentment viva en tots el actes dels humans. Amb independència de valors més prosaics com l'economia, la sociologia, la política, inclús la pròpia cultura. 

En plena destrucció, regressió i anihilament parcial sempre hi ha una escola, ni que sigui de la mort com pensava Durruti, un activista que combaté el feixisme durant la Revolució i Guerra Civil a Espanya (1936-1939). També, una escola és una empresa, on la mercaderia és l'estudiant, en funció de l'encontorn a tres bandes: escola per a infants, institut per a adolescents i universitat per a joves; s'aconsegueix allargar el present de les generacions que vindran. Hom pot discutir de classes socials i d'acumulació de riquesa capitalista a mans de l'Estat (règims comunistes) o de particulars (règims capitalistes). A la pràctica en el sistema capitalista, la iniciativa privada ocupa l'Estat, per mitjà dels grups educats en aquest sistema; i en els règims comunistes, fa exactament el mateix, amb el funcionariat educat en el marxisme. Aquesta dualitat és bona car violenta el conformisme del  mercat (producció i consum) i li dona un caire ideològic. La ideologia és una paraula fora de l'abast del materialisme dialèctic dels comunistes, atès que com estadi superior, prefereix millor la paraula clau: la filosofia.

Així com fumar provoca la mort prematura i el descontrol de medis d'agressió: les armes, generen el consum destructiu i obliguen a la reconstrucció. Per solucionar el drama, sense que esdevingui tragèdia, suposadament actua la política i la seva condició, la democràcia participativa. Aquesta exigeix l'aprimament de les estructures de poder de l'Estat, i en això, tant el capitalisme com el comunisme estan d'acord. Llegir a Karl Marx és una delícia, atès que demostra científicament que el poder (qualsevol monopoli de la violència) corromp i cal que sigui transitòria; exactament igual que el capitalisme. La diferència està en la lluita de classes, i aquesta es dona i raona amb independència del grau d'alienament col·lectiu (de l'imaginari) és espontània; i tendeix a aconseguir la igualtat. Per tant, no cal patir gaire, la igualtat s'imposa d'una manera quasi física, química o biològica. Tot i que és la història la gran explicadora. L'escola és permanent, progressiva i giravolta les institucions secundàries d'organització (per descomptat que la família poc té a veure ja que és una agrupació moral, és dir idealista), tampoc la sanitat, o la pròpia economia. L'Escola dialoga francament, però amb un deix de racionalitat amb el Treball; i de l'organització del Treball i de la plena ocupació, de la planificació més acurada en surt la satisfacció global. Desapareixerà l'Estat però es mantindrà el Treball, amb escoles, habitatges, persones i relacions afectives. Els comunistes tenen dos símbols, un és el fantasma del Manifest Comunista i l'altre és el vell talp. Ambdós se situen en la permanent confrontació amb el capitalisme. Ah! I els espais centrals no existeixen, consirosos actuen amb un humanisme ja superat d'ençà l'any 1848.