AVUI JUGA EL BARÇA

 

Per a Richard Ford, Paul Auster i John Irving

 

18.50 H Partit amistós (Esportiu) UE Olot-FC Barcelona. El nou Barça de la temporada 22/23 debuta aquesta tarda al Nou Estadi Municipal d’Olot. I el miraré a TV3 perquè és en obert. Pagar per assistir a un esdeveniment esportiu és lloable però per a mi, no fa el cas. De menut vaig anar al Camp de Les Corts amb el pare i l'avi que eren socis del Barça, no pagava jo esclar. Amb el temps, pare i avi sogre per a ell, es van donar de baixa. L'avi patia molt i s'estava més al bar i als serveis que a les grades. I es van posar d'acord en deixar de pagar l'abonament. Ben fet! L'avi havia estat jugador fundador del Rugby del Barça, o això deia ell (es deia Francisco, Paco, Vicente Gil). Parlava català tothora, mentre que el meu pare ho feia en espanyol. Per prohibició expressa de la seva esposa, la meva mare, de llengua catalana, però molt primmirada. Amb els anys, tenia jo 12 i 13, vaig jugar a l’Infantil del bàsquet del R.C.D. Espanyol de Barcelona. L’etern rival del Barça, però tenia més prestigi que jugar amb l’equip de l’escola on anava –justet, els G.G. Maristes de la Immaculada Concepció de Maria, d’on vaig marxar sense haver-me tret ni el batxillerat elemental. Amb el temps la cosa va millorar, i es pot dir que ara tinc tres Carreres. L’esport que dominava als Maristes era l’hoquei sobre patins, jo vaig patinar molt però quan tocava comprar-se uns patins com cal, ja anava a altres escoles, per redimir l’expulsió velada que se’n van empescar aquells dròpols místics. Seguidors d’una capella refractari executat durant la Revolució Francesa. Tanmateix vaig passar per totes les humiliacions de rigor, hi havia un pederasta, a banda un altre religiós em va agafar a part i m`ensenyà –només fotos d’una leproseria (suposo) i em va dir que jo acabaria mutilat de tant masturbar-me. El semen sempre s’ha de guardar per a la glòria de déu i el fantàstic moment de la fecundació d’un fill, de Maria. De fet tots els nois dels Maristes ens masturbaven fins a l’èxtasi a l’aula mateix, a l’autobús, a la platja, a casa... Ningú no pot impedir que el primer ídol del púber sia Onan. Eren els temps dels feliços 1960, i l’educació sexual no existia, exactament com ara. A les classes de religió haurien de cantar: “deixeu que els nens (i nenes) vinguin a mi, amb el temps faran la mà.

 

L’individu acaba pagant més per cardar

Amb això vull dir que l’individu acaba pagant més per cardar que per anar al fútbol. Que l’individu –sobretot si és mascle, acaba a aprenent més informàtica amb una pel·lícula porno que amb receptes de cuina, rànquings esportius, llistats de moda, etc.

Fa poc he llegit el Periodista esportiu de Richard Ford i és una bona novel·la, malgrat el títol, és cert que abans em va enlluernar amb Canadà i altres llibre seus. En català, els germans Miranda els vaig trobar pocasoltes, i la novel·leta del Sergi Pàmies sobre el Barça, no passa de ser de consum dietètica –per a ell.

 

No he pagat mai per anar a veure el Barça, quan era a l’Espanyol anava de franc amb el carnet federatiu de basquet, al Camp Nou, gol sud i de peu. Tot i que enseguida albirava si restava un seient buit i m’hi col·lava. Amb el meu fill Marc, de menut amb un carnet que em va deixar un company de feina, hi vaig anar amb la Vespa 200 cc, els cascos i el sopar, va guanyar el Barça al Mallorca. Per televisió, alguna vegada amb el meu germà (epd) a un bar de pagament amb consumició. Per la tele, ara les noies del Barça. I si no la ràdio RAC1 més divertits que Catalunya Ràdio, i el directe per internet de l’Ara, diari digital. I m’ho passo bé. Abans quan tot era diumenge a la tarda, aprofitava per embetumar les sabates de pell, ara no. Vaig amb sabates informals. La feina de professor tolerava el vestit esport. I malgrat haver estat també professor comissionista de les històries de la imatge personal (moda, maquillatge, pentinat i protocol). La cosa de la corbata i la corbata de llaç, es manté en el meu fons d’armari, com l’únic vestit blau marí, tot temps, per a anar a casaments.

El museu del Barça diuen que és dels més visitats de Barcelona, hi vaig estar fa una pila d’anys de professor amb un IES de comarques. Em sembla que vàrem veure l’entrenament, soporífer i el museu, copes i més copes; ni que fossin etrusques. Abans no obstant, recordo haver fet una sessió pedagògica d’una hora aproximadament a jugadors del primer equip. Encavallats entre finals dels 1970, principis dels 1980. Josep-Lluís Núñez, president del Barça i constructor... i destructor del patrimoni modernista de l’Eixample a base de xamfrans grocs. Venia pisos amb hipoteca obligada i administrador de comunitat ídem. Va vendre un mínim de tres edificis a una asseguradora ara vinclada a Allianz, abans Cresa (acrònim de mosca clàssica i en realitat Companyia de Reassegurances Espanyola, S.A.). Vaja, que va convèncer als jugadors suplents a les acaballes de la seva estança a can Barça, de que es podrien dedicar després a vendre assegurances. No crec que es concretés gaire cosa. Com que el Barça és una mena d’aranya de més de vuit potes, vaig estar en un centre docent ja desaparegut (1968-2010) que es deia Uni-tec, on anaren molts dels joves batxillers del planter de La Masia (mena de llar per aquells que venien de lluny. En paraules del responsable, els fitxaven pels peus no pel cervell; tot i que el Barça adquiria amb llurs famílies el compromís de mantenir-los escolaritzats. Jo, professor de tarda, no recordo haver-ne tingut cap a les meves classes. Tot i que la meva filla, al matí, coincidí amb ells.

 

A la fi, el Barça diuen que va pressionar a Twitter per a que usés el català com a llengua opcional, però el senyor Cuesta, analista tecnològic del diari Ara, escriu que ara no es podria pressionar, atesa l’allau de pressions no presencials. Ja veurem que fa Spotify, amb la qual tinc un compte més que florit.

A l’estiu l’atenció del soci decau perquè és època de fitxar i vendre jugadors, i circula més el rumor de la notícia contrastada. S’ha de deixar treballar als despatxos diuen.

 

El pitjor estiu de la meva vida

Fou el de 1991, de vacances a la Costa Brava i a primeríssima línea de mar, repassava llibres d’història, i llegia novel·la, i diaris en paper naturalment, no tenia ràdio ni tele. La notícia més falsa que hagués volgut que em passessin era que allò de l’enderroc del Mur de Berlín el 1989 era provisional. S’enfonsava la darrera esperança blanca. Malgrat ser entre trotsquista i anarcosindicalista; un és feliç i indocumentat com deia un escriptor. Quan vaig tornar a la pissarra, després de 12 anys explicant història, els hi vaig dir als meus pardalets que ha partir d’ara jo seria un ressentit. I continuo sent-ho, tot i nou anys de militància d’esquerra liberal (ERC), baixa el 2000; i més de vint-i-cinc d’afiliació sindical (dues vegades a CGT i una a Aspepc/Sps.

El Barça m’importa un rave, però el futbol és bonic –si juga el Barça. En Cruyff era un fumador de Camel que venia dels Països Baixos; en Guardiola quan va jugar a Itàlia va tenir un problema amb el dopatge, suposo que se’n va sortir. El Messi sembla ser qua hagués acabat nan i autista. El Maradona no era una bona persona, va fer guanya un Mundial a l’Argentina amb la mà, i no va tenir el valor de sincerar-se amb l’arbitre (l’ONU ara mateix), va ser un ídol a Nàpols, al sud d’Itàlia, i fou un xic mafiós, com a mínim es corria gresques d’alcohol i cocaïna. Siguem seriosos. L’esport professional està ple de trampes com el mateix Capitalisme, per tant no és de fiar. Ara quan més lumpen és un més li cau la baba quan juga el seu equip. El camí de la poca fe segueix tenebres inescrutables.