UCRONIA

TITUS LIVI: EL PRIMER UCRÒNIC

2011-12-31T08:36:00.000-08:00

En la seva Història de Roma trobem la primera ucronia coneguda: Titus Livi imaginant el món si Alexandre el Gran hagués iniciat les seves conquestes cap a l'oest i no cap a l'est de Grècia .

És cèlebre la relació que va entaular Titus Livi amb l'emperador August. Diversos autors han dit que la historiografia de Livi legitimava i donava suport al poder imperial, el que es demostrava en les lectures públiques de la seva obra, però, es poden apreciar -en l'obra de Titus Livi- crítiques cap al imperi d'August que refuten aquesta condició de legitimitat. Pel que sembla l'historiador i el governant-qui era el seu mecenes-eren molt amics i això va permetre que l'obra del primer es plasmés tal com aquest ho decidís.

(Font: Viquipèdia)

CHURCHILL UCRÒNIC

2011-12-26T04:03:00.000-08:00

"Nadie debería juzgar la carrera del emperador Guillermo II sin hacerse antes esta pregunta: '¿Què habria hecho yo en su caso?' Imaginaos que habíais sido educados desde la niñez en la creencia de que estabais señalados por eld edo de Dios para ser el soberano de una nación poderosa y de que la virtud inherente a vuestra sangre os elevaba muy or encima del nivel ordinario de los mortales. Suponeos heredando en vuestros veinte años el acervo de preseas -en provincias, en poder, en orgullo- atesoradasdurante las tres sucesivas y victoriosas guerras de Bismarck. Imaginaos percibir a la magnífica raza alemana congregándose bajo vosotros en oleadas cada vez más numerosas y plenas, más ambiciosas, más ricas, más fuertes y suponed elevándose por todas partes el clamoroso tributo de las muchedumbres fieles y la incesante y hábil lisonja de la cortesana adulación.."

Winston S. Churchill. Grandes Contemporáneos. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1956. Època: 1937. 262 pàgs. Pàg. 34.

ELS VAMPIRS SÓN AQUÍ

2011-11-23T10:56:00.000-08:00

I estan a sou d'una companyia de gas i electricitat que fa aquesta publicitat, om a bon vampir l'operari no veu reflectit el seu cos en un mirall, mentre tant el nen -ànima càndida- juga tranquil·lament...

I la mare? Despenjada d'un altre anuncia de la companyia, fa cara hitchoniana -en realitat s'ha quedat sense aigua calenta a la dutxa- i esverada contempla l'escena. Vejam...

Fins a on arribarem!

DELS ADVOCATS DESLLIURA'NS SENYOR TOTPODERÓS

2011-08-21T14:16:00.000-07:00

Franco va morir el 1975, el succeí Carlos Árias Navarro, advocat; a aquest Adolfo Suárez, advocat. A Suárez el reemplaçà Leopoldo Calvo Sotelo, advocat; i a aquest Felipe González, advocat. José María Aznar durant vuit anys president del govern espanyol és advocat, les urnes van decidir que el seu successor fos José Luis Rodríguez Zapatero, advocat. Sis advocats des de la mort del penúltim feixista. A banda, la majoria han estat funcionaris de l'estat, tenien per tant assegurada la feina si per aquelles, perdien el fervor popular.

¿Què tindrà la carrera d'advocat que forneix tan bé la més alta representació de l'estat? Em deien a la facultat -no sóc advocat- que la burgesia en principi no es donada al manar, més aviat treballa i fa diners, és discreta i li agrada viure bé. Però com que ha de controlar la cosa, no sigui que el proletariat es posi revolucionari, envia a les corts o parlament a aquells que tenen oratòria, verbositat vaja. Com que la carrera de ciències polítiques encara és massa jove. De fet no em va sorprendre les declaracions d'una noia que a la Selectivitat l'havia posat en sisena o setena opció, havia entrat, però es plantejava repetir la prova per poder fer la carrera de la primera opció.

És proverbial la desorientació dels joves espanyols, a tots els hi agradaria tenir una feina segura i de fet la cerquen amb desesperació estudiant veritables carreres d'obstacles com són el Mir per als metges, o les oposicions al cos A per a qualsevol altre professional. Costa d'imaginar com el que a França és una opció pràctica, fer ciències polítiques, no per ser polític que a la fi és quelcom interí, ja que depèn de la volatilitat de les votacions i les màquines engreixades dels partits; sinó per ser simplement funcionaris, i d'aquest en calen molts i sobretot de ben preparats.

A Catalunya, la mort del penúltim feixista ens va dur un tal Josep Tarradellas que no va passar de depenent de comerç, tot i que va estudiar idiomes i abans de succeir a Josep Irla, va ser conseller d'economia durant la guerra. No li quedava més remei que passar a la història com a polític. Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya van dur a un metge, Jordi Pujol, a la presidència del govern de la Generalitat, tot i que mai no va exercir, guanyant-se la vida i prou bé, de banquer. A aquest després de vint-i-tres anys el va succeir Pasqual Maragall, economista, i a aquest José Montilla que no va acabar cap de les dues carreres que va començar: dret i econòmiques. L'actual president català, Artur Mas és economista. La cosa és doncs més variada en aquest racó nord-oriental de l'estat.

¿Podria arribar algun català a presidir el govern d'Espanya, essent digne successor d'Estanislau Figueras, Francesc Pi i Margall o del general Prim? Josep (Pepe) Borrell ho intentà, és enginyer per una universitat de Madrid i doctor en economia, però la corrupció lligada a la hisenda pública i el finançament irregular del seu partit el van fer dimitir i ara descansa en el llim dels impossibles.

Per tant, es tracta de fer-se advocat per poder medrar que diuen els espanyols o manar que no tan clarament amb veu baixa, en diem els catalans. També és recomanable no ser ni gens ni mica català, la resta tot si val: andalús i castellà és el paradigma del bon patriota espanyol. Però no descartem altres, gallecs, murcians, asturians, extremenys, àdhuc bascos... però mai catalans: hi ha una llei no escrita. De fet un estat com l'espanyol encara es basa amb adjectius tan cursis com l'honor, la pàtria, el rei... Per tant, amb la figura del Cid Campeador per davant, no cal lleis escrites quan els afers de l'estat estan a mans de cavallers.

Ara, trobo un pèl excessiu tants advocats, i més quan està de moda, és més fashion tenir economistes; però no he dit res, el poble sobirà decideix que tinguem advocats al capdamunt i bandarres a la resta.

ELS JOVES NO HAN DE VOTAR

2011-08-13T11:33:00.000-07:00

Tenen un punt d'inconsciència
Que no té res a veure amb la seva bellesa, color de pell, creences o religió, família, opció sexual, estat o nació, es deuen exclusivament a la seva classe social, vulguin o no, en siguin conscients o no. El fracàs escolar va lligar a l'èxit econòmic. Si ets tonto i tens un bon coixí de diners, la cosa quedarà dissimulada, fins i tot, si tens la sindrome de Down et podran fer una bonica operació de cirurgia estètica perquè no semblis el què ets: tonto. Si ets pobre, quedat amb la teva cara d'idiota i espera que els teus pares tinguin la suficient paciència per morir-se després de tu... desenganyat, només la teva classe social et farà costat:i això depen dels diners que tinguis a la butxaca.
Aquell venedor de diaris que es feia milionari de la nit al dia, el futbolista que li fot cop de roc en una favela brasilera, o el futur retardat mental que ara pateix ja una desnutrició greu que el condemna a ser un desgraciat a Somàlia, Etiopia, Sudan o a qualsevol lloc d'aquest món, tots són miratges. El capitalisme ho té tot molt ben pensat. De tant en tant esclaten revoltes als barris marginals de països com França o Anglaterra. Els Estats Units d'Amèrica del Nord tampoc hi estan vacunats, malgrat que fa temps controlen el seu lumpen, a fora de les seves fronteres, a Mèxic i la frontera de Río Grande, un mur que ha generat més víctimes que el famós Mur de Berlín, del qual es recorden els 50 anys de la seva construcció. Tothom plany per les víctimes que fugien cap el daurat capitalisme artificial del Pla Marshall. Ningú no recorda que l'educació i la sanitat pública i gratuïta per tothom, que la plena ocupació i el control rigorós dels drets de la única classe social amb perspectiva per humanitzar el planeta, el proletariat, són invents del mateix proletariat.

La riquesa és obscena
I va en contra de la igualtat social, aquesta -si s'aconsegueix algun dia- no vindrà del principi d'igualtat d'oportunitats, sinó del de igualtat de necessitats. Això rau en la mentalitat col·lectiva dels joves que destrossen llurs barris a Anglaterra o França, dels indignats pijos que es manifesten a Madrid o Tel Aviv, fins i tot dels nacionals de Tunísia, Marroc, Líbia, Egipte, Síría que aspiren a concretar la immensa classe mitjana que són en aquest món global.

És ben cert que el liberalisme i els doctrinarismes estan més a l'aprop de l'autoritarisme que no pas l'esquerra en general. No es tracta de definir aquesta, està concretada a la República Popular de la Xina, Corea del Nord, Cuba, Laos, Cambodtja i Vietnam per esmentar exemples marxistes. Es pot fer tota la crítica que es vulgui a Stalin, però no es comparable ni als vells dictadors com Hitler, Musolini, Franco o Pinochet, ni a certs presidents o líders d'occidents que han deixat una estel·la de depravació com Reagan, M. Teatcher, Blair, Aznar. Només gent discreta com els escandinaus o certs pobles del nord d'Europa es mantenen una mica al marge de la duríssima vertical d'explotació, que per molt que vulguin fer futurologia es manté ben viva, sense masses diferències des de la IIª Guerra Mundial fins ara: primer, segon, tercer i quart món.

Tasca elemental de l'escola primària seria fer encabir els alumnes en alguna de les quatre categories. El que passa que a uns els hi diuen emergents, els altres perifèrics, o semiperifèrics. Però mai el que compte: rics i pobres, perquè les desigualtats socials no tenen pàtria, ni nació, ni raça, ni religió... només són injustícia pura i simple.

Jo no sóc únicament partidari d'apujar els impostos de les grans fortunes, crec que directament s'han d'abolir. I no carreguem contra la policia ni els exèrcits, ni contra les esglésies, ens que esdevenen pallassos de les bofetades de la ira social dels pobres, interessadament atiada pels rics, aquests es doten de família, propietat privada dels mitjans de producció, distribució i crèdit, i Estat. Avui col·laborar amb el vot a l'estultícia dels polítics de qualsevol espectre -de l'extrema esquerra a l'extrema dreta- és legitimar qualsevol situació d'injustícia en el món: des dels atemptats ecològics fins al fet divers que genera el model cursi de família actual.

Estic pensant seriosament no votar
O fer-ho molt puntualment cap a opcions a les quals tingui sentit de pertinença. De moment encara crec amb els sindicats i el meu -la Confederació General del Treball de Catalunya- em decep encara una mica menys que els altres. Les fundacions, corporacions, col·legis professionals, la majoria de les ong's i les trobades d'indignats, el moviment okupa... em són indiferents. I el que es greu es que no m'amoïna arribar a aquest esquema de pensament tan simple. Aparcat déu, la pàtria, l'estat, només queda l'individu, que sigui social o no està en funció no de l'ètica, sinó del seu nivell de reflexió, per això em considero proletari, però no amb alegria, sinó amb la còlera que em provoquen les pàgines diletants, amanerades, decadents, grogues i rosses dels diaris, la nàusea de pràcticament totes les televisions, i la imatge denigrant de la riquesa, una riquesa que ja no té excusa més que desaparèixer.

dibuix jma

ALDARULLS AL REGNE UNIT: LA RIQUESA ÉS OBSCENA

2011-08-10T14:23:00.000-07:00

Hores d'ara cremen els barris lumpen de les ciutats britàniques
El motiu és l'etern descontentament social de l'escòria de la societat, el lumpen. A Xile també el govern conservador està amenaçat, però ara pels estudiants: normal, el feixista Pinochet va privatitzar l'escola i ara se'n donen compte que formar-se és car, i el papà Estat no se'n fa càrrec. Podien haver-s'ho pensat abans d'enderrocar a Salvador Allende l'11 de setembre de 1973. Ara han de tornar a recórrer un camí sempre incert. Sobretot perquè la burgesia no té altre cosa que fer que monopolitzar-ho tot: l'economia, la cultura, la societat sencera només és visible mitjançant l'obscena exhibició de la riquesa. Ser ric sempre ha estat èticament discutible, ara és controvertit i contestat amb diversos llenguatges; a saber:
-als països àrabs, Tunísia, Egipte, Síria, Líbia, àdhuc Israel; emergeix una classe mitjana mundial que vol representativitat i dret a decidir. Diuen que serà una revolta/revolució a llarg termini, deu o quinze anys. Mentre tant...
-el primer món s'aprofitarà venent armes als dos costats dels enfrontaments civils, aconseguirà rebaixes en el petroli i segurament se'n sortirà d'aquesta crisi que només és de diners, no de producció;
-El Regne Unit i França expotències colonials, amb dos models diferents d'encaix dels seus antics esclaus, igualment ineficients, enduriran llurs polítiques, tendiran cap a l'autoritarisme i prou, com a les vesprades de la IIª Guerra Mundial.
-els joves lumpen seguiran desorientats. M'agradaria saber quants bancs han cremat, quantes llibreries -si és que en tenen a llurs barris, escoles i universitats. Màxim que s'atreveixen és a espantar als seus pares que tenen petits negocis o als seus germans grans que amb molta sort tenen una merda de sou en alguna multinacional.
-Ni a Alemanya, Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda, etc. hi hauran revoltes d'aquesta mena, senzillament perquè contemporàniament no han tingut imperis reals, somnis moltíssims. Però els seus immigrants són forasters, estrangers purs, o sia, lumpen controlat a base de no donar-lis la nacionalitat, el dret a vot... i que es conformin amb la porqueria d'Estat del Benestar que ens volen fer creure que tenim: una sanitat de pena i una educació coixa. Ni tenen dret a l'habitatge i menys a la feina. Quin problema són? Cap. De tota manera la propaganda els criminalitza, com si ser un miserable no donés carta de naturalesa a deixar de ser-ho, amb els mitjans -tots- que facilita la societat.
-Els indignats són una mena de fills de papà que trigaran dècades en llegir a Gramsci, no diguem a W. Benjamin. Ara els hi sona Chomsky. I per descomptat Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, etc. són coses de carrosses. Ells es revolten amb les cançonetes de Labordeta o Llach, i ploren d'emoció quan paren la tenda a les places. Són una mena d'ignorants com els del maig del 1968, però amb l'agreujant que llavors existia la Unió Soviètica, i ara només tenim uns xinesos que ves a saber que estan pensant.

Amb tot vull dir que no havia passat un estiu tan distret des del 1991, sembla que tot vagi malament. Totes les notícies comencen amb la prima de risc, el rescat, la desmantellada de les caixes i la crisi del diner, la reducció de llocs de treball, no hi ha consum, deflació, estagnació, mínima inflació. Milions d'aturats encara amb excés de greix, sobretot quan miren la pantalla plana i led de milions de pulsades i veuen els desnodrits, que el sistema sempre té a mà per demostrar que -com la LLei de Murphy- sempre demà pots estar pitjor. Somàlia, Sudán, Kènia, Etiopia, són l'infern dels exvaticanistes. Però ha d'existir: el capitalisme o és desigual o no és.

-Una onada de conservadurisme aplana sobre Europa, més! Sempre és possible un estat d'excepció, nous feixismes, són intrínsecs a l'alienació de la burgesia. És repetirà el crac del 1929, i la Gran Depressió. Segur que hi ha gent que l'espera amb fruició, és la manera de fer dissabte, deixar-ho tot a la deixalleria, pocs deuen recordar el famós Informe Lugano, la Susan George l'ha va encertar de mig a mig. O som masses, o som tontos, o no treballem prou, o treballem malament, o consumim massa o consumim massa poc. Per aixxò afortunadament tenim els rics que ens ensenyen com comportar-nos, encara que a vegades s'estavellin com la estúpida de la Lady Di, o no facin bones pel·lícules, o que per tenir glamour s'hagin de casar deu vegades i comprar-se quinze cases o vint iots, anar al Bulli, emocionar-se amb els gols del Messi, o pensar que demà et tocarà la loteria.

Em sap greu però això no té solució, però toca aguantar, i la policia també farà el seu paper, i les condemnes mai no seran exemplar, perquè els joves lumpen del barris baixos els reciclaran en bons policies, mai no arribaran a seure en un despatx, ni de bon tros a la Universitat. Com a molt seran bons jugadors de qualsevol esport o cantants, és l'únic a que poden aspirar: la intel·ligència la monopolitza el capital, com els seus mòbils. I ara la bòfia tirarà pilotes de goma, aigua i gasos lacrimògens.

Per plorar tot plegat. Els pàries anglesos, escocesos i gal·lesos, el de l'Ulster van per un altre camí, cal que els hi deixin veure un altre cop el film de S. Kubrick, La taronja mecànica. Suposo que la novel·la del catòlic A. Burgess del mateix nom deu ser legal, aquí la va traduir el sr. Monzó. Amb això se sentirien tan identificats. Però... ¿Llegeixen els joves britànics d'avui en dia? o es miren el melic amb la càmera del seu mòbil.

Una passa més d'alló que estava ja madur el 1850. Seguiré atent a les notícies i prometo no mostrar preocupació i riure el menys possible, l'ucrainita que porto a dins de vegades hi posa una mica de seny.

dibuix jma, hippies/indignats

VITALI XENTALINSKI: UNA RAÓ A MITGES

2011-07-25T05:16:00.000-07:00

L'entrevista al Diari Ara d'avui a la pàg. 13, Xentalinski
Es defineix com escriptor i ha publicat tres volums sobre la repressió dels escriptors soviètics durant l'època d'Stalin (1924-1953). Diu coses bastant idealistes per exemple: quan és interrogat si els russos són parcialment asiàtics, parla de mentalitat europea amalgamada amb orientals. No diu que no existeix aquesta mentalitat europea, que les grans teories polítiques des del feixisme, la democràcia cristiana, el liberalisme, la socialdemocràcia, el comunisme i l'anarquisme, d'extrema dreta a extrema esquerra, tenen caràcters globalitzadors ja des de 1850, amb la definitiva concreció de la pràxi de la classe emergent.
El món d'avui es perfectament recognoscible, a poc que any per any, dècada per dècada observem si la classe més nombrosa, el proletariat, té visibilitat. Des de fora, està clar que segons els textos marxistes, la República Popular de la Xina és comunista. Els analistes diuen que no, què és una país del tercer món, amb sous baixos, poc consum i molt de diner: ja és el segon país amb més capital i acaba d'apartar l'estat espanyol com a tercera potència turística (després d'EUA i França). Aquest comportament és capitalista, mercantilista o feudal? Ja ningú respon segons els esquemes que determinen la forma d'anàlisi prioritària entre els historiadors: el materialisme dialèctic.

Aquest continua donant explicacions racionals. ¿Què va passar a l'Unió Soviètica? Senzillament no es va considerar a Mijail Gorbatxov com un petit pare com un tsar. Amb bona lògica, s'empra la democràcia popular, que admet el dret a seccessió i la perifèria del sistema constitueix nous estats. Com que la lluita per aconseguir-los no podia basar-se en el comunisme, es va recórrer al capitalisme o economia de mercat, amb poquíssima participació d'un estat que es considerava -segurament amb tots els arguments a favor- corrupte.
Però hi havia països amb una experiència més dilatada en el tema, per esmentar-ne els principals: Estats Units d'Amèrica, el Japó i Alemanya (en realitat el gruix de la Unió Europea). Com a màxim aquests tres estats avien arribat a governar amb una mena de socialdemocràcia, ja passada de voltes quan renuncia al marxisme com a única font d'inspiració. Apareixen economies mixtes, inclús països amb tradició democràtica, però petits com Xile acaben en el feixisme (1973), l'Argentina. Espanya i Portugal eren feixistes fins ves a saber quan, ja que problemes com les separacions de Catalunya i Euskadi, constantment amenacen un estat passat de moda, unitari... però sempre dins del més rigorós sistema capitalista. Per molt que Bildu es vesteixi d'un discurs socialista, en realitat, l'empra per construir un estat-nació a l'estil jacobí, i després, el carlisme endèmic, l'integrisme catòlic, àdhuc la identitat desnaturalitzada per l'etnicisme, poden crear sistemes horrorosos: simplement de separació de classes social.

Rússia ha retrocedit en la història
No a l'esglaó anterior, cosa que potser ens hagués convingut a tots, però la competència entre liberals i demòcrates doctrinaris és ferotge, no és fàcil entrar en el club dels rics, perquè la mateixa essència del capitalisme és la manca d'oportunitats, no es primen las capacitats, domine encara conceptes tan inconsistents com la família, entesa només com ajuda mútua, i menyspreant el paper de sindicats i partits Mana la propietat privada, tothom té receptes màgiques però només basades en una mercaderia com qualsevol altre, el diner. I intenta posar ordre un estat que està en mans dels que tenen més diners o classe social (la dictadura dels graus o llicenciats). A Espanya, tots els caps de govern són advocats, de llengua espanyola i profundament unitaris. En un país pròsper no es donaria el cas que vaig a explicar.

Entre els alumnes que varen superar la Selectivitat universitària però no van aconseguir l'opció desitjada, un havia entrat en sisena opció a Ciències Polítiques i ho descartava, volia repetir curs. Si la joventut europea vol fer medecina, una carrera curta d'economia, o infermeria. El diagnòstic és per plorar. Volen arrenjar el món des de baix, quan si fessin ciències polítiques aprendrien a fer de funcionaris i gestionarien el bé comú amb intel·ligència. Els polítics no són els que guanyen les eleccions, aquests estan sotmesos a la paranoia del lideratge. Els polítics són els funcionaris de carrera, i aquests no els va inventar Stalin, ni Lenin... fou Napoleó I Bonaparte.

Marx va intentar, com a filòsof genial posar una mica d'ordre i va donar eines als historiadors per entendre la Història en majúscula i va parlar de mode de producció de comunisme primitiu (prehistòria), asiàtic (les antigues cultures de l'aigua, Egipte, Mesopotàmia, l'Índia i la Xina imperial), esclavista (Grècia, Roma i després els EUA fins la guerra civil dels 1860), feudal (476-1453-1789, abasta l'edat mitjana i laa moderna), i capitalista (1789 fins a la seva mort els 1880). Després es va concretar la manera de fer de Marx (enterrador oficial del romaticisme, l'idealisme, àdhuc el materialisme mecanicista) en una nova revolució, la soviètica (1917-1924). El que ve després és la lluita entre l'estat d'excepció del capitalisme o feixisme, contra el comunisme, que agafa un nou nom, quan la socialdemocràcia es torna nacionalista o patriotera, i envia els obrers a combatre's entre ells (I i IIª Guerra Mundial).

¿Què passa el 1991? Domina la reacció, retornen les supersticions (domini de les religions diferenciadores i agressives, els referents per actuar són ideològics, i no a la inversa com diu la tradició dialèctica, primer la matèria i després el pensament.

Els intelectuals o escriptors, quan deixen de llegir filosofia o bandegen aquesta al bagul de les andròmines es tornen ninetes de fira, només es lamenten sobre la suposada idiotesa del poble. Compleixen una funció, sens dubte, la quasi endèmica, conscients o no justifiquen la separació, la desigualtat. Celebro que el govern rus hagi desestimat criminalitzar l'stalinisme, com detesto les lleis que prohibeixen els partits. Els feixistes han de ser legalitzats, si inciten a l'odi i són racistes, mai no aniran contra el sistema. Contra el sistema només es pot anar quan tens a la butxaca una reflexió constant sobre el que et convé i la suficient presència per fer-te creïble. I tot i així la teva certesa durarà un segon.

Vostès els russos, i els hi tinc un profund respecte, admiro totes les grans creacions literàries, artístiques i científiques, simplement estan en l'estadi mercantilista, en l'acumulació de capital, on proliferen conceptes tant cancerosos com les màfies, la incultura, la poca esperança de vida, el clan. Van tenir la seva oportunitat per ser el mirall del món, i des de dins han de treballar simplement per recuperar l'èlit en la construcció del comunisme. Stalin fou un criminal però va ser el seu criminal, comparar-lo amb Hitler, Mussolini o Franco és una barbaritat que no es poden permetre. No discutiré les formes, l'art, els camps de concentració, la persecució d'homosexuals, el manteniment de la pensa de mort, la manca de democràcia formal, la tendència a la dictadura d'un partit únic... les formes o mitjans no justifiquen les finalitats. Però mentre són mitjans només, molta gent les creu objectius en si.

No hi ha mentalitats
Hi ha pràctiques i farien bé d'escoltar la gent gran i els joves, la generació intermèdia està massa ocupada en pensar-se que dirigeix, mana, és egòlatra, potser hauria de fer més autocrítica i recuperar algun intel·lectual, hores d'ara, potser només d'esquerra.

Senyor Xentalinski: no compti amb mi per criminalitzar l'stalinisme i que consti que sóc afiliat de la Confederació General del Treball (anarcosindicalista) i tinc simpaties vers les formacions trotsquistes. Una cordial salutació. Com de costum li penjo un dibuix meu.

És una mapa dels 1960, en tinc de tot el món menys de l'URSS i Àsia, als maristes on vaig estudiar durant vuit crapulosos anys, no existia l'URSS, eren anys de feixisme, vostès el van derrotar, conservin sisplau l'orgull!

NORUEGA I EL NAZISME

2011-07-24T05:00:00.000-07:00

Noruega investiga i es pregunta perquè
Un ciutadà educat, és consultor, amb passat maçó, exmilitant d'un partit conservador, tot i que donat de baixa per impagament, amb una capacitat tecnològica impressionant: convertir ingents quantitats de fems en explosius, tímid però sense haver-se destacat en fets antisocials, més que en el perill de vorejar un passat -el nazi- que hauria d'actuar de vacuna, més que d'injecció letal. ¿Que ha fallat a Noruega? Sóc professor d'història a secundària, i diria: més classes d'Història. Mentiria. L'escriure m'obliga a no ser corporatiu. Em venen al cap moltes lectures, en destacaria "La por a la llibertat" d'Erich Fromm (ISBN: encara inexistent, el vaig llegir el 1973, per primer i darrer cop), és filosofia i explica com el protestantisme del nord d'Europa té una lectura a l'extrema dreta en el nazisme; mentre que el catolicisme del sud del mateix continent, endarrereix les poblacions llatines, que curiosament elaboren el feixisme italià, com a riota de la magnífica tradició racionalista.

Tradició racionalista que ens ve de dues grans revolucions, la del segle XVII dels puritans de Georges Orwell i la de les acaballes del segle XVIII, amb els jacobins de M. Robespierre. Tot el que sigui apartar-se del mestratge d'aquells grans canvis és error. L'una i l'altre van crear les classes mitjanes, fent desaparèixer a l'aristocràcia i a l'Església a un lloc decoratiu o mercantilista. Per exemple, si La Vanguàrdia, diari de Barcelona, té una secció dedicada als borbons, resultarà una pèrdua de temps, intentar convèncer al corresponsal de què la monarquia és un simple/ximple accessori. Dedica't a esciure per internet o a la premsa obrera. També ho és el Barça, les converses de la perruqueria, les compres a Andorra amb l'excusa d'anar a esquiar o d'admirar el romànic.

A poc que es pensi tocat per l'ucrainat, cadascú té l'excusa perfecta per descansar en pau en aquesta immensa nau que és el món, on els pobles, nacions, estats, etc. es van ubicant com poden per anar complint el ritus físic de donar la volta al sol, sense dependències, independències, ni res semblant.

Noruega té uns minuts
En un magnífic documental, De Nuremberg a Nuremberg, de F. Rossif, multipremiat, repassa l'ascens i caiguda del feixisme, entre els 1920 i els 1947, explica la IIª Guerra Mundial, i té imatges no aptes per a menors, i ho dic sincerament, amb el lloable propòsit de despertar la curiositat de la infància vers a un món que no té edat quan algú ataca en nom de l'extrema dreta. Les religions, sense distinció són pura hipocresia, tores clamen per la pau, i totes fan exclusió del contrari. "Si però jo sóc més pacifista que tu", és l'animalada més gran que és pot sentir. Enyoro els ministeris del ateisme, allà amb E. Hoxha o sense ell, suposo, havia converses d'una alçada filosòfica de nivell.

Quan la societat deixa de ser civil (ni militar, ni religiosa) ateny quotes de sentit comú notables. Es laminen les diferències socials, l'economia deixa de ser agressiva i la paraula pot substituir el pa amb tomàquet (¡quina pressió més ucroniana!). Marx no era un romàntic, ni ganes. Al pa pa i al vi vi. El realisme més gore fa de l'assassí feixista o del feixista assassí, l'ordre factorial no altera la solució.

Els adolescents morts seran enterrats o els seus cossos serviran per donar vida a malalts, les flors mortuòries aniran recordant, ni més ni menys, allò que les mans anònimes posen a les nostres carreteres quan un jove sense carnets, drogat, alchoolitzat i de farra amb prostitutes, rellisca, mata una vaca i esclata tres gripaus protegits. La mort és la mort, i les responsabilitats van oferint imatges de dol, però també irrisòries.

Vaig enviar un mail al consolat de Noruega de seguida, llegeixo l'Ara i tinc un munt de llibres per llegir, miro la tele com puc i em deixen, he renunciat al comandament a distància, sempre i quan no jugui el Barça amb algun equip de veritat al davant... Però, per allò que diu tothom, els documentals darwinistes em fan perdre el temps, la cuina m'agrada en directe, del sexe no sabria que dir, però les notícies. Això sí! No me les perdo, amb perdó.

En Miquel Iceta, tot rodonet, savi del Partit dels Socialistes de Catalunya, convocat o convocador amb els joves de la seva formació, guardant el minut de silenci de rigor, i aixecant el puny, penso que l'esquerre com tot bon sociata. Cosa inaudita, però bastant normal, tenint en compte que entrem, amb temperatures primaverals, a l'estiu, estació nòrdica donada a la somnolència i a la programació de les tardors -diuen els polítics, sempre calentes-. Sempre és alegre trobar un socialdemòcrata aixecant el puny, però cantant La Internacional és ja pur onanisme, consumisme. Em dirà que ells són de la IIª Internacional i que el bruixot de torn, Felipe González, va deixar ben clar que el marxisme continuaria ordint el dia a dia de la socialdemocràcia espanyola. I ara quan ja dolor, crec que hi ha electoralisme. Aixeca el puny al Parlament, bordegàs, quan el feixisme de Ciutadans i del Partit Popular de Catalunya, ataqui la classe social que dius representar -ni defendre ni atacar-.

Els norueccs no tenen més raó
Que continuar sent monàrquics, no entrar a l'euro, i cruspir-se els seus propis fills de puta. Estic al costat d'Edward Munch i de totes les ploraneres... però acabeu d'una vegada amb l'extrema dreta de Jesús a Mahoma, de Iavhé a Confuci, per marcar quatre punts cardinals. Però les religions són com la peste o els vents dels Països Catalans, ni ha tants que la pobre canalla para boja. És millor -per una vegada un xic maniqueu- aclarir o Capitalista o No-Capitalista (ucrainita, socialista, comunista, anarquista... com m'agradaria ser sinó fos aspirant a l'afabilitat).

Canvio la imatge, serà un genocida al peu, recordeu que les facultats d'Història estan buïdes de gent capaç, quan deixeu els carrers ocupeu els campus. Feu vaga quan us ensenyin la nòmina els alliberats dels sindicats, del contrari, recordeu, de vegades és una forma d'actuar que la revolució soviètica (1917-1924) va fer camí, i vosaltres, si voleu, el continueu amb els símbols el més proper al passat, per allò de que "la història no m'agrada, però quan llegeixo ficció m'entra"... una altra xorrada.

El passat, parafrasejant Marx, sempre es repeteix com a comèdia. La Filosofia només aguantarà el tipus si es després de la Metafísica. I si déu existeix, més val que s'estiri al sofà del doctor Freüd (per cert que ha mort en Lucien, nét seu i extraordinari pintor). La mort d'aquesta cantant no passarà a la història, la gràcia sempre és morir de vell. Tot i que entenc això de la fatiga dels materials quan el volen canviar el calefactor a casa o la rentadora, o duc a relligar un llibre perquè la pega ha caducat. Esperem que Noruega no caduqui, i estigui sencera quan em decideixi anar, i que conservi Oslo, el 25% de la població islàmica, però del Partit Islàmic per l'Ateisme, que tingui mols cristians, però del Partit Cristià per l'Ateisme; o que tingui molts ateus pel Partit Ateu per l'Ateisme; i així anirem fent via, amb les butxaques plenes d'obres de W. Benjamin, R. Walser, F. Kafka, i Frederic Mistral -que no he llegit però que gràcies a Quim Monzó, potser agafaré de la biblioteca del barri o -sempre en darrera instància, l'euro és l'euro, compraré sinó està descatalogat.

Caldrà descatalogar el nazisme, començant per casa nostra. Fart i refart d'escriure a l'Ajuntament, no retira plaques falangistes amb l'excusa de les comunitats de propietaris. ¿De què serveix el fiscal d'ofici? Esborren grafitis però l'esquela de la mort que és el jou i les fletxes campa com a au carronyera a cases construïdes en ple desarrollismo. I això després de dècades de governs socialistes. Penso un exabrupte però sóc educat.
Sr. Trias, per una vegada faci'm escriure alguna cosa bona sobre la dreta.

Penjo a Hitler
I que els nazis es quedin als aparadors d'Auschwitz, on haurien de posar petites estampes dels dimonis particulars: El Cid Campeador, Robin Hood, Bid Laden i el comte Arnau.

El dibuix és meu, un capità del cos d'enginyers de la Renfe va dir que hi havia una errada, la butxaca s'amaga darrera la solapa, no he oblidat el comentari, en aquell moment no havia proves de l'ADN, però vaig tenir cura de preguntar a ma mare si havia consaguinitat, em va tranquil·litzar, era només un amic. Uff! Amb el temps, em va passar com al sr. Joaquim Monzó, davant del dubte que genera la paraula amistat, em vaig quedar més sol que un mussol.

DOS ANYS DEL CAS PALAU

2011-07-23T04:14:00.000-07:00

De la Música Catalana, obra de Domènech i Montaner, acull un art, i es un edifici irrenunciable en la construcció de la Barcelona contemporània (1888/1929/1992...). Competència la tenia amb el Liceu i poca cosa més. Un feia òperes, l'altre una barreja de clàssica i folklore. Es llogava a esdeveniments de la ciutat des de la Falange fins als montserratins de dreta a esquerra. Vaig trepitjar el seu escenari només una vegada, alumne dels maristes, em donaren una medalla a la puntualitat. Virtut que encara mantinc, malgrat totes les andròmines que el brogit globalitzador et vol fer creure que són d'allò més eficaç. De tot es dedueix què vaig rebre durant vuit anys educació catòlica. I sempre en resta alguna cosa, ni que sigui una retòrica anticlerical, però si els contraris s'atrauen, un capellà catòlic a les portes del Palau em va fer anar, a finals del segle passat, una etzibada de renecs contra el confés lladre, bandit, criminal Millet... jutges amb feina sempre n'hi ha.

Anava fent de xòfer amb la moto, acompanyant a la meva dona Roser, soprano del Cor d'Amics de l´Òpera de Sabadell (CAOS, bones sigles per artistes sota la mà de ferro d'una excantant, Mirna Lacambra, al Sabadell de l'alcalde Farré i suposo del no tant no Bustos). Ella com a bona veu, es volia professionalitzar i amb currículums, relacions i las seva gràcia natural, es presentava a proves, exàmens i oposicions en el magma turbulent i poc organitzat del món de l'art. Món que passa de les passions més entendridores als odis més punyents, amb inclusió de drogues, alcohol, sexe i rock and rol. Creieu-me, sóc professor, historiador i funcionari de l'estat espanyol, mal que li pesi al tontet del Joan Rosell: tenim una patronal a l'alçada del betum. Darrerament només em crec els de la CECOT.

Era dissabte, tot era clos, feia calor, i no trobava la bústia on tirar el currículum de la Roser, l'esposa i mare de canalla, canalleta. Havíem quedat a prop de la moto. Barcelona és bella també quan els de la Harley Davidson s'apleguen, jo amb una Yamaha, em plego i admiro l'enginy dels conqueridors dels deserts ianquees. Va aparèixer un capellà, irritat, colèric, li vaig preguntar alguna cosa. Estava molest perquè enderrocaven una església a tocar el Palau. Em va parlar del Millet i dels seus negocis bruts i la seva influència en el temple dels despropòsits més gran de Barcelona: el Nou Camp. Va ser poca estona, però us ven juro que a partir de llavors estic convençut que Millet és un bandit. No sóc donat a les basques, però em dona una mica s'angunia, passar per davant del Palau i saber que allà hi ha criminals.

Sense arribar als extrems de la meva admirada República Popular de la Xina, on encara s'executen els mafiosos que han comés delictes econòmics, o de la Texas ja bimil·lenària on troben divertit matar assassins, i fins i tot el seu president Obama s'hi dedica. Venen ganes de pensar que hi ha vellets que moren amb els diners dels altres a la butxaca. Són com les iaies i els iaos a la cua del súper, joves, vigileu! Fatalment en un 66% dels casos es colaran i us faran arribar tard al concert de quasevulla Sopa de Cabra, Manel o similar.

Millet és doncs un criminal i ha de ser a la pressó, per raons humanitaries hauria de pagar, quan fatalment la dinyi, una UVI/UCI en un racó de Can Brians, però és important, sisplau, de vegades cal eixamplar els espais de manca de llibertat, perquè els lladres aprenguin a fer números. Penseu en les famílies, la propietat privada de les vostres butxaques (encara que canteu només a la dutxa), i l'Estat que ha de vetllar -com jo mateix faig, eh! cretí per un dia o un minut Joan Rosell- en una doble funció: funcionari i professional, i només tenim un sou i rebaixat.

Tothom diu pestes contra l'Estat, però la immensa majoria ucrainita o blasd'oteriana fa cua per rebre subvencions. És bo i rebó que Barcelona sigui la capital del mòbil, però recordeu: ni polítics, ni jutges ni empresaris tenen massa crèdit. La saviesa del poble està per sobre del Deute Extern. Suposo que hi ha catalans molt llestos, però ara parafrasejaré a Unamuno: "que inventin ells!". Que paguin ells, no amb ignominia sinó amb euros i material convertible, ara la seva miserable carn, mentre existeixi el regne de Saturn i la seva musa Clio, serà podrider, fang.

Són temps dolents per a la lírica, la cançó crida a revolta. El major be per al major nombre com deien els ucrainites que va derrotar Friedrich Engels.

Millet i els seus descendents

NORUEGA VÍCTIMA!

2011-07-22T14:47:00.000-07:00

Una nació capdavantera
Mirall amb altres d'escandinaves de trajectòria democràtica, ha patit els estralls de la violència. Vingui d'on vingui és condenable. El problema és trobar-se en un món globalitzat amb la coexistència de diversos modes de producció. En el cas occidental el model socialdemòcrata ha reixit, tot i que no és una fórmula reixida en societats de tradició despòtica, on el comunisme: teòricament superador de les contradiccions de classe, pot esdevenir irregular. Per exemple la R.P.de la Xina amb el manteniment de la pena de mort, si fa o no fa com part dels Estats Units d'Amèrica, on no han estat capaços de desarmar-se i executar als marginats.

L'antic segon món
Va fent el seu camí, ha volgut tornar al capitalisme i passa simplement pel mercantilisme: simple acumulació de diners a mans de pocs que reparteixen malament. Però, industrialitzats, són un gran actiu de futur. El Tercer Món -casos recents de fams en no-estats com Somàlia, es troba en un feudalisme inicial, comparable al de l'any 476 fins el segle XII, només compten els senyors de la guerra, amb les armes que facilita el Primer Món, però sense el seu consum. La guerra és la situació permanent, i els organismes supranacionals, com abans el Vaticà, es limiten a apuntar nacions, i ha passar el rosari, ara les lleis que no es compleixen. I que segurament seran la doctrina del futur.

Cas apart és el món àrab
No crec que sigui gaire diferent al d'una classe mitjana mundial que pugna per no empobrir-se, caràcter propi de la petitaburgesia centreeuropea il·lusionada amb els mètodes clàssics d'enriquir-se: la guerra. Però quan hi ha empat (l'atòmic de la guerra freda), es mantenen les diferències. La descolonització o alliberament polític però no sòcioeconòmic (li anava la mateixa supervivència a l'estat del benestar en construcció entre 1947 i 1973) du les guerres a la perifèria productora de primeres matèries, però no de la saviesa científica i tècnica per desenvolupar-se i crear capes de societats de consum.

Als països àrabs es consumeix encara una considerable violència, els motius ideològics son superficials, com la història és d'abast curt, els nous bandits -sense estat- apel·len a vaguetats metafísiques, que no resisteixen el mínim raonament racional o il·lustrat, basat en la llibertat de l'individu, sense que ni el seu pensament més profund. En aquest cas, la filosofia, serveixi d'excusa per justificar l'atac contra innocents.
És rotundament fals que les persones mantinguin llurs simpaties vers el seu Estat o nació, regió o llogaret, per sobre de la seva empatia de classe social. I des de fa segles l'explotació despietada (semblant a la que es fa amb la naturalesa, però aquesta és una cosa, pura matèria mecànica) de la persona cap a la persona, bastida de ideologies, religions, distincions de raça o ètnia, de gènere, d'edat, totes aquestes separacions que poden semblar greus; no són res, res com a concepte del contrari del tot. No són res front a les criminals diferències de classe.

Evidentment que sense el referent marxista, això no hauria estat escrit. No crea, ni imita, simplement, copia, recorda la veritat: quan ataques no ets un medi ets directament la mort.

Si no es suporten caricatures, si no saps riure't dels ídols, si creus que t'insulten quan simplement estan passant una bona estona, ets la mort, amb paradís o sense, passes directament a la claveguera de la història. El pitjor és que les bèsties volen morir matant, per a ells és un ofici, estan a l'Edat Mitjana. Aquesta disimultaneitat s'ha d'entendre, corregir-la es feina feixuga.

El dolor noruec no mereix receptes sinó compassió, i els violents són el pallasso de les bofetades. Saturn i la seva musa Clio es fan un fart de riure des de la impietat de l'antiga Grècia.

Volia triar una obra de Munch, pero cercará un dibuix, potser l'encerti, de veritat que tant me fa. La por és dels cobards.

països escandinaus, jma

passejant per l'Andalus, jma

M3STRE3S 2011

2011-07-22T09:30:00.000-07:00

PRIMERES JORNADES D'INTERCANCI FORMATIU ENTRE EL PROFESSORAT DEL BARCELONÈS NORD
+ 3
1. AFA LLOREDA
2. AFA MORERA
3. AFA PLA DE BESÒS
4. CFA FONDO
5. CFA GRAN SOL
6. CFA M FERNÁNDEZ
7. CFA SINGUERLIN
8. CFA ST. ROC

Venia de Barcelona i vaig elevar-me en un metropolità vertiginós, al barri de la Salut del territori cherokee de Badalona, a mans de la tribu del pp d'un tal Albiol. Vaig tenir sort i cap romanès, romaní o gitano se'm va tirar a la jugular, i com que tots són de la Valàquia del comte dràcula o de l'assassinat Caucescu, no es van veure la meva preciosa sang rh - (negatiu). L'escola és de planta baixa, baixíssima, pur barracot enmig d'edificis del més genuï "desarrollismo". Amb una mica de sort: classe obrera preferent, amb coratge pujoler podríem montar una sucursal de Càrites. Però, com a bon ucrainita vaig posar voluntat, ni que sigui per allò de l'edat, l'experiència, la fama (mala espero). Ara, alguna cosa -ucronians com cèl·lules bastardes, em bufen a l'oïda més sorda (tres operacions per intentar despertat un sentit obtús), que s'ha de conjuminar l'intercanvi, la col·laboració... el comunisme ar! I em fa efecte la cafeïna del matí (l'Anna Arendt en necessitava a doll per creure's que d'havia allitat amb Heidegger, creia en Jaspers i banalitzava el nazisme).

Com que els darrers onze cursos els hi passat a Rubí-Vallès Occidental, el barcelonès em sembla un catau de japonesos, una megalòpolis, on els laberints recorden els malsons de Ridley Scott a Blade Runner o el robot rebel d'Odissea de l'espai de S. Kubrick. Ja arribarem a l'atmosfera de Los Ángeles - Califòrnia; de moment però ens hem de conformar amb el Madurodam o la Catalunya en miniatura dels Monegros, al regne d'Aragó. Aragó on hi ha fills de Cain que només deixen l'espanyol (únic i lloat idioma del pp), deixant per a la intimitat de les coves paleolítiques l'idioma d'Àusias March, Jaume Balmes i Andreu Nin, el català. També aquests antropòfags de les llengues, hidres babèliques, diuen que la fabla només la parlen quatre romanesos desclassats. Es pot comprobar, tot es veritat. I si no que vingui el Teddy Bautista de Los Canarios, vull dir de can brians, és a dir de la SGA d'España: "antes roja que rota".

Amable, divertit, irònic, organitzat, em dóna la benvinguda el col·lega Xavier Drópez, és del barri de Gràcia com l'ucrainita que escriu. Ens col·loca en una magnífica aula, amb moltes taules i cadires, i som set (7) només, set magnífics que resoldrem tots els problemes de les ciències socials que tenen els adults (no adúlters segurament), en procés engrescador de pujar-se al Carro del Fenc (versió de El Bosco, sisplau). Seiem i ens presentem, anotem amb cal·ligrafia excel·lent d'on venim, qui som, i com ens coneixen electrònicament (és a dir allò de les arrobes (@). A sota penjaré ("set jutges mengen fetge d'un penjat, en aquest cas una escanyada: la Història, una altra, la Geografia, i encara més, la Història de l'Art.

Més o menys convenim que això de la Ciutadania i les Migracions al GES ve ha ser una mena de Protocol que s'ha inventat la classe alta per evitar que romanesos, magrebins, andins, subsaharians, orientals de països emergents, és a dir tot el tercer món que no fa turisme, sinó ens envaeix com ho van fer els visigots després de col·laborar en la desfeta de l'Imperi Romà: com abans ho intentaren els bàrquides amb el concurs dels foners baleàrics (Anníbal i els seus elefants a les púniques pensades del calb Escipió). Això és: el mal educat és el primer en pensar-se que té els modals del sarassa d'Òscar Wilde, o de Lord Byron, o del mateix Sòcrates, la seva cicuta i tota la resta (vade retro pornografia). No farem (faré, l'inspector dirà, i al final mana el que posa l'expedient de l'alumne (Rigau dixit) o del participant (Rigau va dir de la mà d'una mòmia mamà que amb el tocador de senyores honorable Comas va construir, edificar, controlar, vigilar i supervisar les vistes a la mar de la Barceloneta de l'encara seu d'una conselleria d'allò més ucrònica: Benestar Social, o sia l'empelt de maristes i salesianes, per dir alguna boutade raholiana (en aques país la única dona axiòmàtica, infalible superadora de cabales, meques, seques, vaticans, és la poderosa afrodita, la que del PI -Partit de la Independència- en va treure un Àngel Colom, nedant amb Crida inclosa en un bassal de riquíssima mel (da) pel cas Palau.

Ciutadania i Migracions doncs que la passin a l'hora de la Riera, per aquells que ja no tinguin migdiades en directe, en parella, o trio d'asos o ases o assenets, asnerets (Aznar) catalans. Què fem donc? Sigue'm crítics en el millor sentit heguelià i marxista: l'alternativa és Arts i artistes, Viatjar per Catalunya (o pel Barcelonès Nord, o per Santa Coloma de Gramanet, santaco o santako, depén de la influència nipona com el sudoku), expliquem la Catalunya i la E d'Espanya envoltada d'una el·lipse i amb la bandera monàrquica o republicana, amb milicians anarquistes o camarades falangistes, amb pusil·lànims del mig: tot durant el segle XX, fins que l'Asnar se'n va anar per la porta del darrera, com el Tejero de les hemorroides i del jabugo a la presó. O fem geografia de la de veritat, no la dels economistes que pontificalment ens diuen que la Borsa té unes puntes que a la que badem, ens deixaran a les portes dels somalis desnodrits. ¿Perquè no es d'obligat compliment obrir els telenotícies del primer, segon, tercer i quart món amb la frase: el capitalisme té crisis de sobreproducció. Només sis paraules moltes menys que les de les PRIMERES JORNADES D'INTERCANVI FORMATIU ENTRE EL PROFESSORAT DE LA ZONA, que en té onze, a la ratlla de les 12 suportables per recordar un bon títol. I ara que veig, no eren mestres, a dins ja tots professors o professorat?

Això perquè algú li ha vingut la ben pensada de fer-me fer idiomes, a un ucrainita que en prou feines se sap tota la miserable Història de les persones (adultes, embrionàries, fetals, nascudes vives, infants, adolescents, joves, madurs, vells, ancians, decrèpits i polsegosos el que resten, com el boig criminal del Rudolf Hess, que perquè el zoo dels nazis no s'ajupin o saludin a la romana, han hagut de llençar les cendres a la mar. Així està de meduses, i plagues colonitzadores, depredadores, quina terrible de contesa ha fet la Mar per ser contenidors de fems). Ucrainita que firma i reafirma fent poesia horitzontal -per estalviar electricitat o tinta líquida- coneix (suma d'actituds, valors, normes, honors, en definitiva: assistència, presència i puntualitat) tota la Geografia de la superfície del planeta, que no ignora on s'amaga l'escarabat del Mubàrak, que fa el simpàtic del coronel Gadaffi... i -és un secret- en quin tenebrós i empudegat zulo, es troben els post carlins d'ETA, i on s'amaga la dolenteria, amaguen la cua del dimoni entre cames, i tenen el do de la nena de l'Exorcista, giren 180 graus el cap, es mengen les criatures com els massons i violen les donzelles devotament vestides amb el tul, la gassa, la randa, el vellut, o la granota si fan bricolatge, les donzelles i donzells, verges, antisidàics, lluitadors contra la ludopatia i totes les patologies. Que resen a Torre Ciudad per tots nosaltres, els herètics no tocats pel camí del de Balaguer. Els cràpules que una llei justa, franquista, non plus ultra, inspirada en les cendres santificades pel papà de Roma: els ogres caníbals de Bildu. Repeteixo: ucrainismes apart, amb humilitat: cal fer la Geografia justa.

El gran Xavier Drópez va treure el programa modificat de la PACFGS de Geografia i els llibres dels pobres editors. La cosa canvia perquè hi ha massa oficinista del CADCI a la Via Augusta que s'en recorda que un dia en un país, cantava en Raimon "la ginesta floreix...". I convenim, a la manera de Robespierre en la Convenció republicana -mentre a Barcelona es fundava El Brusi- el 1792, amb borbó guillotinat, i encetant el Gran Terror, d'on venen tots els jacobins que en el món han estat (burgesos). Convenim que el programa de la Prova d'Accés a la Universitat per a Majors de 25 anys, és diferent, malgrat tenir petits vasos comunicants al programa de l'esmentada i estaimada PACFGS (Prova d'Accés als Cicles Formatius de Grau Superior)

I amb el consens, disens (paraula d'ucarinita) o abraçada entre col·legues, deixo o deixem, o ens ho prenem amb humor la vulgar imitació que pot ser barrejar sal amb magnesi a l'estil de l'acadèmia de Plató o qualsevol acadèmia de barri, on pel mateix preu et treus el carnet de conduir, et donen un màster del Silicon Valley, o et fan soci d'UCD -poca broma, es reunien el d'aquest clan- a centres educatius de l'Hospitalet (Barcelonès Oest, mira cap a Madrid). Som seriosos i no enredem al personal/participant/alumne que al capi la fi és mercaderia. Que sia de la bona només depén d'una altra mercaderia, la que bandegen amb la nostra dedicació i sou.

La cosa va anar de suficient cap a munt, apte, valor se'l suposa. Hi faltava gent, eh! La carpeta era reciclada, al dors m'ho posen fàcil, només he de telefonar al 935 069 566. Si que hi han pocs cèntims, doblers, maravedis, dracmes, "eurets", les grapes em fan malbé les ungles. Home! ¿I tot això ha has fet tu? No, rotundament no, tincs centenars de milers, milions, 2666 milions d'ucrainites tadeys que com els xinesos falsifiquen botigues senceres d'Apple -ens podrien falsificar la Moncloa, el Congreso i el Senado, segur que ho farien millor que els bandolers de la Transició- m'ajuden, des de la cova de l'esperit del Cid Campeador, Robin Hood o Bid Laden, una conjura universal contra el negre de la Casa Blanca (fixeu-vos com sur la cultura pop).

Va haver papeig, somriures clàssics, renaixentistes i barrocs; i mirades ídem. Llevat de la meva que era la resposta d'un retinòleg a l'estúpida caiguda d'una retina que m'havia deixat cinc setmanes de baixa. De fet l'endemà -ja a casa, CFA Singuerlin- per allò del volum encara -en altres jornades- vaig confondre una pissarra blanca amb una digital, si van riure, ben fet, ¿què carallo? I si no perquè llegeix tant aquest pòtol místic (J. Kerouac). A l`'endemà, era 6 de juliol, tenia una matemàtica al costat que deia que ella feian les classes en espanyol, perquè del contrari el proletariat no agafava el tranquillo. Pobreta, estem en un estat en formació en Humanitats a zero, o directament a -2666. Pensava i no li vaig dir per prudència, o potser per timidesa, o potser perquè era guapa, o guapa no era,,, li volia dir que si no expliques en la llengua catalana al butaner romanès, andí, negre o senyora de torn... els estàs condemnant no solament a la seva condició de proetaris, ans el contrari. poden esdevenir lumpen.

acudit jma

FRANCISCO CAMPS EL MILLOR DELS CATALANISTES

2011-07-21T03:56:00.000-07:00

Francisco Camps
Ha dimitit com a president de la Generalitat valenciana, òrgan autonòmic del País Valencià que forma part del Regne d'Espanya. Democratacristià, afiliat al Partit Popular. Organització nascuda d'Aliança Popular, l'ala més dretana dels qui diuen van fer de la Transició (1975-1982) un èxit.
Projectes realitzats durant el seu mandat i que a mi m'agraden, són les gestions urbanístiques encarregades a Santiago Calatrava. De la Terra Mítica, la televisió valenciana, l'aeroport sense avions de El Castelló, del PIB dels valencians. De la negativa a fer la "Ciutadania" a les escoles, i la boutade de fer-la en anglès. De dir que la llengua catalana ve del mossàrab, tampoc hi faig gaire cas. Ja els hi passarà en pensava jo.
La imatge corporal de l'expresident és certament admirable. Prim, només un xic calb, així deixa anar un front nítid, lleugerament brillant, àdhuc deu reflectir-se en els complicats artefactes dels periodistes. Vesteix decididament molt bé, i bens segur que m'agradaria imitar-lo. Potser algun dia passarà a la Història de la Moda, de moment només, de polític contemporani, anotaria a Gregorio López Raimundo. Va morir comunista, cosa què es bastant d'agrair després que a partir del nadal de 1991, tots -llevat de xinesos, cubans i honorabilíssimes excepcions... coreans del nord, etc. Al seu enterrament hi va anar molta gent, suposo que pocs liberals i democratacristians. Però López Raimundo pare d'en Sergi Pàmies es feia sentir. Malgrat el cainisme propi de l'esquerra plural. Què sempre acaba per aparèixer: Bildu, bona hereva de com a mínim, el gran Maximilien de Robespierre. De Lenin ja no diria tant. A més hi ha tot l'empelt del catolicisme ranci que respira suposo, encara, Euskal Herria. Si té rastrejadors a internet, senyor Camps, més val que navegui per altres averanys. Vostè és d'aquells que com la Pilar Rahola i supose la Rita Barberà, sempre diu la darrera paraula. Tota per vostè, és el més bonic. I a més té partícules d'ucronites, éssers que es col·loquen misteriosament al cervell dels humans, vertebrats, vegetals i coses. Els ucronites són particules d'il·lusió, en el seu cas -sostinc amb humilitat- van empetitint-se, i agafen el llenguatge dels conqueridors extremenys que van matxucar els amerindis de 1492 ençà. Ençà vol dir que ara són les multinacionals i els fastos de la Fórmula 1 el nou "opi del poble", i que em perdoni Marx per esmentar-lo tant a la lleugera.
Viriat, El Cid Campeador, Robin Hood i Bid Laden vestien bé a la seva manera i l'art deixa constància de que no es despentinaven alhora de matar romans, àrabs, britànics i cristians, respectivament. Si és qüestió de continent, el voto ara mateix. Prim, amb un somriure afable, fàcil en l'abraçada... com en Pep Guardiola, res li fa que els seus jugadors suats li embrutin el vestit. En deu tenir tants com criatures babegen els èxits del Barça, però que no tenen la capacitat de consum de llegir massa, ací i allà. De Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

Parlar de continguts és una altra cosa. El poble ha dit que no se'n refia dels jutges, els empresaris i dels polítics. Per a mi, Garzón és només l'acusador d'Augusto Pinochet, l'únic genocida que va visitar la putrefacció del més vil dels tirans que mai la història -amb minúscula ha vist a l'Espanya contemporània-: Francisco Franco i Bahamonde (1892-1975). Segur que l'admira i amb raó, també vestia bé. Era baixet però el situaven en un pedestal com en Sarkozy, era panxut i li posaven faixes amb tots els colors de l'Arc de Sant Martí, com els sarasses que tant perseguia. En fi hi ha una obra molt bona que explica com es vestia Espanya:
Francisco de Sousa Congosto, Introducción a la historia de la indumentaria en España, ISBN: 9788470904295.

No plori, només passarà pel campament dels ucronites per mitjà de les pàgines electròniques o no que diran: de l'Espanya de les Autonomies, en ple fervor democratacristià, un president dels disset regnes de taifes, va dimitir amb honor i fervor, clamant per la seva innocència, però abandonat per tothom. L'any 2666 vostè serà un heroi de qualsevol serial al migdia que ben bé no saps mai si has de plorar o riure.

Inspirarà escriptors barrocs genials de la seva terra com Joanot Martorell, Joan de Galvas, Ausias March, Joan F. Mira, Ferran Torrent, Isabel Clara Simó. Cantants d'excepció com Ovidi Montllor o Raimon. Poetes com Vicent M. Esteller. Supose que algun filòsof i a l'ensems bons historiadors com Joan Reglà. "Azorin" també era valencià, tot i que no n'exercia, i simpatitzà amb el feixisme. També Ganivet, precursor del mateix isme. A Alacant és va acabar la Revolució espanyola (1936-1939), també afusellaren a José Antonio Primo de Rivera ("presente!"). Vull dir, ja ho expliquen ço als xiquets de ca seua.

És vostè l'escòria de la mina de Vicent Blasco Ibáñez, grandíssim novel·lista que s'acostà amb ganes a la societat del seu tems. En temps de reciclatge "tot s'aprofita" com escrivia Pere Calders. A vosté, jo -ferm defensor de la seva elegància- quan li toqui, visqui com a mínim 99 anys o més, sempre serà de bon mirar com Carles Sentís -"la merdeta del país-, l'enterraria com als faraons de Mubàrak amb tota la seva parafernàlia. Doni feina sisplau als arqueòlegs del futur. Encara lamento la mort violenta de Caucescu, Saddam Hussein i del pobre de Bid Laden: assassinat vilment pel liberalisme de l'actual president dels Estats Units d'Amèrica.

És ucrònic, per tant bastant absurd pensar que Mariano Rajoy serà el pròxim president d'Estat de segona divisió (Germà Biel a l'Avenç d'aquest mes). Vostès han laminat i pudelat tant les diferències entre l'esquerra i la dreta (i els d'ICV-EUiA els primers renunciant al comunisme per agafar nom de guru ecologista) que han remogut el ventre dels indignats. Ahir a Barcelona es dirigien -per fi, en són una mica de lents- a la seu de l'exacosador sexual d'en Joan Hortalà exERC, ex tot. Ecs! Quin fàstic!

Els meus amics valencians
Per principi bíblic només tenia un amic i es va volatilitzar l'any 2003, en tinc un altre a la província de Buenos Aires i mantinc contacte, tacte i afecte. La resta en són una colla de col·legues que comparteixen amb mí la maledicció bíblica del Treball. Fixi's senyor Francisco Camps que tinc ben fets els deures dels meus mestres (cal que escolti atentament les cançons del grup Manel) europeus (maristes profrancesos). Des de fa quasi cent anys treballem vuit hores, en descansem vuit més i dormim les altres vuit. Gràcies a la Vaga de la Canadenca (invent dels catalanistes de la CNT, sí no erro, el catalanisme suposadament tenia un cervell en ERC i unes armes, les de la CNT/FAI. Estalinistes i marxistes diversos ja no van ser a temps per aturar el seu feixisme, perquè aquesta paraula -remeni el seu inconscient freudià, ara que tindrà vacances pagades- és la que en el fons, sempre a mà dreta, l'agombola en les seves nits de fallera (fallxr perdò) en el barroquisme genial del dia del cornut = s. Josep= Pepe = pare suposat, en llati: "Pater Putatibus" (de puta putae, suposat).

L'idioma enganya, perverteix, que li diguin sinó a Oswaldo Lamborghini (no té nom d'auto de carreres) era un argentí escriptor, que molt, moltíssim abans que jo aixecà a Renouvier a l'altar de les utopies, va escriure una novel·la que no deixa indiferent: Tadey's. Si llegeix alguna cosa més que les proclames legionàries de Millán Astray, o fins i tot a Brecht o Azaña com feia l'Asnar, per quedar bé i parlar castellonenc castís. Aquesta nit vagi a la biblioteca del seu barri (supose que no El Cabanyal) i faci nones amb aquests animalets. Potser no passa de la primera pàgina, normal. Prenguis un valium i serà la meva imatge de sempre muda i ben vestida.
En tinc d'amics valencians, visc al costat d'una de pro, a més coneixia una llicenciada en filologia catalana de Muro, un coafiliat del meu sindicat (la CGT, "acabáramos!" dirà el wiquilequista de torn) em va dir si tenia tics xenòfobs vers els seus compatriotes, professors de tota menta. La immensa majoria (visca Blas de Otero) excel·lents professors. Els tinc a l'agenda de contactes. És difícil trobar Llicenciats en Exactes o Matemàtiques a l'ensenyament secundari. Sense menystenir als biòlegs, l'onada "hippie" del 1968, va representar el retorn a la natura que pregonava el ximplet de Rousseau -sort dels assenyats jacobins que amb el Terreur i Grande Terreur (el meu idioma francès està un poquet rovellat), van deixar clares les coses i definiren la burgesia revolucionària.
Estigui tranquil senyor Camps, vostè és de la dreta tranquil·la, la que no fa soroll, la del "butron", de les consciències, paraules i fets. Més val que es perfumi bé, tinc una Història del Maquillatge que li anirà bé. També es pot pentinar seguint tota la història, tinc (i que en són d'acaparadors aquests catalans, verge del puny, fenicis, jueus, púnics a Eivissa, tot això m'agrada no es preocupi, acudir a l'honor també és ètic, encara que poc efectiu davant dels "setze jutges que mengen fetge d'un penjat", també varem ser caníbals els catalans, som el paradigma de la dolenteria, i vostè ens col·locarà de cara a la paret i ens farà pam pam al culet. Ara bé, pentinis abans que no li passi com als democratacristians i liberals xilens que el 1973, es van quedar tancats a casa, mentre només restava un racó de dignitat a llur estat: la trona de Salvador Allende, el meu i únic 11 de setembre, el de 1973. Pentinis amb la modernització i la incomprensió de la seva visió de futur. Estudiï ara que estarà a l'atur la meva Història del Pentinat, tampoc cal, no parla massa de la caspa llefiscosa que es fa a la presó sobresaturada de lumpen amb el que tard o d'hora haurà de conviure. Tampoc hi ha per tirar coets, amb una mica de sort li passa com als exsocis del nostre "exhonorableexpresidentpujol". Macià Alavedra i X. Prenafeta, recollint escombraries des de la perspectiva guerxa de la seva prominent panxa. Després de l'experiència a la presó (oh! Com ataquen els ucronites!) escrigui, o dicti. Sempre trobarà una empresa fantasma (educació a distància) com la CEAC que li publicarà reflexions profundes com les d'un altra soci en la paranoia liberal i democratacristiana: Josep Antoni (José Antonio) Duran i Lleida, de la franja de ponent.
Vostè ha estat el que ha facilitat el més gran dels colonialismes científics i culturals, que sense tenir-ne gran percepció, ha realitzat la Catalunya recent (1982-2011), donar feina a cervells pagats per l'escola valenciana i contractats -sense haver invertit ni un €- per la patronal catalana. Calatrava, Mariscal, Torrent i els milers d'interins que donen voltes per les estacions catalanes, que comparteixen pis i fan o no oposicions per integrar-se en una societat més rica. ¿Li sona allò de l'Alianza para el Progreso" del president Kennedy vers al pati del darrera dels ianquees, durant els 1960's?

Als anys dels Rollings (els Beatles són bastant cursis) vostè aniria a fer comunions amb el capellà del poble, com amb un cotxet petit encara feia el xicot de la Feli, una gran amiga, pels carrers de Concetaina, en la xafogor dels dissabtes per la tarda. Mentre ella guanyava quasi el doble a Catalunya, i això el 1998!
Modernitzin sisplau "pepers" que la demagògia i el populisme cotitza en Borsa.

Ja ho he dit, o m'ataca qualsevol miserable ucrainita, finalment els indignats ataquen on fa mal: la Borsa. Així comencen tots els telenotícies. Amb la Borsa, bull dir, no amb els indignats. I el Rodrigo (nom inefable del Cid Campidoctorus) fot cara de Messi mirant com han desaparegut les caixes, àdhuc una de catalana, que duia el nom dels veritables guerrers catalans: els laietans.

I Barcelona fou la capital dels visigots. Mentre que vosté passarà com qualsevol berlusconni a la història dels pinxos de coll blanc. Però no em toqui els meus amics de classe i condició social: els valencians. Per una vegada firmaré al revés, perquè m'entengui: Vicent Alarcó Manel Josep.

Dibuix de VAMJ ben vestit!

HA MORT CARLES SENTÍS

2011-07-19T14:28:00.000-07:00

Als 99 anys, periodista, però sobretot excombatent de l'exèrcit feixista del general Franco (1892-1975), va ser corresponsal a l'estranger i s'implicà des d'una segona línia en els afers de la seva pàtria: Espanya. Monàrquic i catòlic. Polític de la Unión del Centro Democràtico d'Adolfo Suárez (en estat de demència) i uns dels artífexs de la Transición espanyola cap a la democràcia (1975-1982, quan el partit de l'oposició menys implicat en la lluita antifranquista puja al poder: el Partido Obrero Socialista Español, fet del diner alemany i de la renúncia del marxisme). Hores d'ara amb l'onada dretana, amb illes o brots verds com diuen els maleïts economistes, illes com Bildu (d'ideologia més que esquerrana excarlina, però desafiants a una Constitució guerxa de naixement).

Carles Sentis, ni a la Wiquipèdia m'atreveixo a enllaçar. "La merdeta del país", vaig sentir en una manifestació pro o post tarradellista, un altre traidor napoleònic a la tradició de Francesc Macià i Lluís Companys. Tarradellas a més no tenia simpatia pel que seria honorable Jordi Pujol i Soley, el maquinador liberal que defenestrà l'únic valor -a banda d'ell- que tenia Convergència: Miquel Roca i Junyent. Després corruptes com Culell, defenestrar de la conselleria d'economia per deixar-se pagar unes obres de la seva torre. Prenafeta que crea "El Imparcial" en llengua espanyola i va entrar a la presó amb un altre d'Economia, Macià Alavedra. Afers també d'acosament sexual va tenir el primer conseller de Benestar i Família, l'exrepublicà i actual president de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà. I ara un altre exrepublicà com Àngel Colom diu que els diners que va cobrar de l'affaire Palau van servir per eixugar els deutes de les aventures de la "poderosa Afrodita" (Ara dixit) de Pilar Rahola i el propi colom: PI es deia, Partit per a la Indepèndencia. Quan jo era a Esquerra Republicana de Catalunya, corrien rumors i remors, molta mala hòstia que diu l'etern segon del Carles Bonet, contra la ludopatia i la pederastia. Tot amanit amb la vocació gandhiana.

Carles Sentis ha mort i no em cau una sola llàgrima, altres catalans de Franco l'han precedit: Juan Antonio Samaranch (els tontets del pp li volien canviar el nom a l'Estadi Olímpic Lluís Companys per un falangista, sel's hi veu el llautó, tot i que governaran, la memòria història es recompon en memòria ucrònica. Com els historiadors hongaresos que han avalat pretextant defectes de traducció l'absolució d'un criminal nazi, vell pobret, com en Carles Sentís: "la merdeta del país", xiuxiuaven a les manifestacions unitàries. I els moderats d'ERC demanaven silenci. De periodistes bons n'hi ha molts, Nèstor Luján acusat de comunista de Baltasar Porcel. Salvador Espriu, salvat pel seu catolicisme, amagava el catalanisme i el seu plany mai no va arribar al Nobel. Josep Pla, espia de Franco, passava els plànols de la seva terra als nacionals, i aquests anaven a les mans dels aviadors i bombardejadors de la Catalunya revolucionària de la mal dita Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Quants instituts i escoles del país porten el nom de Josep Pla? Què els hi expliquen els educadors a llurs alumnes sobre tan il·lustre prohom? Català de Franco fou el cràpula surrealista de Salvador Dalí. ¿Seré benvingut a la Figueres que va acollir el darrer govern de la República (IIª espanyola, IIIª catalana).
Carles Sentis, el vaig veure del braç d'un altre socialdemòcrata, al qual vaig crida liberal, davant del Parlament de Catalunya (ja al poder novembre de 2003... ara desmemoriat). Petit i encongit, la gent baveja davant els ancians, pobrets tenen menys perspectiva que introspectiva. Els panegírics seran els de costum. Tinc respecte per Ferran Mascarell, és historiador i un home d'empenta, potser s'està tragant els gripaus: el càrrec obliga.
Tanmateix es ret memòria ara al Partit Obrer d'Unificació Marxista al Museu d'Història de Catalunya, viu per la tenacitat d'un gran historiador: Pelai Pagès... Un dia s'haurà de fer justícia amb els còmplices del genocida, d'abans, d'ara i suposo que de sempre. Visca Catalunya Lliure! Però sense botiflers: Carles Sentís camí de l'infern de l'objectivitat ucrònica, Samaranch, Eugeni d'Ors, Josep Pla, Agustí... I els que van deixant el llegat dels capitans d'indústria catalans (Vicens Vives dixit) al Estado Español de productores que no de trabajadores de todas clases: la Lola Anglada a la Diputació de Barcelona; la Carmen Balcells; els fills dels Centelles, el propi Dalí... Tot cap a el "gobierno de España" y "que Dios reparta suerte". Esperpèntic en el millor valleinclanesc epítet.
Llegeixi les seves memòries em diran, i tindran raó. Però que em paguin per fer-ho. Carles Sentis deien "la merdeta del país". I algú ho deu recordar. Per això l'he convertit en el meu ofici. O és que estic ucrònic en el sentit que he perdut la xaveta.
Crec que es bo fer antipanegírics i que constin mentre el cadàver és encara calent. Els diaris es fregen les mans, els poders demà, ja quasi avui s'ompliran d'esqueles: Creu de Sant Jordi, etc. Jo no passejaré pel seu panteó, igual m'ataca la pestilència, la guerra ja la va fer, la fam la provocà i la mort se l'han dut, massa tard, el mal hauria de ser etern per explicar-se davant la bondat de la Història i de la Ucronia.

ALUMNES QUE COPIEN: CONTE O MALSON

2011-07-09T14:48:00.000-07:00

ALUMNES QUE COPIEN: CONTE O MALSON

Tinc un toc surrealista segurament deutor d'uns quants escriptors. El magma informàtic a les pàgines del meu Departament és potent, la paciència ha de ser la virtut més consolidada. L'únic interès que em mou és fer bullir l'olla, o millor cruspir-me tot allò que és a dins. Vaig tenir un alumne que era pastisser, tenia una amiga marujona, una altra què és mamà i no entenia la Revolució Soviètica. També havia una nena molt maca que es pensava que passant-me una recopilació de les cartes al director que m'havia publicat un diari, via internet... aprovaria. i així fins a vint alumnes que estimaven la Història relativament. A diferència meva, on té un altar a casa meva i on cada nit sacrifico o renovo les neurones que em mantenen viu.

Però ni la Història, ni el professor són importants en aquest conte o somni. La cosa va de "solucionadors de problemes", espècie que des de Darwin ha mostrat abastament llur incompetència. Mirin sinó com el poble català atribueix als empresaris, jutges i polítics, l'essència dels mals. Enquestes dixit. És a dir, no menjar, no dormir i no estimar (o fornicar com a bojos, per alguns paradigma de la idiosincràsia del vertebrat proletari, la meva espècie). Tot això tampoc és important, vegeu doncs com vaig assenyalant les idees secundàries del comentari de text.

Un comentari de text amb tres paraules és assisteix, sigues permanent, i sobretot puntual. Com La Puntual de L'Auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol. Però tampoc cal perdre el fil d'Ariadna: el meu alumne era cuiner, i com a tal es guanyava la vida fent llaminadures. Va treure molt bona nota. Per Sant Jordi em va deixar llegir un Saramago, abans que ho fes ell. Li vaig preguntar si el llegiria i em va contestar somrient que amb prou feines llegia un llibre a l'any.

Clar! Vaig pensar jo, si tant treballar i a sobre s'ha d'examinar, posem per cas de la Revolució Soviètica, d'on traurà el temps per saber-se aquest esdevinent gallinaci de curta durada (1917-1924). Total que vaig agafar els versos de Petrarca, vaig plorar a Lamartine, vaig oir a un cantant els rodolins de Salvat-Papasseit. I em vaig posar a aplicar la Història recreativa. Tota la classe es dividia per parelles, s'interrogaven, redactaven un mural i exposaven llurs vides de parella en parella.

El resultat fou bonic, joiós. Vaig descobrir que allò més important a la vida és fer la primera comunió, tenir un cunyat, treure's el carnet de conduir i fer ganyotes a tots els actes cerimonials repetitius, i prou sallodadors, com per engalipar al garrí que té més pressa per anar a l'escorxador. Els pobres porquets haurien de tenir el cervell d'una planta, el bonsai. I així no acabarien a la taula dels cristians, i al cervell que genera odis de jueus i musulmans. Jo donaria amnistia als garrins i que es traguin els pernils les truges. Això seria porcanoantropofàgia, per tant s'hauria de prohibir com els toros i el flamenc, els dos pensaments poderosos del genocida de Francisco Franco i... els seus putos ancestres i pedestres que encara mantenen el podrider de la Vall dels Caiguts.

Torno al cuiner i els vint o trenta lladres que al final, paranoic jo, esquilmada l'escola, dimitit, empobrit i amb llagues a les mans de tant menjar-me les ungles i tenir la punta del dit com un macarró de platja o d'ofici, tant si val. El cuiner va organitzar a petició meva una valoració global de la classe, amb independència del meu criteri aliè. Més jo tinc ja un peu a una casa de descans, un maleït sanatori, que a més s'han quedat el 84,3% de la meva nòmina, la resta servei per tramitar -diuen- la gran invalidesa mental i agressiva.

Tampoc era jo cap llumenera, se'm va entregar un paper amb un sudoku. El sudoku és el darrer invent dels kamikazes japonesos que hores d'ara es fan perdonar, no perquè tinguin tsunamis. Això depèn de la cretina natura; sinó perquè construïren centrals nuclears. Després de ser conillets d'índies del president Truman el 6 d'agost de 1945. Deuen ser masoquistes o han exportat el seu alzehimer col·lectiu a tots aquells que carregats de bombes com els garrins, volen derrotar al gran capital en nom del pobrissó Al·là, el darrer en arribar després dels ingenus Yahvé i déu pare, fill i esperit sant. De tants talibans, tantes botifarres pel zoo de la ignorància.

El sudoku del cuiner donava bona nota a tothom, jo llavors era jove i ben intencionat. Ara estic boig o estic somiant, i escriu per mi un replicant que Ridley Scott que ha tingut l'amabilitat de cedir-me com a secretari. El sudoku és puta colonització, si els tontos dels occidentals fan números, mentre tant no faran lletres. Estic sent poc objectiu, car diuen que jo era de lletres. Em sap greu, em puc agenollar com el pobre Robert Walser, segurament en serè una còpia il·lusa. Però la imitació enganxa alguna cosa.

Total: el cuiner, la marujona, la nena bonica, la mamà, el monitor de nens, aquells que no deien res, tots varen copiar. Jo no ho vaig descobrir, m'ho va dir l'any següent una alumna del nom de la qual no vull recordar, doncs sota acusacions de tota mena: franquistes, pinochetistes, liberals o democratacristianes (malgrat que una bona amiga em diu que la socialdemocràcia ha suplantat el seu paper).

Van copiar tots, vaig envermellir de còlera, ira, d'una revolada vaig destroçar tots els treballs que guardava per a les meves oposicions a càtedra d'Institut, vaig callar com un puta. Vaig santificar la xivata, vaig recordar que m'havien dit que havia estat anarquista, també havia aprovat. Vaig fer un pas més cap a la mort. Si em trobo -difícil- per a no dir impossible pastisser, li faré veure, mirar, lligat al seu taulell. Li faré recitar la Moral a Nicomac d'Aristotil, que no recordo haver llegit. Però sobretot, amb ajuda de tots els replicants marxistes que ha fabricat Ridley Soctt, el torturaré amb un film: El cuiner... de Peter Greenaway.

És copia de petit, s'imita de gran i es crea quan un homèn, homenàs o homenassa és una caricatura de la intel·ligència. Avui com sempre rau a baix de tot de la piràmide social, però com deien els meus amics jueus a l'avantcàmera nazi: "senyor pertanyo al pobre elegit, però sisplau no podies haver-ne triat un altre". Ironia herètica, per no deixar anar tota l'escatologia del buda podrit del C. José Cela.

El cuiner deu haver estat passant l'estona imitant la nova i amanerada cuina catalana, no deu llegir un llibre que no sigui electrònic o els resums de les wiquis, amb sort serà humil i haurà borrat de la memòria la seva malifeta. Jo no el perdono ni el replicant que tinc al costat. Sé el seu nom i cognoms i el de tots els seus co-deixembles. Però, al gairell de la poesia de Rimbaud, tocat per la percepció de Kandinsky, recordant la visita a la casa de Trotsky, on els desmemoriats seguidors de Gemal, no han pogut ni assenyalar, festejant els turistes occidentals, i mirant d'entrar a la Unió Europea... Per tots ells, per Edgar Allan Poe, per Jaume Cabré, Miquel Pairoli i Josep Termes, Josep Fontana, Vicens-Vives, Rovira y Virgili. Per la Història, espero, abans de ser abatut per un replicant feixista com la Camacho, l'Albiol o el sàtrapa del Rajoy. Pels quilomètres de tren d'alta velocitat que algú voldrà reconvertir en camins de la Mesta.

Prego a l'ídol odiat i estimat del materialisme dialèctic, que seu a la dreta del pare Salvador Allende, engarrinats pels fantasmes del comunisme de 1848, i la perseverància del talp xinès i similars. Què el cuiner sapiga el que es diu quan acusa en enquestes als polítics, empresaris i jutges del malestar de la cultura. Em diu el replicant que vagi acabant que l'Scott prepara sorpreses per sopar. Ah! Els indignats s'han equivocat, un twuiteig del corb nevermore de Poe, em diu: para pare envolta la Borsa, agafa pel ganyor l'exmanaire dels ercs, Hortalà i que expliquin que han fet dels diners de totes les ceques (fàbriques de diners per a analfabets funcionals del seu idioma), ja resseques a la Vall d'Andorra. Andorra l'únic Estat català, on deu raure el seny i la rauxa que varen arribar a ser senyories a l'Atenes del segle XIII.

Les borses estan plenes de cuiners caníbals, incestuosos i pederastes. Devoren el diner com si fos comestible i l'aixequen als altars de la immundícia. Obliguen a besar-se a les figures dels billets com si fossin bessons i amb això no es donen per contents, repeteixen l'escena com un mirall, vinga presidents, reis, reines, àdhuc llegataires potents com Mao, donant-se petpetons i fent mil marranades en les càmeres cuirassadas. I pederastes quan babeges davant dels putis o angelots que els han de dur al cel. Allà els estarà esperant el gran Caravaggio, la Gonxarova, en Màlevic. Ernesto Sabatto, Roberto Bolaño i Miquel Pairolí.

Al parnàs de les realitats no deixeu entrar als empresaris, els polítics ni els jutges. Llegiu a Max Stirner i mantingueu viva oh xinesos la flama de la revolució.

L'alumna o àngel exterminador era o havia estat a les mogudes de la Confederació General del Treball. Si cola, cola. Després vindrà el replicant orwellià i em llençarà al buit amb música de Vangelis.

M'ha sortit un conte, com al caminador de l'Espinàs li sortien els articles caminant i recordant amb el seu trasto de màquina d'escriure a ca seua. Vaig, vaig, el bi milieurista replicant, amb el número 2666, m'enterra als fonaments de Pedrolo i al costat de la tomba de Marx.

Llavors fineix l'indefugible malson de cada instant i torno a l'aula amb un guix a la mà i tota la mala llet de veure'm, veure'ls engarrinats. Els estúpids grafiters tancats a Guantànamo made in usa, haurien d'aixugar-se les natges poderoses amb la frase: no hi ha esperança.

Ah! I encara a una o un, tinc un lapsus, dels copiadors -ara si que aplaudiran les feministes-, il·lús de mi, li vaig regalar dos llibres (un de Gombrich). Que no haurà llegit, m'hi jugo la pasta ludòpata del darrer sopar que en la merda del "Codi da Vinci", va recrear el mediocre de Dan Brown.

Dibuix jma

MIQUEL PAIROLI PER SEMPRE MÉS

2011-07-07T14:10:00.000-07:00

Quan vaig deixar de llegir l'Avui, diari, cansat de llegir el sàdic oportunista i neoliberal de l'Alfons Quintà, per sempre més equivocat i enemic del comunisme fins a la paranoia feixista. Em vaig passar a El Punt, diari auster especialista en comarques, jo endegava la meva primera experiència en història local, puix sóc professor de secundària. Malgrat la pobresa mediàtica del diari, destacava la columna de MIQUEL PAIROLI, sempre era bonhomiós i punyent en la seva crítica al sistema. Àdhuc va sortir un text seu a la Selectivitat, això el va fer més popular. Com que sóc home de llibres, cerco col·leccions d'articles passats a la Biblioteca del meu barri. Vaig llegir al Monzó que s'hi feia, la Pineda, i vaig llegir un llibre seu:
"PAIROLÍ MIQUEL / CATALUNYA / ENIGMA, L'. /821-ASSAIG / CATALÀ / LA CAMPANA BARCELONA /1/ 1999/ 1/ 270 / 84-88791-81-X (B.J.FUSTER) / 1780 F /06,11,10.
Així el tinc en el meu arxiu Excel. El 1780 F, vol dir que des de 1969 he llegit fins aquesta xifra; i la efa "F" que és de biblioteca. Em va agradar i molt, hi ha d'altres al mercat, i segueixo les novetats. És fals que es pugui fer un rànking dels llibres estrella de les biblioteques; perquè aquestes no abasten les novetats i tenen un catàleg més que limitat. Avui he intentat visitar una a Santa Coloma de Gramenet i estava tancada. En canvi, els bancs sempre estan oberts i així els hi va, ens roben els diners a cabdals. M'hagués agradat que aquesta frase fos de Miquel Pairoli. Vol dir que m'assemblaria al seu mestratge. Explicava la quotidianitat entenedora, es mantenia, vull pensar a la manera dels grans materialistes: Epicur, Demòcrit, Heraclit, Marx, Sartre. Romania aïllat i suara connectat amb el seus lectors.
No cal que digui que el seguiré llegint, sense precipitació, amb encant. A la biblioteca o comprant, deixant els doblers als seus hereus, editorials i el promocionaré fins que se'm enganxi, ni que sigui un u per cent del seu encant.
L'Avui ha fet una gran portada; però continua sent subsidiari de l'empenta d'aquests gironins de pro que per sobre de tot aspiren a l'estat-nació català.
El meu condol és per tots aquells que l'han envoltat i què en aquest dolorós moment, reciten amb orgull les seves paraules. La mort és estúpida, banal, cretina, llefiscosa, irreal; mai no allibera perquè és el paradigma del no-res. Per això li llanço l'anatema herètic, sanament ateu. Engolit per la ira de que les persones només puguin aspirar a l'eternitat per llurs obres. És un mal consol passar a la història de la literatura, als falsos homenatges de plaques a places i carrers. A Miquel Pairoli li haurien de fer un monument a la plaça on rauen els jutjats de la seva, seva, terra.
Axiomàtica fou la seva intel·ligència, mal servei fa els crítics tancant el llibre de la seva vida. No hi ha consol, només ràbia, odi profund. Ben segur que al costat del seu mestratge tot el poble menut som una mica més immortals.
Et recordaré. Sanament ucrònic.

Dibuix jma

ANARQUISME FASE SUPERIOR DEL COMUNISME

2011-07-01T15:03:00.000-07:00

El capitalisme no viu en crisi
Aquesta forma part de la seva essència, la perícia del economistes consisteix en fer visibles els temps o seqüències del continu va i bé d'abast regional. Per exemple, ara es diu que els països semiperifèrics (Índia, R.P. de la Xina en macro contextos demogràfics; o Corea del Sud i Xile en altres categories) tenen marge per créixer. Sembla que el capitalisme tradicional: Estats Units d'Amèrica del Nord; la Unió Europa de primera línia -Alemanya, França-, atès que el Regne Unit segueix la seva tradicional trajectòria imperial, mitjançant el domini cultural de la llengua anglesa, genera valor arreu.

Per tant, amb independència dels avatars de l'economia de mercat, la crisi financera o dels sector terciari hauria de ser un assumpte únicament jurídic: empresari banquer que s'equivoca i estafa a la presó. Realment la percepció popular és que tothom pot ser engarjolat menys el banquer. Per tant, és una opció dedicar-se, no tant a l'acumulació de moneda, ans el contrari a la seva administració. Les receptes clàssiques passen per abolir el diner o deixar-lo a mans de l'Estat, la qual cosa es pràcticament el mateix. Igual que l'Estat del benestar genera serveis de franc com la sanitat i l'educació, si tothom acudís a l'Estat per demanar diners; el problema disminuiria de soca-rel.

Llavors es donaria la socialització del dipòsit i el crèdit tindria el mateix valor que qualsevol servei essencial: menjar, vestir, habitacle. La dificultat és la definició de l'Estat com a ens laminat en classes i condicions socials, habituades a solucionar llurs conflictes per mitjà de la violència extrema. Aquesta ha afluixat, i serà difícil passar dels conflictes perifèrics (ara el pròxim orient monoproductor d'energies en ple debat d'obsolescència: petroli per al motor de combustió). Cert és que relativament des de 1945 no hi ha cap guerra de proporcions globals. Amb un impacte similar a la Primera i Segona Guerra Mundial. La gent es mor als diaris o elements divulgadors encara creïbles, d'accidents d'auto, de malalties com el càncer i de vicis socials com el tabac o les drogues. La ciència, impecable en la seva evolució i amb l'única dificultat que es fa i divulga com a negoci bancari, la ciència informa tot seguit del que ha de divulgar-se com a tecnologia. Per exemple del descobriment de l'ADN, la novel·la negra substitueix les normals proves d'RH i troba el seu públic. Dels descobriments arqueològics, amb translació mercantil, esdevé la voracitat turística.

Un sistema amb poques oportunitats
A poc que un hom assoleixi estudis superiors o tingui fal·lera autodidacta, arribarà a la conclusió que el capitalisme dóna molt poques oportunitats de viure de renda. El comunisme és el millor sistema per aconseguir aquesta ociositat desitjable. Pels seus textos, el treball està igualment maleït, i propugna la república dels sentits: estimar, menjar, dormir... La supressió de la lluita de classes, se substitueix per la col·lectivització. Per a un analista, el marxisme serveix per analitzar el que passa en els països encara formalment comunistes. El cert és que tant la R.P. de la Xina, com Cuba,... també els petits estats com Vietnam, es pot obviar el cas de Corea del Nord; tenen una empenta igualitària. Tot o quasi tot el pensament capitalista, dominant i amb una prospectiva possiblement a llar termini, bona. Aquesta ideologia liberal fa abstracció de l'anàlisi de l'estructura dels Partits Comunistes en el poder, i estan segurs que l'explotació de la ma d'obra que es fa mitjançant les multinacionals és correcte.

L'esperança rau en un raonament molt senzill, dolentes o no, les escoles xineses segueixen alliçonant en el marxisme-leninisme, ni que sigui sense massa convicció. De la mateixa manera que les escoles iraquianes de l'època baassista ho feien i segueix el conflicte. Com els talibans que poden recuperar el poder perquè en el fons, el seu poder ideològic és tan banal com l'occidental. No competeixen militarment rics contra pobres, ho fan les nacions i aquestes mantenen les contradiccions d'organitzar-se segons un sistema de classes. Sempre rep el pobre però a aquest se i ha de donar l'oportunitat de deixar de ser-ho. Seria més honest oferir-li com a única sortida la jugesca o la sort a les cartes, el casino; més no... cal que estimi el seu país i la classe rica d'aquest.

No fracassa el comunisme, ho fa l'occidental que ha disfressat el nom per abastir el poder, i quan ho fa en nom de la socialdemocràcia, només li resta administrar i acréixer les rendes del capital.

Els anarquistes encara van més despistats perquè d'entrada no han tingut escola. Per això es fa tan difícil escriure sobre un mètode científic per arribar a la igualtat, en clau llibertària: és romàntic, ingenu; com els alienats consumistes del món global. On rau doncs el motor de progrés social, en les bases xineses i d'altres que s'eduquen en el marxisme, i que defineixen el que ja des dels 1970, economistes que donaven classes a la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona, definien com un dèficit de contabilitat.

La contabilitat capitalista en macro i micro economia és matemàticament perfecte, com qualsevol joc. El que està clar és a nivell planetari la desigualtat és esgarrifosa, i les fites del liberalisme demòcrata o doctrinari són per dir-ho popularment passades de moda, cursis. Sinó a més generessin descontentament, als propis centres emissor de pensament liberal. Era molt millor el món de la guerra freda, l'antítesi comunista de l'URSS donava més joc, ni que fos mitjançant les seves contradiccions. I el capitalisme s'humanitzava emprant un llenguatge com a mínim materialista mecànic. Ara els enemics son tan estúpids com els aparentment vencedors. El contrapoder és quelcom tan medieval com l'integrisme de tots els signes, o una cosa sense especificar com és el terrorisme. És dona la lluita entre mercats i això no és dolent, però per guanyar-se la vida no tot val. Per exemples no cal defugir: la llei de partits espanyola, no pot haver una llei de partits, sinó hi ha mecanismes per arribar a disgregar-se en nous estats-nació. Euskadi, tot i que penso que l'esquerra abertzale no manté un diàleg genuïnament de classe; se les ha vist i desitjat per ocupar les instituccions; i torna: és esperançador el cas de Bildu, desviar el tema vers la violència és amagar el cap sota l'ala. La Constitució de 1978 consagra una monarquia evitable, un exèrcit centralista i quasi serbi, alimentat de les classes autonomicament subsidiàries, i no contempla el dret a la separació. Democratacristians i socialdemòcrates creen un bipartidisme repugnat que escanya la perifèria. La meva solidaritat parteix del comunisme, tant de bo tingués prou nivell com per declarar-me àcrata. Només des de la independència de l'estat-nació es poden construir sistemes igualitaris. Si Espanya és l'11ena. potència mundial econòmicament, els Països Catalans vertebrarien una prosperitat desigual, però modèlica i llur identitat no es diluïria en el magma de probresa dels polítics de la Transició: Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar i Zapatero, mesetaris i andalusos, incapaços de desenvolupar res més que llur terruño. Semblen la caricatura dels dirigents criticat per la generació del 98. I no han superat el graó esperpèntic que denuncià un genial anarquista gallec i excarlí: Valle Inclán. Des de la perifèria no podem ni reivindicar un sol Premi Nobel perquè ens escanya Espanya. Cas únic en la història els bàrbars dominen.

Què en fa de tot això l'anarquisme
De moment, peresa cultural, els textos essencials de Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Sorel i Stirner, no són llegits, la massa s'informa a partir de pulsacions psicològiques, aparentments poulars; en aquest sentit l'economia com a assignatura esdevé l'ideal renaixentista, és la reina de les ciències socials. I esdevé un bon can guardià del capitalisme (Paul Nizan). Mai com ara les escoles de negocis privades havien tingut tant de ressó. Pel contrari el pensament crític ha desaparegut i per l'experiència que tinc, totes les veus venen dels Estats Units d'Amèrica. Per descomptat els primers perjudicats són ells mateixos i llurs contradicción tenen un cost social, ecologic i humà que voreja el precipici. Els EUA són incapaços de crear igualtat en base a la necessitat. El recurs és tòpic mantenir en la ignorància el tercer i quart món, i publicitar només els avenços mercantilistes del segon país més ric del món: la República Popular de la Xina.
Serà interessant constatar fins a quin punt, els comunistes xinesos esdevenen hereus del mode de producció asiàtic, i la seva revolució encaixa en la serp normal de desenvolupament, o mode de producció capitalista.
Les universitats occidentals quasi segur que analitzen les actes del Partit Comunista de la República de la Xina, i emeten informes fiables. Del que no estic tant segur és que els entengui el polític, o algun detectiu despistat.
La gana de pensament està totalment banalitzada, la història es bandejada amb quatre receptes de menjar ràpid. La filosofia té una implantació ridícula. Avui en dia surt a compte donar veus a tothora, sobre els beneficis de l'economia liberal, la que per mitjà dels agents dòcils del sistema (abans l'Església, ara l'alta política) aliena socialment. La solució passa pel marxisme, sense cap afegit. I majoritàriament és a l'est. Benvinguda sia la R.P. de la Xina, i a l'erm ibèric que Bildu no esdevingui un nou carlisme.

Tota aquesta reflexió té un punt d'anarquista, si més no científic. Lluny de la utopia, lluny dels ucronismes: materialisme dialèctic en tots els camps: la geografia, la història, l'art i la mínima existència d'un petit hereu de Jean-Paul Sartre; tot i que amb una grafia un xic deutora d'Edgar Allan Poe. És interessant l'experiment del Partit Obrer d'Unificació Marxista durant el període 1936-1939 a la Catalunya que intentava cruspir-se el maleït nazisme.

Quina és la percepció actual de l'intel·lectual
L'economista peripatètic, assumeix els grans reptes, i aparca com a figures obsoletes, ja no a Marx; que està demonitzat. Sinó a la corrua d'economistes clàssics: Smith, Ricardo, Schumpeter, Keynes. La crisi de la filosofia fa que a les facultats s'estudiïn només models recents: macro i microeconomia. S'ha perdut el contacte amb els nuclis potents d'emissió de contrapoder: partits i sindicats, perquè no és cap novetat que el capitalisme és només consum i els factors de producció es menystenen a partir de la divisió de classes. El repartiment és frívol, deixa només a les classes baixes, l'actuació per la banalitat. Un exemple d'aquesta frivolitat és el consumisme tradicional dels missatges subculturals, des de la novel·la negra per a suposades elits fins la premsa groga o els espais cada vegada més amples que es donen en els mèdia tradicionals; sobretot de vacances. Ara bé l'estiu i quan es podria motivar hàbits de lectura seriosa, un diari bastant bo de Madrid, com és Público, encarta novel·les de lladres i serenos. La televisió ofereix un 80% de material intranscendent. Naturalment que la massa el consumeix, i la major part de classe treballadora aprecia, en la miquetona de cultura que posseeix, que no du enlloc passar-se el dia parlant de futbol, de cuina, o de moda. Criticant les monarquies sense saber que són representacions sumptuàries, costoses e inútils. A 2011 un monarca que tingués el graduat fet hauria de dimitir per pudor històric i posar-se a treballar com tots els mortals i immortals. El poder és tan corrupte que l'hem de disseccionar com un carcinoma, del contrari només ens donarà caramels de marihuana a les portes de l'infern.

Per això només resta l'analisi rigurós de l'actuació de futur: els partits comunistes invictes. La resta són previsibles pegats de un sistema opac, incomprensible fins i tot per a la filosofia. Un capitalisme que ha tornat a fer de les religions la única justificació de les desigualtats, és un capitalisme de frenopàtic. Per això l'activisme de wikieleaks, del propi internet i de la societat progressista de la informació és clau. Ara, i només m'interessa el missatge a l'esquerra demano a les formacions comunistes, es treguin la carota dels fronts populars i llencin de nou el missatge de Marx. L'ecologia no ha general ni ideologia, feministes, lluites contra la homofòbia, totes les ong's del món, les religions i creences, les diferències d'edat, treball, marginalitat, racisme, possessió o no de recursos... Tot s'ha de dirigir de nou cap a la dictadura del proletariat. El major bé per al major nombre. La història ens ha llegat dues revolucions, la segona està a punt de complir un segle: fem-ne fastos i fem tremolar el poder de la violència i el nacionalisme burgès.

L'anarquisme amb succedanis utòpics i tribals: okupes, antisistema, i tots els moviments d'alliberament de terceres vies (no s'entén el missatge dels nous cabdills sudamericans, Morales, Chaves...) Tot com a mínim ha de tornar als deliciosos moments de la guerra freda, quan la il·lusió de derrotar el caos capitalista, com a mínim potenciava la indústria de somnífers per als llardosos agents de les borses internacionals: de Tòquio fins a Wall Street, des d'Hamburg a la República Sudafricana.

A l'estat espanyol, encongit en la indefinició de les velles glories del feixisme, dominats pels gestors que acovardits res van fer per enderrocar-lo entre 1939 i 1982; socialdemòcrates i democratacristians, llepen i ballen la dansa de la fam del tercer món, i empobreixen la llar de milions de nadius i immigrants. Però, un horitzó d'energia: Bildu a Euskadi; per sobre del pactisme medieval dels catalans, radicalitzarà. En el millor sentit de la paraula, anar a l'arrel, les consciencies esmorteïdes de bandolers, banquers, toreros, folkloriques i liberals.

He pecat de pensament (estimar el comunisme), obra (fer-lo present al dia dia) i fe (transmetre-te'l sense pudor). Deixo la meva ànima a tots els dimonis per a que tot aquesta tenebra s'esvaeixi de cop. Tantes vides malaguanyades cal siguin ucròniques. Ressorgeixin de la seva podridura pel acabar amb la podridura dels poderosos. El camí és l'afiliació a sindicats i partits d'esquerra, llur domini i el control de si han de participar o no en el canibalisme, pederasta i incestuós dels consells d'administració de l'economia de mercat.

TRONTOLLA EL CAPITALISME, AFERMEM EL SOCIALISME CIENTÍFIC, INDIGNATS

2011-06-29T12:13:00.000-07:00

L'esquerra
És clar que sí, en el seu moment desaparegueren els modes de producció de comunisme primitiu, asiàtic, d'esclavatge i feudal. El capitalisme va voler superar-los amb només una premissa: la llibertat jurídica, sense parar atenció a l'econòmica; de fet originà l'aparició del socialisme en les seves variants més consolidades (socialdemocràcia, comunisme i anarquisme). Aquestes variants des de 1850 fins ara, amb un eix vertebral que fou la Revolució Soviètica (1917-1924), presenten llurs cartes de futur, reivindicant-se per mitjà del materialisme dialèctic com a pràxis del segle XXI.

Actualment la República Popular de la Xina, just al costat d'altres exemples d'interpretacions socialistes de la realitat com Cuba, Vietnam, Corea del Nord... actuen de dipòsit en milions d'habitants del llegat socialista, preferentment marxista. Davant resisteixen estats capitalistes com els Estats Units d'Amèrica del Nord perquè són els principals productors d'armament, i alhora tenen la capacitat de desenvolupar sota ideologies quasi propagandístiques: les principals són el liberalisme i els doctrinarismes de qualsevol signe (democràcia cristiana, islàmica, o variants més o menys reixides).

El principal problema del món el 2011 és aconseguir una esperança de vida uniforme per als set mil milions dels seus habitants, el mètode és l'habitual: la ciència aplicada al treball.

Com que el principal valor és la vida, es crea una muntanya de dades amb la millor intenció. La funció de la cultura hauria de ser que tothom les conegués i se socialitzessin a fi d'interioritzar-les.

També és té una percepció global de la injustícia i quan la pobresa es fa extrema, i la mort acaba amb l'esperança d'allargar o acomplir els objectius mínims: cal que home-dona visquin a la ratlla dels cent anys. Quan apareix la impotència per resoldre res, es donen solucions tradicionals, la dreta capitalista declara l'estat d'excepció feixista. I l'esquerra?

L'esquerra mitjançant sindicats i partits hauria de visualitzar el poder que té. Al cap i la fi, la humanitat es comporta com productora/consumidora, seria molt preferible que la maduresa de l'esquerra fes axiomàtic el fet de pertànyer a associacions. La tasca pendent segurament que l'individu actual s'identifiqui amb la seva condició social: no hi ha orgull de classe, ni massa consciència. Just el que vol el capitalisme. Per actuar contra aquest estat de coses és urgent alliçonar sobre un fet incontestable dialècticament: el fenomen més decisiu per al món actual va ser la Revolució Soviètica.

La manera de protestar sempre té formes a nivell de pràxi ideològica subliminal. Un obrer que protesta no es diferencia d'un estudiant, ambdós ara i degut al domini mediàtic de capitalisme, són prou impotents per respondre: el sistema no val res i proposo un model comunista, els meus referents, tot i que no perfectes, són els hereus naturals d'aquest sistema. És a dir, els xinesos continentals. El problema és que conceptes com estat, nació, raça, ètnia, orientació de pensament o religiosa, opció sexual o generacional, són simples quan no s'expliques per mitjà de la classe social.
És cert que això s'ha explicat abastament a les universitats, escoles secundàries i àdhuc primàries, però des del pràcticament únic mètode marxista, poc o gens. L'eficàcia del capitalisme com la del feixisme, consisteix en crear espills, miralls de realitat. El ric té dret a un gran compte al banc, mentre el pobre té un de petitíssim, però el veu augmentat, amb una enorme lupa (aquesta pot ser la loteria, l'especulació amb el propi lloc de treball, la possibilitat de no emigrar mai, etc.). Aquesta lupa és per aquest ordre a bona part del món:
-la televisió, aviat internet;
-el consumisme;
-la mínima possibilitat del pobre per ser algun dia milionari.
Davant, en contra i lluitant contra això la recepta sempre és la mateixa, engreixar sindicats i partits obrers; crear un debat de classe i consolidar la cultura pròpia.

La història demostra que els avenços venen de la base
I les explicacions d'aquests generen diferències: rics i pobres. Avui a més l'explicació és particularment hàbil, el capitalisme ha substituït la font de divulgació del saber; abans intel·lectuals més o menys domesticats com els filòsofs i literats. Els ha reemplaçat pels economistes. Aquests se sumen als ja clàssics pallassos de les bofetades com els polítics de la burgesia, car l'opinió de les religions és insubstancial al primer i segon món (zona hereva del bloc de l'est derrotat el 1989-1991). Mentre el poder no té cara i la seva ètica és la no-ètica. Diguem que només domina l'ira i la colera, mentre la flegma i la malenconia, reactius del pensament positiu manta vegades, s'associen al desastre.

Ecologismes diversos sense el pes visible: no ha de fer vergonya declarar-se comunista, anarquista, trotsquista o frontpopulista; sense la declaració directa d'intencions. Per exemple: cal que hagi un sindicat anarquista, comunista o socialista; com un partit comunista, un de socialista, amb fronteres definides arreu. I no preocupar-se de la dreta més que per denunciar, la seva caducitat.
El camí passa per reivindicar l'explicació de la Història més enllà de l'escola. La Història com a disciplina és irreductible, el que passa és que després dels ensenyaments primaris i secundaris, s'explica com si fos un gènere especial com la novel·la negra, els videojocs, quan no directament amb la grolleria derivada de la subcultura: premsa groga, rosa i esportiva, com a única finalitat.
Internet té un camí consolidat com els manuscrits antics, la impremta renaixentista, obvi és deixar-li l'espai que democratitza la informació.

Exemples potents estan en la wiquipèdia, és fabricació col·laborativa en grau d'excel·lència, es llegeix, i atrevir-se a publicar un article és una de les tasques més estimulants. Va ser dolorós però ho vaig aconseguir, tot i així es diu que no esmento fonts i bibliografia, que si les hi ha però poques. De tota manera aquí està l'entrada Joan Viladomat i Massana
Direu: és fàcil, no perquè hi ha molta gent motivada que m'orienta i enriqueix. Jo crec que això és praxi, a banda dels anys que duc en la professió de docent a secundària.
Per descomptat que sóc un indignat amb títol superior, amb feina estable, amb edat suficient, amb carnet de la Confederació General del Treball de Catalunya a la butxaca i votant de partit que vol construir un estat-nació català. És menys complicat identificar-me com obrer que com a català; per això hauria de raure al coprincipat d'Andorra. Com Prússia fou el referent dels unionistes alemanys; com Petrograd, Moscou i Rússia ho va ser per al proletariat rus; com la costa est articulà les barres i estrelles dels Estats Units d'Amèrica.
A mesura que es basteix el discurs també un hom, es veu en la necessitat de marcar el títol, propostes:
-RECORDEU LA REVOLUCIÓ!
-LA DIGNITAT ÉS LA CLASSE SOCIAL
La organització ja hi és, militeu, afilieu-vos... La dreta té unes patronals modèliques i a la que ens despistem tornarem al feudalisme. Per descomptat ho explicaran els fantasmes (Manifest Comunista) i els vells talps (El 18 brumari de Lluís Bonaparte).
Cal esmentar tontos útils? I amb la butxaca plena.
Per acabar un recordatori: la crítica no és sense síntesi, sense construcció.

EL PROFESSOR SE'N VA A TREBALLAR A...

2011-06-25T07:37:00.000-07:00

(Per a Roser, la meva dona; Berta, la meva filla; i Marc, el meu fill, per ordre d'aparició. I per a la meva mare en una altre ordre, el que de veritat no té ordre és el meu pare -ja mort- que se'n faria creus, falçs, punys i @'s si llegís això)

Santa Coloma de Gramenet, continuarà ensenyant història, geografia i història de l'art al Centre de Formació d'Adults Singuerlin: com tot nou repte el defineix com a progrés i creixement personal. Exactament el que ha mirat de fer entendre al seu alumnat des de que va començar a donar classes, majoritàriament a la Secundària, el setembre de 1979, fa doncs 32 anys.

El més important per un professional és estar convençut del que produeix, en aquest cas, ha pogut explicar-ne un munt, per ordre, sempre la Història, la Geografia i la Història de l'Art han sigut els eixos dinamitzadors de la seva eina pedagògica.

Aquestes disciplines tenen un valor universal permeten a un guanyar diners, i marcar sempre noves fites. Mai no oblidarà el professor els seus anys de carrera a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (1974-1979).

El secret de tot plegat però és senzill: des de la infància va considerar el Llibre com l'eina més revolucionària per perfilar la seva personalitat.

Per tant, només pot donar un consell: llegiu. Ficció i no ficció, ciències i humanitats. Ompliu les lleixes del vostre cervell amb lectures, a poder ser ordenades, físiques, doncs és molt convenient un lloc on magatzemar els llibres, una biblioteca única, pròpia. Tot tan necessari com les altres habitacions de la llar.

La identitat es forma, conforma i rara vegada es deforma a base de llibres i lectures. La tecnologia va posant a punt la resta. Joahannes Gutenberg creador de la impremta, en ple Renaixement va reflectir el naixement de les hegemonies culturals fins avui, tercer mil·lenni. I uns pocs personatges relativament recents com Charles Darwin, Albert Einstein, Sigmund Freud i per a mi l'irrevocable Karl Marx, basteixen els pilars del major bé per al major nombre.

Ben segur que de la ma d'aquesta gent, la humanitat no faria l'imbècil amb les guerres i els sistemes que creen diferències de condició social, com el Capitalisme.

Als alumnes: llegiu, és la via més ràpida per mantenir la definició de Llibertat.

Aquesta és l'entrada del CFA Pau Casals - Escola d'Adults de Rubí - carrer de Terrassa, 61 - 08191-Rubí

Per un moment sembla buida, des de fa decennis s'omple de persones deleroses de completar llur educació, unes seuen a les taules dels alumnes, altres a les dels professors: entre tots fan universal la paraula LLIBERTAT, i aquesta és indestriable d'un horitzó d'igualtat econòmica i cultural.

Aquesta petita fàbrica amb una xemeneia a l'esquerra significa, materialitza, la lletra ela (L), dues LL marquen el camí de la paraula llibertat, i donen la benvinguda i bonhora, a tothom que vingui a construir per aquest ordre:
1. Una formació individual complerta;
2. Una escola que ha de seguir sent científica i culte, amb tot el mètode. Amb curiositat, alegria i voluntat de refermar la paraula veritat.
3. Una ciutat, Rubí que respongui a les expectatives de progrés, en l'entorn millorable però únic de Catalunya i el món sencer. Si no hi ha capacitat per estimar la pròpia persona, el seu habitatge, el barri, àdhuc el lloc de treball, l'esperança de vida -concepte geogràfic- es va fent tan poca cosa, que mai no compte al rellotge de la Història. Mentre que l'Art com a talent fuig esperitat vers contrades veïnes.

Us penjo unes il·lustracions al final, sempre seria més escaient col·lectiva: els que marxem... Esperança, Marta, Manoli i jo, els que s'ho miren amb escepticisme com la Maite.. Lloc hi ha on apareixen i responsable de web, youtubes, i coses per l'estil, amb la col·laboració de col·legues. Més d'una vegada m'ha sortit algun estirabot de gent que no els hi agrada la seva cara per la xarxa. Ho entenc, ho comprenc. De vegades amb tanta càmera el carrer sia de bancs, caixes, policies, centres comercials, etc. entenc que no agradi, per això, només em poso jo (gràcies als fotògrafs) i la meva modesta, modista i a la moda obra.

Vull esmentar tots el col·laboradors, interins i substituts que passen sempre. Tinc la percepció, escrivint a corre-cuita que qualsevol veu mereix espai aquí. També que restaran problemes força seriosos, l'escola els haurà de resoldre tot seguit.

De tota manera, la recança és i confio en que no serà, serà, serà harmonitzar ètica i estètica. Com un reconegut especialista en records (sóc professor d'història), he de dir que no tot si val, que si hi ha ferida, sia la que t'has fet a tu mateix. Rectificar és de savis però rectificar sobre el proïsme és d'estúpids o criminals. Categories molt rares a Rubí però haver-les, les hi ha.

De ningú m'acomiado i les portes ni que sigui al bosc, quedaran obertes. Saludo:

Entre els col·legues que no fan classe, per qüestions pràctiques i quasi empàtiques dom Ricardo Herranz, Richy o Dom Richy, àlies senyor Ricardo Herranz, està tot dit.
La resta de puntals, semi puntals i puntuals, la direcció i la no direcció, la junta i la que s'ajunta. Tot és bo, i les abraçades de primera filera a la festa de principi de curs traspuaven cordialitat... No oblidaré a ningú i si cal tornaré... però el CFA Singuerlin de Santa Coloma de Gramenet, per a un republicanot de Gràcia com jo, que no vesteix gaire dignament la carmanyola roja i negra, i que du les "xuletes" de Karl Marx a la butxaca, és una joiosa destinació.
He dit que penjo la foto i no us faig esperar, de fet, només tinc dret a demanar paciència a l'aula, segur que alguns/molts o ningú dels lectors es mereixen tanta lletra. Ah! El dibuix és meu. Bonhora.
Pluja de noms: Consol, Ismael, Eduard, Antonia, Àngels, Carles, Mónica...les noves adquisicions del PQPI, els col·laboradors de la PACFGS i Majors de 25, i part de l'entorn de la comarca i serveis centrals. Quan vaig arribar el llistó estava alt, correspon als nous professors fer-ho millor, amb cordialitat, afabilitat i humor, la competència se suposa. A totes i tots benvingudes i ben trobats, mimeu l'entorn, sereu par de l'entorn modernista de l'edifici que us acull.

(Fe d'errades i rates: a les pàgines web que glamorousament acull Mr. Google hi ha presentacions de diapositives -allò que es deia powerspoints en terminologia del sr. Gates- que no s'obren, treballo per fer-les públiques, l'altre dia navegant amb Carles V. que suposo durà el web de l'escola, molt diligentment i amb perspicàcia em va fer veure l'error... paciència)

ROBERTO BOLAÑO

2011-06-24T14:29:00.000-07:00

És o era (va morir el 2003 amb 50 anys fets). I si escric era és perquè, si la naturalesa fos una mica menys distreta, per no dir ignorant, li hauria donat 663 més anys d'existència, tants com per arribar al número 2666, que dóna títol a una no més de les seves grans publicacions.

Tristesa és la del lector que com a babau s'irrita, se sent estafat per no poder més llegir a Roberto Bolaño, i càndid ha de pregar perquè la Història i la Ucronia, amorosides o directament en ple fornici, mantinguin en paper o electrònicament, a les Biblioteques, a les llibreries i en el seny de les editorials: l'obra revolucionària d'aquest creador.

Alegria per haver llegit fins ara i continuarà:

BOLAÑO POR SÍ MISMO.

DETECTIVES SALVAJES, LOS.

ENTRE PARÉNTESIS.

ESTRELLA DISTANTE.

LITERATURA NAZI EN AMÉRICA, LA.

NOCTURNO DE CHILE.

NOVELITA LUMPEN, UNA.

PERROS ROMÁNTICOS, LOS.

PUTAS ASESINAS.

TERCER REICH, EL.

2666.

I ordeno aquests llibres alfabèticament. També, després de tanta lectura no m'atreviria a recomanar una per començar. Per a mi es suficient fer un seguit d'invocacions:

1ª A la seva vidua i fills, la més i més gran solidaritat i simpatia, estic segur que Roberto Bolaño entre els possibles que tothom mereix, projecta una solidesa, amor i enyor tan grans com la vila de Blanes i la Costa Brava sencera.

2ª Als seus editors i particularment al sr. J. Herralde d'Editorial Anagrama: ha estat el perfecte capità d'indústria que segons Vicens Vives, té la grandesa de la modernitat. M'agradaria més trobar una citació de K. Marx, però valgui el record de W. Benjamin.

3ª A la seva geografia passional: Xile, Mèxic i algú diria Barcelona, Blanes, jo afirmo, rotundament Catalunya.

4ª A la pròpia Història, el combat contra el feixisme, a favor de la cultura. Per alguns tot i que ens trobem força lluny, i manta vegada a desgrat, el nostre 11S fou el de 1973 a Xile, i les places dedicades a Salvador Allende a casa nostre en guarden el record.

Roberto Bolaño no pot llegir això per una estranya incongruència universal. Descregut com era, descregut soc, tot prenent un cafè amb llet per allò del seu fetge, voldria que alguna d'aquestes religions que tot sovint semblen ESTRELLES DISTANTS ens passessin un bitllet per trobar-nos un munt d'hores, entre milions de llibres Roberto Bolaño i els seus, amb paraules, fets. Amb humor i curiositat com va dir ell, elements importants de la intel·ligència.

No vull ser siútic/cursi, em veig millor com a melancònic que com a ridícul. Com a professor que sóc de Secundària i d'història, per poc em deixes sense tema, Roberto Bolaño. El feixisme com a realitat subnormal corre perill de no ser recordat ni als cementiris, potser si que hauria d'haver un recordatori als abocadors.

Per descomptat que no és només apologia del missatge, també ho és del continent: el llistó literari és tan alt que només es pot fer esment d'una proposta d'un intel·lectual que demanava erudició a mans plenes per poder aspirar a la guspira de la creació.

Roberto Bolaño no té ni principi ni final, el seu llegat és un seriós compromís per la gent de ens agrada llegir.

Bonhora.

ELS FETS DE MAIG DE 1937 SEGONS TROTSKY: UN UCRONISME

2011-06-14T09:43:00.000-07:00

En España, los acontecimientos de mayo tuvieron lugar, no después de cuatro meses, sino después de seis años de revolución. Las masas de todo el país habían hecho una gigantesca experiencia. Hacía mucho que habían perdido las ilusiones de 1931, así como las ilusiones recalentadas del Frente Popular. Habían demostrado en numerosas ocasiones, en todas las regiones del país, que estaban dispuestas a llegar hasta el final. Si el proletariado de Cataluña se hubiera apoderado del poder en mayo de 1937, hubiera encontrado el apoyo de toda España. La reacción burguesa-estalinista no hubiera encontrado ni siquiera dos regimientos para aplastar a los obreros catalanes. En el territorio ocupado por Franco, no sólo los obreros sino incluso los campesinos, se hubieran colocado del lado de los obreros de la Cataluña proletaria, hubieran aislado al ejército fascista, introduciendo en él una irresistible disgregación. En tales condiciones, es dudoso que algún gobierno extranjero se hubiera arriesgado a lanzar sus regimientos sobre el ardiente suelo de España. La intervención hubiera sido materialmente imposible, o por lo menos peligrosa. Evidentemente, en toda insurrección existe un elemento imprevisto y arriesgado, pera todo el curso ulterior de los acontecimientos ha demostrado que, incluso en caso de derrota, la situación del proletariado español hubiera sido incomparablemente mas favorable que la actual, sin tener en cuenta que el partido revolucionario habría asegurado su porvenir para siempre.

L. Trotsky. La revolución española (1930-1939). Diario Público, 2011, 256 p. Pgs, 184-185.

UN PARELL D'UCRONISMES I SEGUIM AMB BOLAÑO

2011-06-10T10:53:00.000-07:00

Ucronisme 1

¿Qué hubiera pasado si el 11 de septiembre (1973, Xile, cop d'estat contra Salvador Allende) no hubiera existido? La pregunta es necia, pero a veces es necesario hacerse preguntas necias, o es inevitable, o va emparejado con nuestro talante perezoso. ¿Qué hubiera pasado? Bueno, muchas cosas. La historia de Latinoamérica sería distinta. Pero en lo esencial creo que todo seguiría igual, en Chile, en Latinoamérica. Se puede argüir: no hubiera habido desaparecidos. No, no los hubiera habido. Ni caravana de la muerte. Ni fusilamientos. Conocí a una mirista, en México, a la que torturaron metiéndole ratas por la vagina. Era una chica joven, sólo un poco mayor que yo, es decir debía de tener unos veintidós o veintitrés años, y según me contaron se murió de tristeza, como en una novela decimonónica de principios del siglo XIX. Sin 11 de septiembre eso no hubiera pasado. ¿Qué hubiera habido? Otro tipo de represión, tal vez. Tal vez habría conocido a esa mirista no en México sino en un campo de concentración en el sur de Chile, adonde ella hubiera llegado por ser izquierdista, es decir por tener una «enfermedad infanti», y yo por ser escritor sin conciencia de clase o sin sentido histórico. ¿Eso hubiera sido mejor? Creo que sí. Digamos que ese baño de horror es menos pegajoso que el baño de horror real e histórico que finalmente tuvimos.

Roberto Bolaño. Entre paréntesis. Ed. Anagrama, 4ª ed. 2009, 372 pgs. ISBN: 978-84-339-6794-7. Pg. 83.

(foto: Berta Alarcó)

Ucronisme 2

(Anníbal després de la batalla de Zama) Había estado a punto de derrotar a aquel joven general romano (Publi Corneli Escipió). A punto. Pero a punto no es suficiente en el campo de batalla. Si hubieran enviado aquellos barcos de más... Sacudió la cabeza. El pasado era pasado y no tenía sentido lamentarse.Las energías lo abandonaban y no debía perder ni un ápice en pensar lo que habría podido ocurrir, lo que habría podido ser...Su padre le enseñó a ser práctico.

Posteguillo, Santiago. Las legiones malditas. Ediciones B, Barcelona, 2011, 1ª ed. ISBN: 978-84-666-4799-18. 1.578 p. Pgs. 1.459-1.460.

Anníbal

UCRONIA: STALIN

2011-04-22T11:02:00.000-07:00

"¿Qué hubiera sucedido si Lenin hubiera vivido? ¿Estaba ya situada Rusia en el camino del estalinismo? ¿O la NPE y los última s escritos de Lenin le ofrecían un punto de partida distinto? Los historiadores, ciertamente, no deberían preocuparse con preguntas hipotéticas. Ya es suficientemente difícil establecer lo que sucedió en realidad, como para profetizar lo que podría (o en este caso no podría) haber sucedido. Pero las consecuencias de la sucesión de Lenin son quizá suficientes para permitir unas pocas palabras de especulación. Después de toda, una parte tan considerable de la historia de la Revolución ha sido escrita desde la perspectiva de lo que sucedió en el interior de la Rusia de Stalin, que uno se puede muy bien preguntar si existí a alguna alternativa real.

Por un lado, parece claro que los elementos básicos del régimen estalinista (el estado unipartidista, el sistema de terror y el culto a la personalidad) existían ya en 1924. El aparato del partida era, en su mayor parte, un instrumento obediente en manos de Stalin; la mayoría de sus jefes provinciales habían sido designados por el mismo Stalin, como cabeza del Orgburó, durante la guerra civil; compartían su odio plebeyo por los especialistas y la intelligentsia, estaban impulsados por su retórica de la solidaridad proletaria del nacionalismo ruso, y sobre la mayoría de las cuestiones ideológicas se sentían deseosos de agradar a su gran dirigente. Después de todo, eran los antiguos súbditos de los zares. La última lucha de Lenin por la reforma «democrática» del partido nunca parece que hubiera podido tener éxito en su intento de cambiar esta cultura básica. Las reformas propuestas por él eran puramente burocráticas, se ocupaban sólo de la reforma de la estructura interna de la dictadura, y como tales eran incapaces de enfrentarse con el problema real de la NPE: la enajenada relación política existente entre el régimen y la sociedad, en particular el campo sin conquistar. Sin una genuina democratización, sin un cambio básico en las actitudes de gobierno de los bolcheviques, la NPE siempre estaba condenada a fracasar. La libertad económica y la dictadura son incompatibles a largo plazo."

Orlando Figes. La Revolución Rusa (1891-1924). Ed. Edhasa, Barcelona, 1ª ed. 2000. 1002 p. ISBN: 84-350-2614-0. Pàg. 877.

M'AGRADA / NO M'AGRADA 2

2011-03-12T10:41:00.000-08:00

M'agrada Wikileaks i la Wikipèdia, Gütenberg i les meves escoles i instituts; no m'agrada com m'informen els rics, els canals dels serveis secrets, la CIA i l'FBI. Detesto la informació vaticana i espanyolista, la religiosa en general, els discursos papagais dels polítics i em neguitegen les cançons de nadal. Frueixo llegint en paper, ebook, per ordinador, amb subtítols al cinema, l'opera i si s'escau al teatre. M'agradaria que els futbolistes i els entrevistats als mèdia anessin vestits amb roba que reflectís amb lleres el que diuen o els que bavegen. M'agrada el teletex per televisió, els acudits gràfics amb paraules o sense. Engegaria a dida la sordesa i la miopia. M'agrada la jota i no la sardana. Gaudeixo amb la paella i tota la cuina ibèrica, em fa de mal pair la cuina francesa i la cuina italiana. És sensacional llegir en català, és carcerari no poder llegir en la llengua de Montserrat Roig. M'agrada La salvatge d'Isabel-Clara Simó; no m'agrada La Regenta de Leopoldo Alas Clarin. Recordo amb delit Dom Pío Baroja, m'avorriria amb Arturo Uslar Petri, Miguel Ángel Asturias; i voldria els llibres de Borges penjats a les clavegueres de la memòria dels diletants encongits. Em fa de mal llegir el Tirant d'en Martorell; potser mai no em llegiré de dalt a baix, de baix a dalt, d'esquerra a dreta, ni de dreta a dreta la Biblía. Em fa perbocar Dan Brown i escrivint sobre subratllats, m'agrada recordar la Nina Berbèrova amb la seva autobiografia El subratllat és meu. Més què els continguts de les novel·les de Manuel de Pedrolo, m'agradaven llurs títols. M'agrada la paraula llurs en negreta, cursiva i subratllada, de color bordeus o púrpura amb el número catorze i lletra “Times New Roman”.
M'agrada entrebancar els meus estudiants, que quequeixin, se sentin insegurs, que pensin que no n'aprenen i què amb quequismes, taral·lejant i tartamudejant, aprovin! Aprovin! Amb 3, tres, signes, d'admiració (¡¡¡) cap a munt com els castellans, cap a vall (!!!!) com els catalans -ara aquests amb quatre com les 4 barres [////].
M'agrada posar bones notes, no m'agrada posar notes. M'agrada respatllar-me les dents amb una andròmina elèctrica, no m'agrada fregar-me la dentadura amb dentifrici i respatllet manual. M'agrada enllustrar-me les sabates,no m'agrada que m'enllustrin les sabates. No m'agraden les barres americanes als bars, i potser tampoc als draps que en diuen banderes. M'agrada la coca-cola, la carn poc feta i la fatxenderia del cowboy. M'empipa haver de cercar a la Wiquipèdia el nom correcte dels autors estrangers que esmento. Prefereixo la paraula esmentar i no m'agrada el mot mencionar. A la meva dona no li agrada la paraula làmpada i prefereix l'espanyola lámpara o la catalanitzada làmpara. No se si m'agrada Garcia sense accent o García amb accent. Tinc una cunyada que no es vol dir “Margarida”, prefereix la castissa Margarita i al deenai li agradaria que l'imprimissin amb lletra Comic Sans MS, amb música & tot.
M'agrada l'ARA, l'AVUI i el PUNT d'aquí; EL PAÍS i PÚBLICO d'allà; LIBERATION i LE MONDE d'acullà. Llegeixo embadalit la revista SAPIENS i des de 1977 L'AVENÇ. Era un lector agraït del setmanari TRIUNFO i de ben petit llegia tebeos, premsa esportiva, del cor i del clot. No m'agrada L'ABC, MUNDO, LA RAZÓN; i per la línia del mig tinc el cor dubtós quan peto amb LA VANGUARDIA i EL PERIÓDICO. No m'agrada trobar-me premsa del cor o rossa, groga, de viatges o de metges, tant a la perruqueria com a la sala d'espera de la meva psiquiatra, dentista, podòloga metgesses vàmpires en general i particularment. M'agraden els estels, no m'agraden els estrellats, els borratxos, els pinxos i els pinxos-policia. M'agrada el canal 33 i la 2, els ous ferrats, el tocino i la cervesa. No m'agrada TV3 i la 1, el desdejuni quan em faig una anàlisi de sang, sortir de casa sense un cafè amb llet. Tampoc m'agrada la dieta prohibida de certes religions. Estic a favor -m'agrada- dels drets dels animals a ser tractats com animals i a fer l'animal; tal i com fem els humans. M'agradarà muntar una oenagé per defendre els drets de les coses: de l'ordinador a no posar-se calent o de la sopa a ser menjada freda. M'agrada més la guillotina que la cambra de gas, de fet crec que no m'agrada la guillotina ni la cambra de gas; prefereixo el moniatos al forn i les castanyes calentes (...no a la carretera). No m'agrada la paraula perruqueria; si que m'agrada el mot pentinat.
M'agraden els bons correctors al document de text, tot i que m'agradaria no haver d'usar cap corrector.
M'agrada vestir bé, no m'agrada vestir car i brut. Seria més feliç amb molt de cabell i negre; m'amoïnen les canes i l'alopècia. No m'il·lusiona la meva lumbàlgia, les càries i el mal de peus; m'agrada pensar quan em trobo bé què es viu millor sense probemes de salut... ni de butxaca. Trobo més divertida una botiga de llegums que les oficines d'un banc. M'agrada callar, no em satisfà parlar més del compte. Voldria saber escoltar més, m'angoixa la sordesa. Desitjaria no dur ulleres ni més endavant emprar audífon. Odio la miopia, la presbícia i la plorera d'ulls. No vull que m'enterrin, vaig fer donació del meu cos a la Universitat de Barcelona, d'on soc exalumne. No m'agrada com sona això de la Complutense, ni la Sorbonne... No m'agrada la paraula la paraula mestre; si m'agrada la de professor. Prefereixo els noms de professió i ofici; al d'empleat, productor i similars.
M'agrada la meva classe social, no m'agraden la resta de classes socials. No trobo enfgrescador dir “hola!”, ni “adéu”; prefereixo “bon dia”, “bona tarda”, “bona nit” i “bonhora”. Prefereixo la paraula “departament” a la de “seminari”. Odio el concepte, el nom, la paraula: master; m'agrada més grau, llicenciatura, doctor... i ara per ara... catedràtic (amb lletra arial de l'11).

M'agrada el punt i coma (;), la coma (,), l'asterisc (*). Aniria tot el dia amb barret i bastó; no em senten bé el casc, les crosses i els uniformes militars, de fet, cap uniforme. És mol bonica una cullera, l'escuradents és ridícul i insignificant. Millor el salat que el dolç, la sacarina que el sucre, la moneda que el paper-moneda. Molt millor l'olor de benzina que el de suat. M'agrada més un primer plat, un segon plat, les postres i el cafè. No m'agrada l'aperitiu ni el berenar. Gaudeixo amb la mandarina i la padrina, detesto la taronja i el canonge. Visca la figa i el meló! Fora el rei i la melmelada de maduixa de la reina! M'agrada...
1)la tinta negra;
2)el carbó mineral; i
3)la mirada de les alegres.
No m'agraden....
I.els números romans
II.la tinta blava; i
III.la mirada del borratxo.
No m'agraden els punts i apart, m'agraden els punts i seguits; no m'agraden les despecegueses en els marges de la poesia. Em posa content el sexe de les àngels, el cava i la ratafia. M'agrada la lletra capital, la capital i el capital. Em distrec folrant llibres, ensumant l'olor del paper de segons quines publicacions i la forma prismàtica dels llibres; em molesten els pergamins i les mòmies. Avorreixo el Camino de mossèn Escrivá de Balaguer, els llibres dels mediàtics, els d'autoajuda, els bestsellers, la literatura infantil i juvenil...
No m'agraden els escacs, m'agrada el domino. M'agrada pujar escales rectes, detesto pujar escales de caragol. M'agraden els caragols al plat de qualsevulla manera; trobo de mal gust l'antropofàgia, la simiofàgia, la caninofàgia i la cunillofàgia. M'agradaria tornar a menjar llebre algun dia, m'agradaria dormir tot el dia. M'encanta la cua de cavall en les dones, no em diu res el cabell rissat estil afro. Eliminaria la paraula perruqueria; la substituiria per la paraula pentinaduria. Suprimiria la lírica, la reemplaçaria pel ritme. Adreçaria els tenors a les OTG's, aclamaria el barítons i els baixos. M'agrada el teatre, no m'hi trobaran al circ.
M'agraden els pronoms febles, em desagraden febles prohoms. I encara més: els forts prohoms.
M'agrada l'arrova (@), m'agraden:

Signes de puntuació
{ }
claus
'
apòstrof
/
barra obliqua
\
barra obliqua inversa
< >
claus angulars
[ ]
claudàtors
:
dos punts

espai
""
« »
cometes dobles
“ ”
„“

( )
parèntesis
.
punt
…
punts suspensius
¡!
signe d'exclamació o d'admiració
¿?
signe d'interrogació
·
punt volat
;
punt i coma
-
guionet
—
guió
,
coma
Signes tipogràfics
@
arrova
*
asterisc
⁂
asterisme
| ¦
barra vertical
#
coixinet
°
grau
&
i comercial o et
† ‡
obelisc
§
indicador de paràgraf
¶
peu de moix
•
pic
símbols matemàtics :

+ Signe de sumar

- Signe de restar

× Signe de multiplicar

÷ Signe de dividir

= Signe d'igualtat

± Signe de més o menys
Símbols monetaris :

¤ moneda

$ ¢ dòlar, centau

€ euro

£ lliura

¥ ien
~
titlla
_
espai (espai baix o barra baixa)

(font: enllaç wiquipèdia )

Josep-Manel Alarcó (no m'agraden els noms compostos), Barcelona/Rubí, 12/12/10

Postdata.-
No m'agrada el signe ©.

DUALITAT: M’AGRADA NO M’AGRADA

2011-03-12T10:25:00.000-08:00

M’agrada la filosofia, no m’agrada la ideologia. M’agrada l’estat-nació, no m’agrada la regió. M’agrada l’anarquisme, em produeix basques el feixisme. M’entusiasma el marxisme, em repugna l’ús de més d’un “isme”. Prefereixo la necessitat i aparco la competència. M’agrada la meva parla, no voldria ser mut, ni capat, ni disminuït. Prefereixo la persona a la dualitat home/dona. M’agrada la història, no m’agrada l’economia. M’agrada la novel·la, no m’agrada la poesia. Prefereixo el cinisme a la hipocresia. M’agrada el materialisme dialèctic i vaig tot el dia drogat, borratxo i violent amb el materialisme mecanicista. Prefereixo, gaudeixo, disfruto, m’agrada la tècnica; m’avorreix, em torna paranoic, existencialista i romàntic la religió.

Prefereixo les atees a les monges. M’agrada fer un bon tast de flegma i de còlera; i em fa riure la melanconia i la ira. M’agrada el trotsquisme en un bar, i el capitalisme a les clavegueres. Puc arribar a un orgasme amb l’art i esdevinc un eunuc amb la publicitat, la propaganda, Auswitcz, Goebbels i Nietzsche. Estic més content amb una dona que amb un home. Posats a llegir val més Descartes que Nietzsche, i Sartre més que tots plegats. Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch junts dilueixen Gaudí en un got d’aigua. M’agrada el sexe i odio la castedat. Prefereixo l’arquitectura que la dansa. M’agrada la moto i trobo ximple l’auto. M’agrada el dia i em maleeix la nit. A la taula la carn, el peix a la mar. M’agrada el llibre, no m’agrada la televisió. Prefereixo Gutenberg que tots els evangelistes, que poden ser quatre o onze com els jugadors de futbol. M’agrada el futbol, em neguiteja i trobo fastigós escopir sobre l’herba. Prefereixo un tuberculós net a una falangista guanyador de l’or als propers jocs olímpics. M’agrada la Rambla de Catalunya de Barcelona, no m’agrada la Rambla de Barcelona. L’avió em posa trist, el vaixell eixampla els meus pulmons, el cervell, tota cosa meva. M’agrada Dinamarca, no m’agrada l’aeroport de Canàries. M’agrada Praga, no m’agrada París. M’agrada la Costa Brava, no m’agrada la sorra de Castelldefels, ni la del Prat de Llobregat. M’agrada el roquissar no m’agrada la sorra. Vaig somicar a Burdeus, em va decebre Ajaccio. M’agrada el Nord, voldria que m’ha agradés el Sud. M’agrada Salvador Allende, petonejo la imatge de Xile; no m’agraden els orientals ni el musulmans, els integristes, ni els reaccionaris. M’agraden més el romanesos comunistes que els capitalistes. M’agrada el cel argentí i no m’agrada Buenos Aires. M’agrada Rubí, no m’agrada Barcelona. Prefereixo una cosa que un vegetal o un animal. M’agrada més un educat injust que un mal educat just. Gaudeixo més de la timidesa que de la fatxenderia. M’inspiren Juan García Madero, Ulises Lima i Arturo Belano; no m’agraden Hamlet, Macbeth i Romeo. Per llegir abans Dostoievsky que Tolstoi. Jonathan Littell és molt millor que Wassili Grosmann. José Saramago és sensacional, Paolo Coelho és un pòtol místic. M’agrada dormir més que perir. Disfruto llegint Vargas Llosa, em cansa el cec de Jorge Luis Borges. Gaudeixo llegint Salvat Papasseit, no m’agrada pidolar per poder parlar amb la meva llengua. Cromwell el purità, Robespierre l’incorruptible i Lenin l’actual són infinitament superiors a tots el papes vaticanistes, Napoleó, Stalin, Salvador Dalí i Josep Pla, aquest dos darrers eren franquistes en estat pur, a banda d’espies i males persones. M’agrada la Natàlia Gonxarova, en Màlevic i el senyor Wassily Kandinsky; no m’agrada que no m’agradin. Schubert, Vangelis, Nymann i Raimon abans que el flamenc, el soroll de la quitxalla al jardí d’infància i els ciclomotors estripats dels adolescents amb sexe indefinit i guillats amb el seu cervell humidetejat amb molsa de “banlieu”. Mil vegades millor el comte Dràcula que la mare Teresa de Calcuta. Més Fidel Castro que el “che” Guevara. M’agrada més el número 11, també el sis (6) què no pas la butxaca podrida dels banquers. Vaig arrenjat dins d’un putiferi, i empistolaria el macarroneig. Sempre és millor la pornografia que la cursileria de les revistes del cor. Adoro la estil·logràfica Montblanc i resto reduït i empassat pel pantan de la meva ignorància amb les imitacions del “Bic”. M’agrada més el pc Mac que la resta. M’agrada la Harley Davidson i rellisco en la baba de l’idiota que va en bicicleta. Prefereixo, m’agrada més un bon conductor que un bon vianant. M’agrada Michelangelo dei Caravaggio, les dones, les copes plenes i buides, Roma Polanski i Stanley Kubrick. No, no i no m’agraden les armes, els pescadors, els caçadors, la metafísica, la ciència ficció, la superstició, triar regals, les revistes del cor i llevar-me els pèls del nas. Estic en bona companyia amb els solitaris, els ascetes i els insatisfets; em repugnen el faldillers, els casanoves i els domjoans. M’agrada la política, no m’agrada la política. M’agrada la contradicció i el error, maleeixo la sobèrbia i la ignorància. M’agrada més un proletari que un lumpen proletari. Sóc més clàssic que modern, més contemporani que coetani. Més espectador que actor, més llegidor que escriptor. Més babau què llest. M’agrada el tetris, no m’agraden els jocs de rol. Prefereixo el pòquer que tots els altres jocs de naips. M’agrada més la cultura que la natura. Rellisco en l’abstracció de la matemàtica i la gramàtica. Respiro a ple pulmó amb la història, la geografia i la història de l’art. M’agraden més els ocres que els mediocres. Em sedueix més la fossa de les Filipines que pujar a l’Everest. El pou de casa meva que l’ipod del veí.
Mare mar o Mare mart?

AIGUA DE LITINES

2011-03-11T11:57:00.000-08:00

Jo ja havia decidit no discutir; en comptes de discutir em refugiava en el diccionari, només l'olor de les pàgines ja em reconfortava.
Imma Montsó. Com unes vacances. Pàg. 157.

ROBERTO BOLAÑO UCRÒNIC

2011-03-09T10:46:00.000-08:00

En la vida d'un lector hi ha fixacions, passada la de Saramago, ara Roberto Bolaño. Han caigut ja:
LOS DETECTIVES SALVAJES, LA LITERATURA NAZI EN AMÉRICA, UNA NOVELITA LUMPEN, LOS PERROS ROMÁNTICOS, PUTAS ASESINAS I 2666.

Tot segui un fragment ucrònic de la darrera lectura:

HARRY SIBELIUS

Richmond, 1949 – Richmond, 2014

La lectura de Norman Spinrad y de Philip K. Dick y tal vez la posterior reflexión sobre un cuento de Borges llevaron a Harry Sibelius a escribir una de las obras mas complicadas, densas y posiblemente inútiles de su tiempo. La novela, pues se trata de una novela y no de un libro de historia, es en apariencia simple. Su presupuesto es el siguiente: Alemania, aliada con Italia, España y la Francia de Vichy, vence a Inglaterra en el otoño de 1941. El verano del año siguiente es lanzado un ataque de cuatro millones de soldados contra la Unión Soviética. Ésta capitula en 1944, salvo reductos siberianos que prosiguen una guerra de baja intensidad. En la primavera de 1946 tropas europeas por el este y japonesas por el oeste atacan a los Estados Unidos. En el invierno de 1946 caen Nueva York, Boston, Washington, Richmond, San Francisco, Los Ángeles; la infantería y los panzer alemanes cruzan los Apalaches; los canadienses retroceden hacia el interior del país; el gobierno de los Estados Unidos se instala en Kansas City y la derrota planea en todos los frentes.En 1948 se produce la capitulación. Alaska, una parte de California y una parte de México pasan a Japón. El resto forma parte de la América ocupada por Alemania. Todo lo anterior Harry Sibelius lo explica a desgana en las diez primeras paginas introductorias. Esta introducción (en realidad una suerte de fechas clave para situar rápidamente al lector en la historia) se titula Vuelo de pájaro. A partir de aquí comienza la novela, El Verdadero Hijo de Job, 1.333 paginas, espejo negro de La Europa de Hitler, de Arnold J. Toynbee.

El libro esta estructurado siguiendo como modelo la obra del historiador inglés. La segunda introducción (en realidad, el auténtico prólogo) se titula La inaprensibilidad de la Historia, exactamente igual que el prólogo de Toynbee; la frase de éste: «La visión del historiador esta condicionada siempre y en todas partes por su propia ubicación en el tiempo y en el espacio; y como el tiempo y el espacio están cambiando continuamente, ninguna historia, en el sentido subjetivo del término, podrá ser nunca un relato permanente que narre, de una vez y para siempre, todo de una manera tal que sea aceptable para los lectores de todas las épocas, ni siquiera para todas las partes de la Tierra» constituye uno de los motivos de reflexión sobre los que gira el prólogo de Sibelius; las intenciones de éste, por supuesto, difieren de las de Toynbee. El profesor británico en última instancia trabaja para que el crimen y la ignominia no caigan en el olvido. El novelista virginiano por momentos parece creer que en algún lugar «del tiempo y del espacio» aquel crimen se ha asentado victorioso y procede por lo tanto, a inventariarlo.

Roberto Bolaño. La literatura nazi en América. Ed. Seix Barral, 1ª ed. Barcelona 2005, ISBN: 84-322-1211-3. 256 p. Págs.. 130-131.

HA MORT GABRIEL CARDONA HISTORIADOR

2011-01-06T05:35:00.000-08:00

No li tocava, va relliscar en una gasolinera de Sarrià el proppassat 31. Aquests establiments tenen masses taques de greix i no es netegen suficientment. Un homes de més de setanta anys, d’un cop al cap –per molt ben moblat que el tingués- pot no resistir un impacte violent. Al gremi dels taxistes que no recullen pidolaires per no tacar-se la tapisseria, el cas d’Antoni Gaudí i Jornet, ara se suma el de gasoliners marranos.

Humà és cercar culpables, la mort mai no ve sola, quan no es baralla amb l’esperança de vida de les societats, sempre surt guanyadora, i els seus enemics, els humans, ens sentim frustrats, quan no deliberadament estúpids per no haver-la abatut. És el cas de les guerres, la lluita de classes, i tota violència que administra la Història, admirablement des de que fou al món el meu guiatge: Karl Marx.

Vaig ser alumne de Gabriel Cardona el darrer any –cinquè- de la meva Llicenciatura en Geografia i Història – Història – Història del Món Contemporani. Per tant era el professor d’especialitat que millor em podia avaluar, i ho va fer, un aprovat, era el juny maig de 1979. He repassat els apunts i algun examen que vaig fer. Van alguns exemples:
-“L’Ajuntament només és una personalitat per a tot el que sia local”, Gabriel Cardona ho va subratllar en vermell.
- “Sens dubte aquest és un text conservador, amb tintades clarament reaccionàries, el professor ho remarcà també amb aquell color.
- “M’atreviria a afirmar que és anterior a les municipals del 31, que ens durien la República. Que vol inspirar... També el roig assenyala la lectura del professor i afegeix abreviat: Sobretot.
-“l’alumne de Mussolini, serà el professor de Franco” i ell intervé amb contundència: “s’hauria de parlar molt sobre això tècnicament (doble subratllat), Franco no va ser una feixista sinó un militarista”. Hores d’ara, als meus alumnes de secundària i a aquells que em volen escoltar, ja no parlo ni tan sols de franquisme. Crec que Franco fou el perfecte cavaller feixista i en bona part va superar els seus models alemanys i italians. Tingué a més l’habilitat de controlar el seu i únic partit, de la mateixa manera que mantingué a ratlla els militars, monàrquics o no, els catòlics i totes les bèsties que acabaren amb la República. També fou eficaç exterminant, doblegant i anul·lant els vençuts de la guerra, incloses les democràcies formals i populars que el 1945, van derrotar el feixisme, però varen ser derrotades pel feixisme espanyol. La ignomínia del feixisme espanyol és gran i paradigma del mal, però la feblesa de la democràcia burgesa i popular va allargar l’agonia a Espanya fins 1982, quan el PSOE va arribar per primera vegada a la història al poder. Però ja no era marxista era pura socialdemocràcia que faria entrar l’estat en una organització ara sí militarista com l’OTAN, consagraria una Constitució centralista; militarista ja que el rei és el cap de les forces armades, i que mai no dubte que de mercat només n’hi ha un: el capitalista.
- Ara només escriu Gabriel Cardona: “Està bé però hi ha alguns judicis de valor de res discutibles (tradueixo de l’espanyol però s’entén l’avaluació). Això en passa a tots”
- I al final un toc fort i irònic, que segurament em va deixar glaçat i em va fer pensar: ¡Home! No siguis moralista. Em fa vergonya anotar el motiu d’aquesta afirmació. Però Gabriel Cardona tenia tota la raó del món.
Recordo al final de curs que vàrem fer un examen dos codeixebles i jo amb el professor, aseguts al bar de la Facultat, amb cerveses sobre la taula i suposo que nosaltres fumant, ambient bohemi vaja! En Gabriel Cardona ens interrogava, què va ser la República, i nosaltres deiem “el darrer intent de revolució burgesa”. Bravo! I així una estona, fins que algú de nosaltres li va preguntar sobre Jaume Vicens Vives, l’historiador traspassat el 1960 i omnipresent a la Universitat en aquell moment. Els seus deixebles eren Josep Fontana (a la Universitat Autònoma de Barcelona), Vilà i Valentí, degà en aquells moments i precursor de la història agrària (encara que a mi me la va ensenyar Jaume Suau) i Antoni Jutglar que havia sigut professor meu durant dos anys i del que guardo un sensacional record amb el seu deixeble Bernat Muniesa. Antoni Jutglar seia a una taula propera, davant la pregunta nostre, Gabriel Cardona no va respondre directament, la desvià cap el deixeble de Vicens Vives, al que havia conegut directament. Jutglar va sentenciar fantàsticament: “Vicens Vives hagués estat el millor ministre d’educació amb Suárez”. L’aristòcrata ara dement que va conduir amb mà de ferro la Transició i què no sé encara perquè té tant bona premsa. El gos d’Adolfo Suárez era el seu ministre Rodolfo Martín Villa, va ordenar la destrucció de les fitxes dels engarxolats, detinguts i torturats per part de l’exèrcit, la Falange, la policia i la guàrdia civil del feixisme espanyol (1939-1982). Era, recordo una pintada en un autobús creuat a la Diagonal de Barcelona: “Mastin Villa”, quan va desmantellar el Jotglars, i segurament trastocà el pallasso d’Albert Boadella, actual esperpent a la Cort de Madrid.

Després de l’examen em vaig oferir d’acompanyar Gabriel Cardona a casa seva amb el meu auto, era un trajecte curt però alguna cosa ens havíem de dir, ell em va preguntar4 sobre el què pensaven els estudiants de la seva filiació política. Jo vaig dubtar però em vaig decidir per catalogar-lo de socialista. Em va contestar que no arribava a tant i que estava esperançat amb la UCD de Suárez. Sempre he intenta respectar la diversitat, de fet és la base de la democràcia, ho vaig trobar molt bé. Jo havia votat els maoistes del Partit del Treball d’Espanya que anaven de la mà dels petitburgesos de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’Heribert Barrera: un sol diputat al Congrés a les eleccions del 15 de juny de 1977. Encara voto ERC tot i que continuen sent liberals i jo cada vegada més trotsquista i sense massa esma per declarar-me anarquista. Això són paraules majors a les quals només aspirar pagant una vulgar quota al meu sindicat: la Confederació Geenral del Treball de Catalunya.

Gabriel Cardona era profundament simpàtic i empàtic, atent als seus alumnes, àdhuc la minoria de mestres que feien el curs pont, i que prepotents volien assolir una llicenciatura sense massa esforç. Diplomats i Llicenciats són cosa diferent, els uns sempre tindran el vol baix, “mestre tites” i estan condemnats a la deessa Pedagogia, una absurditat com qualsevol altra. Els llicenciats no viuen de la pedagogia, estan enamorats de la seva disciplina, a mi encara em roba el cor la Història, tanmateix la Geografia i la Història de l’Art (que no l’Art com a habilitat o talent). En una classe d’aquell cinquè curs meu, ja bastant cansat –el meu millor any fou el quart- i amb ganes d’acabar... uns mestres van coaccionar amb preguntes tendencioses a Gabriel Cardona. Uns de nosaltres ho vàrem interpretar com feixisme directament, i així vàrem delatar als bandits davant el professor. Ja prou grans com per saber que l’esperit gremialista entre estudiants mai no serà homogeni, i que si un hom no sap triar els seus enemics, difícilment encertarà amb els amics. Les classe de Gabriel Cardona eren lúdiques i ludistes, tenia un verb acerat i punyent, no deixava res en peu, en sabia molt i era un comunicador excel·lent.

La prova és que mai no li vaig perdre la pista, es va convertir en historiador mediàtic, només recordo per televisió un professor meu de la seva talla: Salvador Claramunt, un medievalista. Amb el temps, ja que ha sortit Vicens Vives, jo substituiria breument a l’Institut Menéndez Pelayo a J. Roig, un altra deixeble i estimadíssim pels seus alumnes com em va constar una primavera de 1996, es va retirar en J. Roig i va ser substituït com a president del Tribunal on vaig presentar-me a les oposicions de l’any següent. No les vaig passar, hauria d’esperar fins la propera convocatòria de 2005. Després diuen que els liberals de Convergència i Unió amb els democratacretins de la Unió Democràtica de Catalunya, crearan feina. Tant de bo, erri, però el que faran crear temporalitat com els andalusos al camp, però a les oficines i a les fàbriques, que d’això hi ha més a Catalunya, que no pas de terrós.

Gabriel Cardona sortia per televisió i sempre parlava amb rauxa, el seny ens ha amansit com a poble. Dels que surten en el medi, em sembla prou de fiar l’Antoni Segura, en canvi ni hi ha que presenten els documentals com si es passessin el dia als funerals, i perdoneu el vers, impropi.

Ahir, copsat per la mort del meu professor vaig escriure: em dol la seva mort. El pitjor és que ja no pot continuar escrivint la Història, la seva tasca a les casernes de Sant Boi, front la policia municipal de Badalona i cofundador de la unió de militars demòcrates, sempre passarà a un segon lloc. Espero llegir el seu darrer i ja pòstum llibre. Era un home afable.

Josep-Manel Alarcó, Barcelona-Rubí, 6 de gener de 2011-01-06

(Fer al Diari Avui, 07/01/2011)

PEDÒFILS I TERRORISTES

2010-12-31T06:03:00.000-08:00

Pedòfils
Depèn de l'edat legal en que la societat determini el consentiment de l'activitat sexual, una persona pot anar a la presó perquè es considera que l'infant no té prou judici com per discernir el que és activitat sexual de la purament afectiva. No us faré llegir a Freud, però els infants no tenen res d'innocents, sinó no arribarien a ser uns bandarres declarats com Hitler, Mussolini o el pallasso de Franco.

A la Grècia clàssica havia la pedofília acompanyada, mentre la parella no se'n sortís del marc de l'estratificació social, tot era consentit.

La iconografia catòlica està plena d'amorets o angelets nus que encara deuen alterar més un autocastrat o humà que renuncia a l'amor física, perquè, se suposa, el sublima vers déu o els seus sucedanis en forma de tríptic (pare, fill i esperit sant).

En el camp de la cultura hi ha figures sensacionals com la "Lolita" de Vladimir Nabokof. Anthony Burgess, catòlic i genial autor de "La taronja mecànica" fou acusat fa anys per pederasta a Àsia. He sentit dir què un exsecretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya no solament era pederasta sinó ludòpata.

En afers sexuals, encara rutlla el cas Polanski, recordo que l'actual president de la Borsa Joan Hortalà i un exconseller de Benestar Social del govern de Catalunya, Antoni Coma, van ser acusats d'abusos, tocaments, violacions, tot un reguitzell d'aproximacions tàctils. De fet, segons la pèssima moral imperant, juevocristiana, es fa pecat de pensament, paraula i obra. És un miracle que encara el gènere humà no s'hagi extingit com els dinosarures: de no follar, paraula curiosa que tothom entèn. Què és molt més contundent que el cursi "fer l'amor", com si això fos una recepta culinària.

L'altra dia, estava completament sol al Museu d'Arqueologia de Catalunya a la muntanya dels jueus a Barcelona, vaig recórrer en orgàsmica solitud totes les sales. De fet m'hauria frustrat troba algú, atès que em vaig l'home més culte entre els cultes. Però això no era important, ho fou al final, a tocar els vàters, hi ha una estàtua gegantina (quin oxímoron, una estàtua sempre és monumental, gran). Una estatua masculina nua amb un penis que davant la dificultat de mantenir-lo erecte -la vulgar pedra-, l'artista prehistòric, protohistòric, antic o quasi medieval, el Museu té fins i tot peces visigòtiques. L'escultor enganxà el fal·lus des d'on neix fins a sota la barbeta, diríem que tot ell és un home-penis. Ja està bé, el propi Marquès de Sade podria somniar amb una aventura galant perseguint una ninfa amb una cavitat digne d'una massa de carn tant seductora. El pitjo és que els meus col·legues del Museu segur que no saben com explicar a tots els públics que a partir de certa edat, aquell minúscul additiu que serveix per orinar, una dia de cop i volta s'aixeca orgullós. No solament per procrear sino fonamentalment per passar-so bé. I qui no sigui fermament, rotund i patriòtica decidit a passar-so bé què aixequi el dit.

Fer l'amor i/o follar és cosa de savis i jo estic segur que hi ha gent que ho ha fet des de sempre, fins i tot abans de nàixer. No és gratuït pensar i repensar que fins i tot els més miserables dels eunucs han tingut una volva per collaret. Deu ser el moment de glòria dels vaticanistes.

Fa anys els verds. I escric sobre el formidable impacte que em produeix el fet que Daniel Cohn-Bendit sigui el dirigent d'un ecologistes de la Catalunya del Nord. Els ecologistes alemanys, influenciats potser per allò tan vague com la manera de ser dels hippies, es varen manifestar a favor del manteniment de relacions sexuals amb els nens. Varen dur llurs crios a la menifestació, la darrera, van enterrar la petició.

Personalment vaig entrar en contacte amb abusos contra menors fent d'educador pel departament de justícia del govern de Catalunya. Els nens delinqüents es rehabilitaven en un centre de Palau de Plegamans. Les feien de grosses quan sortien, insultaven a l'alcaldessa, estiraven la bossa de les iaes, profanaven tombes, però sobretot reien -angelets!- fotent-se pastilles i fumant-se tot el que trobaven. Com que a dins de la presó o centre tant se val, no hi havia res d'aixó. Perquè els qui treballaven en ho prenien de valent això d'educar, cercaven la droga o l'alcohol que barrejaven amb colònia i amb l'excusa d'un mal de cap, xarrupaven mig adormits. Cercaven estimulants en el penis d'un pederasta -"el brujo"- que naturalment ningú mai no va enxampar. Suposo que els nens -era el 1993- ara tenen un cul de mandril, i a la vegada reprodueixen la seva peculiar manera d'assolir el plaer.

Com que soc una persona honesta i tenia temps, com que tinc un parent ric que sempre he escoltat molt, i com sempre he procurat treballar per no deure res a ningú. Vaig provar d'entrevistar-me amb un oficial dels mossos d'esquadra (la policia!) que psicòleg ell, havia estat als EUA i tot! Em va atendre molt amablement, jo li vaig explicar el cas, era el millor receptor, car la policia catalana en aquell moment només tenia competencies en protecció a la infància, i aquí es va quedar la cosa. En honor a la veritat, quan vaig tornar, d'educador al centre el 2000, la cosa estava molt millor.

És difícil això de perseguir els sàtirs, ja que aquests estan fets per ser perseguidors de ninfes. I sinó que li diguin a Botticelli o a Bernini. El què sembla més a l'abast és prohibir i ja fa anys, en una reunió, em va quedar clar que el retall de les llibertats es banalitza conscienciant a la societat que els pedòfils son els pitjors dels delinqüents. Jo no ho crec. Estic convençut que la més cancerosa de les actituds i pràxis socials és la riquesa. I no es persegueix quan és la que genera més pobresa mitjançant la guerra. La més putrefacta i gangrenosa de les sortides que té la humanitat durant els propers anys és deixar en mans dels financers decisions que condueixen a la misèria. Sabut és què Cuba abans de la revolució era el prostíbul dels ianquis, i ara en bona part ho continua sent. Què existeix l'explotació sexual de menors, no per part de pares ignorants, avis, tiets, germans grans... sinó per dones i homes amb poder adquisitiu per amagar llurs patologies als millors jutges i als excel·lents psiquiatres. Es critica la poligamia musulmana i es consenteix l'exemple barroer del manteniment de figures ara ja estúpides con el don joan o el casanova de torn. Em superat definitivament Maquiavel.

Per això, estic al costat de Polanski, estic al costat de Julian Assange... Qualsevol retallada dels drets civils us pot canviar la vida, sinó és que ja no esteu en el pou de la ignorància llegint la premsa del cor, l'esportiva, les cadenes generalistes de televisió, o recorrent solitàriament el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

La pornografia és una bona eina per aprendre informàtica, des de temps immemorials putes i macarrons s'han buscat la vida com han pogut... i què duri. Ells tenen més dret a passar a la història que els expresidents Bush -pare i fill- i Asnar (només pare de moment i que duri), i el primner ministre dels somriure idiota: Tony Blair, que ben catòlic deu netejar la seva consciència donant conferències i escrivint exculpacions. Una senyal democràtica que estem a l'alçada dels millors països és la recent entrada a la presó de dos exconsellers del pujolisme: Lluís Prenafeta, ha escrit un llibre i suposo que el vendrà amb la seva desgraciada experiència.
En Prenafeta fa anys va muntar un diari en llengua espanyola i va fracassar, però els qui el compràvem -pels llibres que regalava- esperàvem alguna cosa més. Què no ens vingui la cultura de La Vanguardia o de El País és un fet contrastat: no estan per la immersió lingüística. I fins i tot el pobre Quim Monzó -que admiro profundament- deu tenir el cervell dividit com aquell personatge de la Trinca a Santa Coloma de Gramenet. Prenafeta va estar a la presó i no em fa cap pena; més alegre em va posar l'entrada de l'Alavedra. Tot un conseller d'economia al que no li quadren els números quan ja no està en el càrrec. On han anat a parar els seus repugnants diners?

Un altra exconseller d'economia, en Cullell, té la barra de saludar des del pati dels tarongers a l'acabat d'estrenar president del govern de Catalunya, Artur Mas. Va ser foragitat pel milionari del Pujol perquè li feien una casa de franc. Els assetjadors Antonio Coma i Joan Hortalà estan lliures de pena però no de fàstic. I això pels liberals, els treballen des de l'estultícia, la hipocresia. Llegeixo que Joana Ortega tenia una acadèmia de mecanografia. ¿Han aclarit l'assumpte de la fallida de les acadèmies d'idiomes? Ha explicat alguna vegada Duran i Lleida les seves implicacions amb la fallida de CEAC?

O tenim molts saquejadors o l'estament judicial és incompetent. O segurament saquejadors i jutges van de la mà amb els financers per ser dignes de la seva classe social: la renegrida, descomposada i pudenta burgesia de principis de mil·lenni.
Quan estiguem a l'alçada de l'estat d'Israel al condemnar a un expresident per actes impurs, tirem la primera pedra.

Amb l'excusa de perseguir delictes sexuals ens volen retallar la llibertat de navegar. La Societat General d'Autors no és l'enemic principal, és l'esquer per fer-nos perdre el temps. Naturalment un intel·lectual s'ha de preguntar i resoldre perquè les quaotes d'alienació col·lectiva ens porten a onades de conservadorisme: Merkel, Sarkozy, Cameron, Berlusconi, només deu quedar un socialdemòcrata a Europa i fa el paper dels socialtraidors, Rodríguez Zapatero, en lloc de rebaixar l'edat de jubilació i repartir el treball rebaixant la jornada laboral, fa el trist paper dels empresaris del segle XIX, allargar la melanconia de l'obrer davant de l'espectacle repugnant de la seva presència al temples de l'activitat de les persones: els camps i les fàbriques. Marx va rebutjar tota ideologia que no fos la feina d'enderrocar el sistema, per això va donar eines precioses que quan se cerquen alternatives, manta de vegada es descomponen, àdhuc, l'anarquisme del que és bo declarar-se deutor. Més enllà està el desert del liberalisme i dels doctrinaris sian fills déu o de puta.

Terrorisme
La veritat és que m'ha deixat exhaust demostrar que el sexe en cap cas és dolent, sinó la millor de les medecines, i que el seu abús no crea dependència, car no és una mercaderia, mentre no estigui el diner pel mig, ens acosta al concepte de l'amor.
Terrorisme és una paraula molt fàcil de comprendre, és més suau que tortura i més més intencionada que la paraula mort, què els pòtols místics (Kerouac) empren en el millors dels casos -vull sentenciar- com una muralla a batre, a favor de l'esperança de vida que els geografs decideixen com a mesura de la possibilitat de felicitat de la humanitat sencera. El terrorisme i gran terrorisme ve de l'imprescindible Maximilien de Robespierre i dels anys de la mai prou valorada Revolució Francesa, l'anglesa del barroc fou tanmateix important, tot i que Bertrand Russell titlli a Oliver Cromwell com a prefeixista. El jacobinisme marca la virtud burgesa moderna, si juntament amb l'escola d'economia clàssica anglesa i el marxisme, hagués funcionat. Ara no estaríem tornant a l'Edat Mitaja, de la mà dels imbècils del fonamentalisme islàmic i cristià. Estic convençut que tant el judaïsme com les simpàtiques tonteries de l'extrem asiàtic, funcionen molt millor.
Tota revolució genera una guerra i les responsabilitats de que la pràxi revolucionària no es concreti a gust de tothom són dels que amb bona intenció o no intentaren mantenir el vell ordre, els europeus contra la capitalisme anglès i francès de 1789 a 1799; o els anteriors contra els soviètics de 1917 a 1924. Per tant hi ha terroristes bons i terroristes dolents, en diria de xarnegos jo.
Quins són els terroristes bons?
I quins són els terroristes dolents?
No se si tindré masses ganes d'explicar-ho, però faré un esforç, mentre no toqui l'hora de dinar, de dinar o de cardar, perdó, volia dir "fer l'amor".
Els terroristes bons són els que ja tenen estat o en voldrien un de nou, però que pertanyen a països més o menys rics, generalment a la perifèria de la riquesa. Els ulsterians catòlics que volen la incorporació a la joyciana i switfiniana república d'Irlanda, que van tenir l'honor d'enviar a un parent de la reina, a alimentar els inocents peixos de la mar. Els antics membres de les brigades roges i el seu alter ego Aldo Moro. A Itàlia mai no s'aclareix gran cosa, per allò del maquiavelisme triomfant: ¿és Berlusconi un mafiós, és un lladre empresari d'èxit, és un vividor que convida als seus compatriotes a les orgies més carcamals, está modificant constantment les lleis -com un Chaves qualsevol- per fugir de la justícia o serà com Mussolini tan hàbil com per erigir-se ell com a únic jutge. I l'eurocomunisme, si sant Gramsci es despertés segurament jo no estaria escrivint, només llegiria. A Alemanya la socialdemocràcia va anul·lar la Baeder-Meinhoff, amb la Ulrike i uns quants més, ara prou feines tenen per reescriure la seva història amb els seus compatriotes de l'est i mirant de ser com els japonesos i els xinesos, només exportadors. A Euskadi hi ha l'ETA, sempre he mantingut que són carlins amb pell de esquerranosos, i així els hi va. Han fet el salt del catolicisme més vaticanista al socialisme vietnamita, i han fracassat; sobretot perquè els curts de gambals de Madrid encara estan aprenent a ser liberals, des del postfeixisme de la UCD, Alianza Popular, el PSOE i el Partit Popular. Dues entitats, com els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta que encara estan sortint dels malson de la conquesta de l'Andalus i d'Amèrica.
Els terroristes bons són els que generen els països centrals (EUA, Europa-UE, Japó, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, la República Sud-Africana, Israel), els semiperifèrics estat espanyol, Irlanda, Grècia, Portugal, Corea del Sud, Taiwan, Mèxic, Brasil, Argentina), qualsevol braç armat que no té el monopoli de la violència (les FARC colombianes, els narcotraficants arreu), són símptomes coneguts i controlats que no amenacen el capitalisme.
Els terroristes dolents evidentment ara per ara són els integristes musulmans. Aquests pertanyen a antics països neocolonitzats i tenen un concepte de les fronteres medieval. La seva ideologia i que quedi clar que ja -seguint Marx- no crec en les ideologies, és medieval. Són conseqüents amb els seus actes. Lluiten amb les armes que tenen, els seus cossos i se suïciden pel seu déu que ben segur si existeix, deu valorar que van de bona fe. No crec que maltractin les dones, simplement les protegeixen de la contaminació occidental. El paper de la dona a l'islam, però no solament allà, sinó també aquí, el cristianisme, és de submissió. I estan contentes perquè no estan educades, o sí; estan eficaçment educades en el domini: fan el que sempre han fet les dones obeir i manar a casa. Com les occidentals no eduquen els fills, ni assoleixen la direcció dels sindicats, els partits ni les empreses. No triomfen en la moda ni en l'alta cuina, ni en l'art. No es vesteixen com volen sinó como marca la moda del moment i els artífexs sempre són homes. No siguem hipòcrites, si algú a tingut la decència de llegir "Les mil i una nits" i critica el nicab o la burka és perquè no enten res. Els mal anomentats països musulmans estan en l'estadi de transició cap a l'estat-nació modern i no tenim cap dret d'interferir. Ja prou de mal vàrem fer colonitzant-los i donant-lis els ridículs valors cristians.I l'esquerra, de la qual intento ser digne, més val que calli perquè ha assolit el grau de misèria ètica que ja no monopolitza la dreta. Va perdre el tren de la història el nadal de 1991, sense l'URSS, inclús els mig trotsquistes o mig anarquistes com jo mateix, crec que ens devem sentir orfes. Només ens queda la paraula i Julian Assange, poca cosa, prò pitjor és res.
Els japonesos inventaren el kamikaze, eren feixistes i el seu codi tronat de samurais els hi impedia retre's als ianquis. Truman els hi va llençar dues bombes atòmiques i els va occidentalitzar de cop. Ara els semiperifèrics o gran classe mitjana mundial que són els musulmans, en part han recuperat el cos com a arma, sacrifiquen nen, dones i les seves escoles són més aviat casernes on s'ensenya a matar. Evidentment l'infidel és l'enemic i qui fa el negoci són les companyies d'armament.
Lenin no sentia compassió per l'obrer, s'emocionava, suposo, davant de l'obrer amb consciència de classe. No crec que Lenin fos un ressentit com diu Russell perquè li van penjar els tsaristes el germà, era massa intel·ligent. Tampoc tinc clar si era un home de pau. Tolstoi si ho fou i Gandhi també, malgrat que aquest va exercir la violència de l'espartanisme o prussianisme més dúctil, sobre la seva dona, abraçant la castedat.
Els talibans, les dones amb burka, els antics socialistes de Saddam Hussein o de Milòsevic no eren mala gent. El maniqueisme ja fa temps què és una filosofia morta. Com que no es pot prohibir l'economia de mercat tenim un mentider convulsiu al govern que ens allarga l'edat de jubilació als 67, ens fa cotitzar més anys per jubilar-nos tot i que amb l'atur que hi ha mai no cotitzarem a gust de les patronals, que li dol baixar el sou dels funcionaris però no parla de la vaga general. Admirador com soc de Salvador Allende, des de l'11 de setembre de 1973 no ha sortit un sol socialdemòcrata que li arribi a la sola de la sabata.
Les dones musulmanes per a mí poden anar si volen a l'armadura del Cid Campidoctorus que a mí la lívido se me la menga l'estupidesa essencial, científica, tècnica, econòmica, cultural, geogràfica, històrica, antropològica, religiosa, sociològica d'un sistema que potser si durarà mil anys com el que havia de durar el reich del petit home Hitler. Avui tots sou hitlers i a mi que em bombin.
Per tant, no hi ha terroristes dolents, el màxim de terror per al màxim terrorista: l'estat capitalista.
Sempre queda el consol dels tres puntals del món actual: Cromwell, Robespierre i Lenin. I els xinesos què?
No comprenen el fet nacional, no varen fer la revolució burgesa, les restes es troben a Taiwan. Mao es va comportar com un vulgar Stalin i als dos només els va salvar el ferri control de l'exèrcit i sobretot la policia: llicència per matar sense explicar. El Partit Comunista no sap o no vol compartir el poder, que no el comparteixi amb la dreta, se'm en refot, però si hauria d'escoltar l'extrema esquerra, l'anarquisme, els antisistema. Dóna la impressió de haver-se passat al materialisme mecanicista. Tolera els milionaris i l'afectació manierista d'occident. No fa malament contaminant la moneda occidental amb la seva. No se com tenen els aspectes de l'esperança de vida i l'alfabetització, ni si es llegeix prou com per tenir sentit crític. Han d'escollir en situar-se a la cua -ja poden dir missa de què són la segona economia del món-, si resulta que al final és la que és més dura amb els seus treballadors. Seria bo que expliquessin com poder simpatitzar amb ells si tenen censura i pena de mort. Quant als indis ho tenen pitjor, la democràcia liberal amb més habitants del planeta manté el sistema de castes i no menja carn. El Brasil té una reforma agrària pendent, el gradualisme ja ha deixat fora de joc milions de desesperats, mentre que Lula vessa llàgrimes de cocodril, pensant que pel simple fet de ser un fill d'un obrer ha aconseguit emancipar a la classe obrera. Chaves es va assemblant cada vegada més a Mussolini, governa per decret i amb demagògia. Ni milers de metges cubans, ni índexs d'educació alts, toleraran una oposició rabiosa que evidentment es calcada a la republicana ianqui. Als partits demòcrata i republicà ianquis ni el benefici del dubte; són esclaus de la seva violència visceral, ells -tots sols- han construït el caòtic món que tenim. No vull semblar catastrofista, de fet, m'ho passo relativament bé escrivint, però estem i n'estic segur en aquell pas enrera de Mandel versus Trotski... i què el meu sindicat, la Confederació General del Treball de Catalunya em perdoni.
També estaria excel·lent que col·loquessin el monument als gais al mig de la plaça de la Sagrada Família de Barcelona, al cap i la fi en deu haver molts de catòlics declarats que tenen per patró a sant Joan evangelista o a sant Llorenç. També hi ha molts gais de missa que creuen en la família, la propietat privada i l'estat. Si ells guanyen nosaltres també. Podrem convèncer a l'etern socialdemòcrata ajuntament de Barcelona perquè un dia no massa llunyà, erigeixi un monument o mausoleu a les víctimes del capitalisme. Ben segur que desbordarien les massives pelegrinacions a La Meca, la Seca i la Vall d'Andorra.

I ja per acabar anul·lin sisplau la llei de partits i facin tornar els presos a casa ni que sigui per nadal. Retornin els jutges a les facultats i mantinguin al Partit Popular amb la camisa de José Antonio que amb els controladors aeris formen tres dels referents actuals: déu (la justícia), pàtria (el testament del genocida) i rei (el capital avariciós de quatre onanistes del diner).
Amén.

LA MEDIOCRITAT DE PICASSO

2010-12-30T05:40:00.000-08:00

Vaig estudiar Picasso durant la carrera i en vaig parlar a un grup de nens i llurs mestres en una conferència que diria va premonitzar la meva entrada a l'ensenyament públic. Era un col·legi a Sant Vicens dels Horts. Més tard vaig estar tres setmanes a un institut de la mateixa població, donant història de l'art. Les primeres classes a la secundària no obligatòria eren d'art, i jo en passarell que només havia fet una assignatura entre les vint-i-cinc que completaven aquells estudis superiors de geografia i història de la Universitat de Barcelona, la segona meitat dels 1970.

Fou el doctor Joaquín Yarza el que m'examinà de Picasso i de Kandinsky. El primer òbviament cubista, ha estat explicat fins l'abús en els nostres manuals d'ús. Es diu que amb Velázquez, Goya i Picasso en tindríem prou; però, curiosament cap d'ells és un gran muralista. Només el genial pintor de Fuendetodos pintà les parets amb geni preromàntic, presurrealista, encara que per època és meitat rococó, meitat neoclàssic. Pintà San Antonio de la Florida.

De grans muralistes contemporanis i propers geogràficament a casa meva, hi ha en Sert, Antonio Saura, que va usar la fusta en la Diputació de Terol, els mexicans i ara Miquel Barceló que no ha defugit de l'esforç físic amb voluntat de passar a la història.

Picasso, en canvi, tot i fer obres grans com el Gernika i adreçar al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, unes figures que guarneixen el seu edifici de Barcelona, davant de la Catedral. Tot i que Miró ajudat per un genial ceramista, potser millor que ell mateix, decora la Terminal 2 de l'Aeroport del Prat de Llobregat-Baix Llobregat... Picasso és conegut per obres i moltes de format regular. Mai no va doldre ni voler pintar murals, sostres, voltes i canons. Va fugir de la monumentalitat, malgrat que tothom li reconeix una gran capacitat de treball i una vida familiar farcida de desencontres sentimentals tant de parella com de fills. A la xerrada que vaig fer, per introduir algun element crític vaig esmentar molt de passada aquestes turbulències del seu entorn.

També, Pablo Picasso va ser surrealista, impressionista abans i a partir de la IIª Guerra Mundial, a parer meu cau en un caos del qual no valoro pas massa cosa. El millor Picasso és el del taller del discret Georges Braque, i això es redueix a unes obres que semblen fetes per germans bessons.

Llàstima què no fes pintura mural. Avui els adolescents i altres no tant, però sí amb greus carències, pinten una mena de signatures a les parets de les ciutats, embruten, com Tàpies. Són una mena d'art escombraria que malgrat presideixi, un quadre d'aquest darrer, Jaume Tàpies, les sessions del govern de Catalunya, no deixa de ser carregant i inconcret. Aquest Tàpies és un altra pintor que no fa murals, però més val que no els faci, ja tinc prou amb el núvol que col·locà sobre de l'edifici de Domènech i Montaner a la seva fundació, al carrer d'Aragó de Barcelona.

Aquests "grafiters" de nit, exposats a les multes municipals, de vegades amb el sol concurs d'un esprai perillós, un planxista que pintava autos em va dir -i m'ho crec- que les pintures acríliques estoven el cervell, o vas a parar de boig. Aquests frustrats pintors a vegades fan obres efímeres d'una certa qualitat, malgrat que estan influïts per tota la subcultura del còmic i no fan denúncia social, cosa que els reivindicaria com a morts de gana que són.

Picasso mai no va fer pintura mural. Amb els anys crec que un pintor no té excusa per atrevir-se a pintar palaus, estadis, estacions de tren, fàbriques, o el que calgui... i més si va viure tants anys com ell, i va guanyar tants doblers.

Per això determino que Picasso tingué el seu moment de glòria mediocre quan ni li va passar pel cap, pintar un gran mural com Leonardo, Rafael o Miquel Àngel. Somniar és gratuït i poder visitar una bona pintura mural, no solament és estirar el cap, sinó gaudir de la tasca gran d'un valent.

LA BOTIFLERA DE CARMEN BALCELLS

2010-12-30T04:16:00.000-08:00

Rebo la notícia que aquesta agent literària que fa poc va estar a Estocolm per acompanyar al Premi Nobel de Literatura, Mario Vargas Llosa, i a la qual va dedicar unes paraules, juntament amb el desaparegut editor Carlos Barral, i la ciutat de Barcelona. Rebo la mala notícia que ha venut el seu arxiu al Govern d'Espanya per tres milions d'euros. Ara és milionària i se suma a la llista dels botiflers que s'aprofiten de Catalunya, per engreixar la cultura de la Espanya colonial.
De fet, per desgràcia no és l'únic cas: Eugenio d'Ors va ser falangista, Salvador Dalí llegà el seu patrimoni també a l'estat espanyol, Josep Pla va ser espia dels feixistes durant la guerra civil, Lola Anglada va testar a favor de la Diputació de Barcelona i no de la Generalitat restaurada, els fills d'Agustí Centelles també s'han enriquit venent les fotografies d'aquest artistes al govern espanyol.
Què Carmen Balcells era més aviat espanyola era clar. Carmen que no Carme de figura boteriana, esdevé un pes pesant entre els traïdors. Com la pròpia Caballé que desvià els seus impostos cap a Andorra.
Carmen ja és una figura grotesca gairebé valleinclanesca i esperpèntica, i serà recordada sobretot a Alcalà d'Henares. Si fos pintor la col·locaria a l'infern de El Bosco, bavejant avarícia.
Ha contribuït a l'espoli cultural i identitari del seu país. Crec que Eduardo Mendoza, Juan Marsé; Luis, José Agustín i Juan Goytisolo són patrimoni català i que nosaltres respectem totes les cultures que tenim a l'abast. Una agent literària hauria de tenir la dignitat de voler passar a la història d'una manera més digna.
Vicens Vives no culpava els catalans per haver perdut a Casp, tampoc als castellans per introduir-se a la Corona d'Aragó; aquests amb tota la raó deuen pensar que els catalans tots sols es deixen enredar.
Per tres milions d'euros ens quedem sense allò que hem treballat. Carmen Balcells traïdora i botiflera. Li desitjo el pitjor dels meus pensaments des de la ràbia i el ressentiment.

COMPREU FORMATGES SISPLAU

2010-11-29T08:11:00.001-08:00

Hola amigues i amics!!!

Som l’Helena i la Berta, el Josep és un amic nostre, que és ramader i productor de formatge ecològic. Aquest mes de desembre farem un gran encàrrec dels seus formatges.

Us adjuntem el tríptic del Josep i uns enllaç amb el vídeo que ha fet la Berta. Per cert, la web que s'anuncia al vídeo encara no està operativa!!

Els formatges valen 12 euros, pesen aproximadament un quilo. Es pot triar entre:
- formatge madurat
- formatge fresc i cremós

Farem dues comandes, una que es podrà demanar fins el 2 de desembre i l’altre fins el 15 de desembre. Òbviament nosaltres ho fem de manera voluntària (som mitjanceres sense peatge).

Si t’interessa te’l podem embolicar amb paper de regal i un llacet, sense cap cost afegit (si és que som bona geeeent!!).

Així doncs: vols un formatget per tu, algun altre per regalar? Fes recompte i contesta’ns a el mail de l'Helena hvilardell@gmail.com indicant quants formatges vols de cada (madurat / fresc). Et contestarem com quedem per entregar-lo.

Una abraçada, salut a totes :)
I feu-ne diifusió si podeu!!! Gràcies!!

Aquí també hi trobareu algunes fotos:

http://www.flickr.com/photos/55636753@N02/

http://www.flickr.com/photos/55685683@N08/

http://www.flickr.com/photos/55656823@N06/

http://www.flickr.com/photos/55627669@N04/

SALVADOR ALLENDE I GOTSENS I L'ESTAT-NACIÓ CATALUNYA

2010-07-11T03:56:00.000-07:00

SALVADOR ALLENDE va ser el gran president marxista de Xile i va morir defenent amb les armes i la intel·ligència, l'onze de setembre de 1973. Gràcies als oprimits mitjans d'aquella època feixista a les espanyes, un hom es quedà amb la portada de "Triunfo", tota coberta amb un vel negre. "Destino" era el portanveu de la burgesia catalana, i amb magnífics escritors, no acabava de quallar en la persona de qui firma. Vuit anys de maristes amanits amb vint mesos de servei militar, premonició de disset anys de multinacionals, hipoteca, contra la què una llicenciatura d'Història del Món Contemporani es declarava nogensmenys que collonada marxista, anarcosindicalista. O posicionament a l'esquerra radical per sortir de l'existencial (Sartre) alienament, un alienament o cerca de la consciència de classe que em porta a abraçar els mestres d'ací: Andreu Nin per exemple.
Mig ucrònics mig històrics mig irats, col·lèrics, melancònics i flegmàtics.
Mig i mig pertot, avui amb la inauguració dels cent quilometres de via del Metropolità barceloni... A les envistes de l'aprovació de la Llei de Vegueries, amb la llosa de la incompetències de les classes rosses espanyoles (PSOE & PARTIDO POPULAR, la reacció i el fanatisme). Honorant Salvador Allende crec estar a l'altura de les circumstàncies del Machado de Cotlliure.
El poble català del qual un bé, informat i optimitzat, decideix construir d'una vegada el seu estat-nació i que vinguin els ancestres: Cromwell, Robespierre i Lenin a fer un aplaudiment.
És història que Madrid ha oprimit, perquè (i un meu besavi n'era) per què:
1. Les espanyes segueixen sent postfeudals;
2. Tenen una "cultura" de clavagueres: només toros (benvinguda la prohibició i la consegüents museització del torero), futbol (hi ha qui vol que guanyi la roja, i tot i què els holandesos patiren els "tercios", la compassió no arriba tant lluny, perdoneu J. Vermeer, m'agradaria guanyés la roja, ni que fos perquè és la meitat de la bandera del meu sindicat anarcosindicalista CGT). Per tant, només tinc un interès antropològic vers la ibèria de les cavernes que tant magistralment descriví José Saramago. Una espanya perifèrica, tercermundista amb uns polítics que -horror!- semblen sortits de la pintura de J. Gutiérrez Solana o Pi de la Serra(el pintor català no el músic). Polítics a l'alçada del Quart Món, pinxos mafiosos que envolten la més cruel de les danses de la mort de Verges.
3. Disculpeu si sóc críptic, simplement sóc llegit: prohibim els toros, deixem que les pubilles escaldades de xulos de revetlla abortin en la pau dels nostres magnífics hospitals. Vehiculem-nos amb la nostra llengua. Fem l'amor sols, en parella o en companyia. Omplim els camps, les fàbriques i les oficines poques hores però intenses. I sobretot catalans erigim el temple de la raó dels nostres temples de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.
L'Organització de les Nacions Unides ens abraçarà i ens farà seure amb ANDORRA, Europa s'avindrà perquè vàrem ser Empúries porta d'entrada dels grecs Epicur, Demòcrit i Heraclit. I tot i sent carn d'escorxador, ara recordem que el nostre Auswitcz (Osviceim, esmento de memòria i no vull anar a la Wiquipèdia) és allò que encara con mereix la majúscula: les espanyes.
Francisco Franco fou el feixista, els catòlics i falangistes li feren costat, encara trenta cinc anys després el sadomasoquisme empelta la fil·loxera de les espanyes: hores d'ara hi ha una mena d'espectre que rodola pla castellà cap a Portugal. Si hagués d'il·lustrar-lo col·locaria de la duquessa d'Alba, al bell mig de l'escut borbònic de la "rojigualda". La Transició (1975-1982) es bastí en el faraònic Cuelgamuros on és enterrat el cabdill i encara venerat.
4. Les veritats són temples i la saviesa en democràcia viu a les Universitats, a la meva (la de Barcelona) s'hauria de gravar al marbre fret dels cementiris el nom de Carles V d'Alemanya, de tan gran que fou, -hi ho dic ben seriosament-, a espanyes li correspondria el zero, a Catalunya mantindria el braç aixecat com el "modulor" de Le Corbusier.
5. Reso una petita oració laica per SALVADOR ALLENDE i que el seu vaixell tornant cap a Europa, ens faci ucrònicament lliures, amb un Estat-Nació català, intensament republicà, igual, fratern i construint, bastint i estimant una economia social, planificada, mútua, cooperativa i justa.

QUIM MONZÓ I LA INDEPENDÈNCIA DEL PAÍS DE SOTASIGNANT

2010-07-11T03:00:00.000-07:00

QUIM MONZÓ I LA INDEPENDÈNCIA DEL PAÍS DEL SOTASIGNANT. La gràcia d'aquest escriptor és que no voldria, jo, assemblar-me a cap dels seus personatges. ¡Què en trec doncs de la lectura? La gana de copiar-lo o imitar-lo. Per a un professor d'Història com jo que Q. Monzó eviti la metàfora és útil. Tot i que la ironia esdevingui l'instrument majoritari, no es contradeix amb l'objectivitat del narrador. Els llibres d'en Monzó -en ell domina per sempre més la rotunditat del cognom- sense excepcions, enfilen la descripció realista del món. M'en faig un tip de llegir-lo (contes, novel·les i assaig). Com més omplo el cervell noto que s'engreixa d'allò més. Tampoc cal llegir-lo per ordre, els continguts són universals.
Ahir vaig anar a la manifestació (10 de juliol de 2010), el lema el vaig escriure amb bolígraf a la meva mà esquerra ("Estat Català"). Així de directe, érem probablement un milió i mig (i tots els que s'o miren per la tele, escolten la ràdio o es vicien en solitari amb el geni de la làmpada, internet.
"Espanya ens escanya", "Volem l'Estat (...ut), i vinga fotografies, telèfons mòvils. Gent de totes les edats, races, religions, futboleros d'Holanda voldria jo que amb el quadre de Rembrandt, "Ronda de nit...", poble en definitiva ancorat en la rauxa. Malalts, crios, folcloristes, patumaires. Ningú practicament no es movia. Si he de triar una imatge: una falç de cartró magnífic com enganxa't amb paper d'argent com els de les pastisseries.
I els sis presidents gotosos de menjar tant de carner castellà: en Maragall socialdemòcrata romà, Montilla en una "Illa de Maians", Pujol encorbatat (potser amb L'Observador de Prenafeta al cap, fixeu-vos com el pressumte bandit ven llibres com el Lute de la casposa Transició. Benach, armari republicà. Rigol ànima montserratina com si mai la Moreneta hagués estat conseqüent amb el seu color proletari... i l'Heribert Barrera el primer president del Parlament, assegut gràcies als vots del Partit del Treball d'Espanya (comunista maoista) des del 1977.
I ací un hom, relliscós amb els monarques, amb fam d'unió amb valencians, balears, catalans nòrdics, ponentins, andorrans -aquests sí són Estat-Nació-, algueresos. Visca, visca, visca terra lliure. En Xirinacs i la CNT/CGT. "Els catalans som així senyora Constitució espanyola", mai no us visitaran perquè tindran la seva pròpia senyora republicana Constitució Catalana. O sinó que vingui sant facebook i en prengui nota,
Vaig trobar al final uns quants nebots de la meva dona amb llurs fills, i amb 56 anys que tinc m'arrelo amb la bandera i la cartera (la paràfrasi és aliena).
Bon-hora-cop-de-falç.

DE GUTENBERG A GOOGLE, ARA CATALUNYA

2010-07-09T07:57:00.000-07:00

Com una mena de joc de l'oca, Johannes Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg (vora 1398, Magúncia - 3 de febrer, 1468) va ser un orfebre i inventor alemany, famós per les seves contribucions i la invenció de la impremta de caràcters mòbils durant la dècada del 1450.
LA IMPREMTA va permetre la impressió del primer bestseller del Cinquecento: la Bíblia de Luter. Una vegada convertit el catolicisme en un sucedani moral dels subdesenvolupats del sud. Segur que fou Oliver Cromwell el creador de la República puritana (de puresa)a les Illes Britàniques qui va determinar les repúbliques i monarquies burgeses d'avui (Estats Units d'Amèrica, Alemanya,Regne Unit, França, Japó i els pool d'innovació de la regió escandinava).
Tecnològicament (sense menyprear la màquina de vapor) de la impremta es passà -tintes i electricitat a part- a Internet. Per descompat políticament s'assenyala l'esmentat Cromwell, el seu seguidor (1789-1799) Maximilien Robespierre, representant dels incorruptibles jacobins que enterren l'Ancià Règim i motor de la burgesia, com V.I. Lenin (1917-1924) ho fou de la classe del futur, el proletariat. Cal fixar-se que amb tres passes del joc de l'oca, s'arriba als nostres dies (juliol de 2010).
Desapareguda l'alternativa marxista, amb potens excepcions com la R.P. de la Xina, Cuba, Vietnam, Laos, Cambodtja, Corea del Nord... Donat el protagonisme del pensament més reaccionari (democràcia cristiana, fonamentalisme islàmic i d'altres cossos doctrinals).
Cal fer un incís, el control del poble és pretén fer amb doctrines (religions, consumisme) i no amb filosofia. D'aquí que calgui recordar com a fonts científiques actuals, en K. Marx, S. Freud, A. Einstein i Ch. Darwin. Seria una falsedat dir tres jueus i un anglicà; però tanmateix premonitori, elevar-los a l'altar del materialisme més dialèctic.
Tres jugades històriques: Cromwell, Robespierre i Lenin. Dos sistemes aclaparadors: el Capitalisme i el Comunisme. Sembla ser, i afirmo com a professor d'Història, que la jugada s'acabarà decidint amb la col·lectivització dels mitjans de producció i la igualtat més ferotge i pacífica entre les persones. Els instruments com sempre, sindicats i partits. Estats, nacions i economia planificada.
I amb això s'avança vers el Google, o tinta líquida, interconnexió total i llibertat d'expressió, just el què era Gutenberg. Un model intel·ligent per un públic àvid de bruixoles, ajut mutu, alliberament de tasques feixugues i monotones. Una màquina al servei de la revolució.
La Soviètica que es va fer, i que a partir de 1924 fou patrimoni de tots, uns els científics socials ho tenim fàcil per entendre, més difícil per explicar i només amb el combat ens farem entendre.
Res no es més bonic que sentir-se hereu de Gutenberg, Google, Cromwell, Robespierre, Lenin, Marx... Assistir a la decadència de les doctrines i marcar el nou pas de l'oca, allunyat de la banalitat del feixisme i tots els doctrinaris.
Catalunya és un poble mil·lenari i culte, a l'ensems colonitzat per feudals i protocapitalistes. Pau Claris proclamà la primera república acompanyant els britànics. Presidí l'avatar de la Iª República espanyola, modernitzà el desolador panorama contra la medieval de les espanyes. Combatí amb orgull i armes de la Confederació General del Treball i d'altres el feixisme entre 1931 i 1939; i volgué ser sempre abanderada del progrés i del Treball. Ara prendrà la seva llibertat juntament amb els pobles germans del País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord i compartirà filosofia amb qualsevulla persona andorrana, aranesa, occitana, algueresa que senti com a pròpia la força alliberadora de la bandera i la cartera.
Catalunya a les envistes de la creació d'un Estat-Nació propi a la vesprada de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, ha d'oblidar l'Estatut i escriure sobre les seves cendres la Constitució Republicana de l'Estat Català.
AIXÒ ÉS HISTÒRIA I UCRONIA, l'aiguabarreig de la rauxa, la ràbia, la ira, el còlera que planta un home quan n'està fart de tortura i mort a mans de la ignorància i l'enveja dels impotents i llurs pallasos aprenents de jutges del Tribunal Constitucional. Fora explotació, via armes amb la pau, l'escola, la cultura, la salut i la virtut.

Sobre la Unió Soviètica, més ucronies

2010-06-11T03:40:00.000-07:00

Pasaremos por alto los detalles de este episodio, pues son numerosos. Brezhnev murió en 1982, en el momento oportuno. La ofensiva para acabar con la corrupción había puesto fin a la capacidad de «la ciénaga» de mantener un equilibrio de fuerzas que le fuera favorable en el Politburó y el Comité Central. Y fue así, casi accidentalmente, como Andropov, aquel jefe del KGB que iba por libre, alcanzó la Secretaría General. Estuvo en el poder únicamente quince meses -otro accidente-, pero este breve lapso de tiempo plantea problemas interesantes que sólo podemos abordar de un modo tímido, y en parte como un ejercicio de historia-ficción (“y si ... y si ... “).

Moshe Lewin. El siglo soviético. Ed. Crítica, Barcelona, 2006. 510 pp. Pg. 328.

onu

2010-03-22T04:59:00.001-07:00

És una organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment més de 192 estats del món en formen part.
El 1974 la Comunitat Europea va aconseguir l' estatus d'observador davant l'ONU. La Comissió de la Comunitat té una delegació permanent davant l'ONU a Nova York i Ginebra.

Història
El terme "Nacions Unides" va ser creat per Franklin D. Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, per referir-se als Aliats. Se'n va fer ús per primera vegada el 1942, en la Declaració de les Nacions Unides, la qual establia que els aliats haurien de complir els principis de la Carta de l'Atlàntic, i juraven buscar la pau en conjunció als poders de l'Eix. El nom va ser transferit a l'ONU per les forces victorioses de la guerra i com a condició de la Carta de l'Atlàntic i d'altres acords de guerra.
El 25 d'abril, 1945 va començar la Conferència Internacional a San Francisco amb la intenció de crear l'organització internacional de les Nacions Unides. Dos messes després, les 50 nacions que van estar representades a la Conferència van firmar la Carta de les Nacions unides, el 26 de juny, i Polònia ho va fer un poc després. Finalment, el 24 d'octubre, 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents dels Consell de Seguretat: República Popular de Xina, França, Unió Soviètica, Regne Unit i els Estats Units, i per la majoria dels altres 46 membres.

La seu de les Nacions Unides va ser construïda a Nova York entre 1949-1950 a la vora de l'East River, sobre el terreny comprat amb la donació de 8,5 milions de dòlars de John D. Rockefeller, Jr, i dissenyada pel arquitecte Oscar Niemeyer. La seu va obrir les portes oficialment el 9 de gener, 1951. Encara que les oficines principals es troben a Nova York, n'hi ha agències importants a Ginebra, La Haia, Viena i altres ciutats del món.
L'any 2001 fou guardonada amb el Premi Nobel de la Pau, que compartí amb el seu Secretari General Kofi Annan, pel seu treball per a un món més ben organitzat i pacífic. Posteriorment l'Organització fou guardonada l'any 2003 amb el Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència concedit pel Parlament Europeu.

Estructura
L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les Nacions Unides i, segons el judici de l'organització, tenen la capacitat per complir-les. L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat.

Disposa de cinc òrgans principals:
· L'Assemblea General que es reuneix una vegada a l'any; cada estat hi té un representant.
· El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 cada any; s'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat internacional.
· El Consell Econòmic i Social, format per 54 membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural.
· La Cort Internacional de Justícia (CIJ).
· El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova York.
L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab, xinès, castellà, francès i rus.

Propòsit
Aquests són alguns dels propòsits i metes de l'ONU:
· Desarmament: el propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".
· Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir als combatents d'aixecar-se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres; és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions de les forces de pau han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.
· Assistència Humanitària: amb altres organitzacions com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que sofreix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algú desastre natural.
· Drets Humans: promouen el respecte als drets humans va ser una de les raons fonamentals de la creació de les Nacions Unides després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, per prevenir tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als drets humans.
Finançament
· El finançament de l'ONU prové de les contribucions fixes i voluntàries dels estats membres. L'Assemblea ha establert que l'ONU no ha de dependre més que no cal d'un membre per a finançar les seves operacions, i per això, ha imposat un límit (22% del pressupost) a les contribucions dels estats membres. Japó, 19,3%
Els programes especial de l'ONU no estan inclosos en el pressupost regular (com ho són UNICEF, UNDP, UNHCR i WFP), els qual reben el seu finançament únicament de les contribucions voluntàries dels membres. El principal finançador d'aquests programes és Estats Units.

Assemblea General de l'ONU

L'Assemblea General de l'ONU és un dels sis òrgans principals de l'Organització de les Nacions Unides. Està integrada per tots els estats membres i es reuneix almenys una vegada a l'any en una sessió dirigida per un president electe pels representants. La primera sessió es va realitzar el 10 de gener, 1946 al Westminster Central Hall de Londres, i hi participaren els representants de les 51 nacions membres originals.
La sessió regular usualment comença el tercer dimarts de setembre i acaba la segona setmana de desembre. Es poden realitzar sessions especials per petició del Consell de Seguretat, per la majoria dels membres de l'ONU, o si la majoria està d'acord, pot ser convocada per un sol membre. Per exemple, es va convocar una sessió especial el octubre de 1995 per a commemorar l'aniversari 50 de l'organització.
Les votacions que realitza l'Assemblea General sobre qüestions rellevants, que inclouen les recomanacions sobre la pau i la seguretat; l'elecció dels membres als diversos òrgans de l'ONU; l'admissió, suspensió o expulsió d'algun membre; o decisions relacionades amb el pressupost; han de realitzar-se amb 2/3 de la majoria present. Les altres qüestions es decideixen per majoria absoluta. Cada estat membre té el dret a un vot. Les resolucions l'Assemblea, llevat l'aprovació del pressupost, son només una recomanació i no pas obligacions als estats membres. L'Assemblea pot fer recomanacions sobre qualsevol afer relacionat amb l'ONU, llevat les qüestions relacionades amb la pau i seguretat que han de ser considerades pel Consell de Seguretat.
Ja que és l'únic òrgan que té representació de tots els estats membres, l'Assemblea és un fòrum per les noves iniciatives relacionades amb qüestions internacionals, econòmiques i de drets humans. Pot iniciar estudis, fer recomanacions, desenvolupar i codificar lleis internacionals, promoure els drets humans, i estendre els programes econòmics, socials, culturals i educatius existents.
L'Assemblea pot prendre accions per mantenir la pau internacional si el Consell de Seguretat no ho pot fer a causa d'un desacord entre els membres permanents. Les resolucions "Units per la Pau", adoptades el 1950 donen el poder a l'Assemblea per a convocar sessions d'emergència per a fer recomanacions col·lectives, incloent l'ús de la força armada, si s'ha realitzat una violació als acords de pau o una agressió. Dos terços dels membres han d'aprovar, però, dites recomanacions. Aquest tipus de sessions d'emergència s'han realitzat en nou ocasions. La més recent, el 1982 va considerar la situació dels territoris àrabs ocupats per l'extensió unilateral d'Israel cap al Golan.
Durant la dècada de 1980, l'Assemblea es convertí en un fòrum per al diàleg Nord-Sud, és a dir, per a les discussions entre els països industrialitzats i els països en desenvolupament. Aquestes discussions van ser necessàries per causa del canvi en la composició de l'Assemblea per l'entrada de nous membres. El 1945 l'ONU tenia 51 membres, avui dia té 191, dels quals dos terços són nacions en desenvolupament.
En la primera sessió especial de l'Assemblea General de l'ONU el 1947, Oswaldo Aranha, aleshores el cap de la delegació brasilera a l'ONU, començà una tradició encara vigent, que el primer orador del fòrum internacional és un brasiler.

El Consell de Seguretat de l'ONU
És el òrgan més poderós de les Nacions Unides. Està encarregat de mantenir la pau i la seguretat entre nacions. Quan els altres òrgans de l'ONU només fan recomanacions als governs membres, el Consell de Seguretat té el poder de prendre decisions que han d'obeir-se sota l'acord de la Carta de les Nacions Unides. Les decisions del Consell de Seguretat són conegudes com a "resolucions".
La seva primera sessió es realitzà el 17 de gener de 1946 a Londres.
·
Membres
En cada reunió és necessària la presència d'un representant de cada membre del Consell a la seu de l'ONU. Aquest requisit va ser adoptat, atès que la absència de membres va ser una debilitat de la Lliga de Nacions, la qual no va poder respondre ràpidament a les crisis. La presidència del Consell de Seguretat és rotativa, amb una duració d'un mes. El paper del president és establir l'agenda, presidir les reunions i supervisar els temps de crisis. La rotació es fa en ordre alfabètic dels noms dels membres en anglès.
Hi ha dues categories d'afiliació al Consell de Seguretat: membres permanents i membres elegits.

Membres Permanents
Els membres del Consell de Seguretat el 2008, on es mostren els membres permanents i els actuals membres electius.
El Consell de Seguretat té cinc membres permanents:
· República Popular de Xina
· França
· Federació Russa
· Regne Unit
· Estats Units
Els membres permanents van ser originalment les nacions victorioses de la Segona Guerra Mundial: la República de Xina, França, el Regne Unit, i els Estats Units. El 1971, la República Popular de Xina va reemplaçar a la "Xina" representada. El 1991 Rússia es convertí en el successor del seient de la Unió Soviètica.
Actualment, els cinc membres són les úniques nacions que tenen el dret de posseir armes nuclears d'acord al Tractat de la No Proliferació Nuclear, la qual no té validesa universal, ja que no totes les nacions nuclears ho han signat (Corea del Nord, Índia, i Pakistan i altres països). Aquest estatus nuclear, però, no és el resultat de llur estatus com a membres permanents.
Els cinc membres permanents tenen el dret a vetar qualsevol resolució.

Membres Elegits
Deu membres més són elegits per l'Assemblea General per un terme de dos anys, començant el 1 de gener; cinc nacions elegides per any. Aquests membres són elegits pels grups regionals i confirmats per l'Assemblea General de l'ONU. Els blocs d'Àfrica, Llatinoamèrica i Europa Occidental elegeixen cadascú dos membres, i els blocs àrab, asiàtic i d'Europa Oriental, un membre. Un membre més s'elegeix rotatòriament entre les seleccions asiàtica i africana. Els membres elegits no tenen dret de veto.

Tasques del Consell de Seguretat
D'acord al sisè capítol de la Carta de les Nacions Unides, anomenat "Resolució Pacífica de Disputes", el Consell de Seguretat pot investigar qualsevol disputa o situació que pugui dur a la fricció o disputes internacionals. El Consell pot recomanar procediments o mètodes d'ajustament si ha determinat que la situació és un perill per a la pau i la seguretat internacional. Les recomanacions, però, no tenen caràcter obligatori pels membres de l'ONU.
D'acord al setè capítol, el Consell té un poder més ampli per decidir quines mesures han de prendre's en situacions que són "amenaces a la pau, alteracions de la pau o actes d'agressió". En aquestes situacions, el Consell no està limitat a fer només recomanacions, sinó que pot fer ús de les forces armades per "mantenir o restaurar la pau i la seguretat internacional". Aquesta va ser la base per a la acció armada en Corea el 1950, i de l'ús de les forces a Iraq i Kuwait el 1991. Les decisions que es prenen sota el capítol setè de la Carta, com ho són les sancions econòmiques, són obligatòries per a tots els membres.

Consell Econòmic i Social de l'ONU

El Consell Econòmic i Social de l'ONU (ECOSOC) assisteix a l'Assemblea General p
romovent la cooperació i el desenvolupament econòmic i social internacional. ECOSOC té 54 membres, 18 dels quals són elegits cada any per l'Assemblea General per un terme de 3 anys. Encara que tots el membres de l'ONU poden ser elegits, els membres que pertanyen a allò que s'ha anomenat "Primer Món" han estat afavorits consistentment. El president de l'ECOSOC s'elegeix per un any. Cada membre de l'ECOSOC té dret a un vot, i les decisions necessiten la majoria dels membres presents. ECOSOC es reuneix una vegada a l'any el juliol per una sessió de quatre setmanes. Des de 1998 s'ha realitzat una altra reunió l'abril amb els ministres de finances i dirigents del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.

Com els altres òrgans de l'ONU té la funció de obtenir informació, aconsellar els membres i fer recomanacions. Però, també té la posició per proveir coherència social i coordinació de les funcions dels cossos subsidiaris de l'ONU.
·
Reforma
Al llarg de la seva història, ECOSOC ha estat un vehicle per a la discussió dels afers econòmics i socials. Les seves recomanacions, però, no tenen caràcter obligatori, i diversos estats membres creuen que la utilitat de l'òrgan és marginal. Però, començant el 1992, els Estats Units i altres nacions han començat un esforç per fer que l'ECOSOC tingui una política més rellevant, especialment en els objectius de desenvolupament.

Comissions funcionals
· Comissió pel Desenvolupament Social
· Comissió dels Drets Humans
· Comissió de Drogues Narcòtiques
· Comissió de la Prevenció del Crim i de la Justícia Criminal
· Comissió de Ciència i Tecnologia pel Desenvolupament
· Comissió de Desenvolupament Sostenible
· Comissió de l'Estatus de les Dones
· Comissió de Població i Desenvolupament
· Comissió d'Estadística
Comissions regionals
· Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Europa (ECE)
· Comissió Econòmica de les Nacions unides per a Àfrica (ECA)
· Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Llatinoamèrica i el Carib (ECLAC)
· Comissió Social i Econòmica de les Nacions Unides per a l'Àsia i el Pacífic (ESCAP)
· Comissió Econòmica i Social de les Nacions Unides per l'Àsia Occidental (ESCWA)
Agències especialitzades
Les agències especialitzades són organitzacions autònomes que treballen en conjunció amb l'ONU per mitjà de la coordinació de l'ECOSOC.
· Organització del Treball Internacional (ILO)
· Organització d'Alimentació i Agricultura (FAO)
· Organització d'Educació, Ciència i Cultura de les Nacions Unides (UNESCO)
· Organització Mundial de Sanitat (WHO)
· Banc Mundial
· Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (IBRD)
· Associació per al Desenvolupament Internacional (ODA)
· Corporació Internacional de Finances (IFC)
· Agència Multilateral de Garantia d'Inversió (MIGA)
· Centre Internacional per la Resolució de Disputes de Inversió (ICSID)
· Fons Monetari Internacional (FMI o IMF)
· Organització Internacional de l'Aviació Civil (ICAO)
· Organització Marítima Internacional (IMO)
· Unió Internacional de Telecomunicació (ITU)
· Unió Postal Universal (UPU)
· Organització Mundial de Meteorologia (WMO)
· Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual
· Fons Internacional per al Desenvolupament de l'Agricultura (IFAD)
· Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial (UNIDO)
· Organització Internacional per als Refugiats (IRO) (que cessà operacions el 1952)
· Oficina Internacional per al Control de Narcòtics (INCB)

Secretariat de l'ONU

El Secretariat de l'ONU o la Secretaria General de l'ONU és un dels òrgans principals de les Nacions Unides, i està dirigit pel secretari general de les Nacions Unides, assistit per un equip de professionals internacionals. Proveeix informació, estudis i les instal·lacions que són necessàries pels cossos de l'ONU i les seves reunions. Està encarregat de dur a terme les tasques segons la instrucció del Consell de Seguretat, de l'Assemblea General i de l'ECOSOC. Segons la Carta de les Nacions Unides l'equip de treball ha de ser elegit per sol·licitud amb els "estàndards més alts d'eficiència, competència i integritat", tenint en compte la importància de reclutar persones de totes les àrees geogràfiques.
La Carta de les Nacions Unides estableix que l'equip de treball no ha de buscar ni de rebre instruccions de cap autoritat que no sigui l'ONU mateixa. Cada estat membre de l'ONU ha de respectar el caràcter internacional del Secretariat i no ha de intentar influenciar-lo. El Secretariat és l'únic òrgan responsable de l'elecció del seu equip de treball. Avui dia el secretari general és Ban Ki-moon.

Responsabilitats
Les responsabilitats del secretari general són:
· donar suport per a resoldre les disputes internacionals
· administrar les operacions del manteniment de la pau
· organitzar congressos i conferències internacionals
· obtenir la informació necessària per a la implementació de les decisions del Consell de Seguretat
· consultar als governs dels estats membres la seva opinió sobre les diverses iniciatives.
Dues oficines importants del Secretariat són:
· L'Oficina del Coordinador d'Afers Humans
· Departament de les Operacions del Manteniment de la Pau
El secretari general també pot aconsellar al Consell de Seguretat sobre situacions que, segons la seva opinió, poden amenaçar la pau i la seguretat internacional.
Proposta
El 21 de març, 2005 el secretari general Kofi Annan va proposar la realització de diverses reformes al Secretariat, i va anunciar la seva intenció de designar a un conseller científic, de crear una oficina per la "construcció de la pau", d'establir un mecanisme per a la presa de decisions amb un gabinet i d'enfortir les seves funcions de mediació.
Secretaris
Els secretaris de l'ONU al llarg de la seva història:
· Trygve Lie, Noruega (1945-1953)
· Dag Hammarskjöld, Suècia (1953-1961)
· U Thant, Birmània (1961-1971)
· Kurt Waldheim, Àustria (1972-1981)
· Javier Pérez de Cuéllar, Perú (1982-1991)
· Boutros Boutros-Ghali, Egipte (1992-1996)
· Kofi Annan, Ghana (1997-2006)
· Ban Ki-moon, Corea del Sud (2007-present)

Cort Internacional de Justícia

La Cort Internacional de Justícia (CIJ) o Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), conegut col·loquialment com a Cort Mundial, és l'òrgan judicial principal de les Nacions Unides. Establerta el 1946, les seves funcions principals són resoldre les disputes presentades per estats i donar opinions i consells en qüestions legals presentades per l'Assemblea General i el Consell de Seguretat, o per agències especialitzades que tenen l'autorització d'ambdós òrgans de l'ONU. L'Estatut de la Cort Internacional de Justícia és el principal document constitucional que regula les activitats de la Cort.
La seu de la Cort es troba a la Haia, Països Baixos. Està conformada per quinze jutges elegits per l'Assemblea General de l'ONU i el Consell de Seguretat de l'ONU d'una llista de persones anomenades per grups nacionals de la Cort Permanent d'Arbitratge. Els jutges treballen per el terme de nou anys i poden ser reelegits. No poden ser elegits dos jutges del mateix estat. Un terç de la Cort és renovada cada tres anys. Cadascú dels membres permanents del Consell de Seguretat sempre tenen un jutge a la Cort. Les qüestions que es presenten a la Cort es resolen per majoria dels jutges presents. L'article 38 de l'estatut estableix que per a arribar a una decisió, la Cort ha d'utilitzar les convencions internacionals, la tradició internacional i els principis generals de la llei reconeguts per les nacions civilitzades. Els jutges poden utilitzar decisions judicials prèvies per tal d'interpretar la llei, encara que la Cort no està subjecta a les seves decisions prèvies. Si les parts estan d'acord, la Cort pot decidir ex aequo et bono, (en justícia i equitat), la qual cosa significa que les decisions estan basades en els principis generals d'equitat i no pas en una llei específica.

ACTIVITATS

1. Observeu el mapa següent i responeu a les qüestions.

Conflictes al continent africà (2006)
FONT: Atles de Le Monde Diplomatique, 2006.

1. Descriviu la informació representada en el mapa.

2. Definiu el terme frontera política i exposeu les causes principals dels conflictes fronterers.

3. Exposeu quins són els elements i les institucions bàsiques que caracteritzen un estat. Anomeneu dos casos de conflictes entre estats veïns i expliqueu-ne breument les causes. Finalment, indiqueu l’origen i les funcions o propòsits de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

3. Les ONG

Definició
Una organització no governamental (ONG), és una organització privada independent de governs i organismes internacionals que no és creada pels estats. Encara que la definició d'ONG tècnicament pot incloure a les corporacions amb ànim de lucre, el terme sovint s'utilitza de manera restringida als grups de defensa o protecció social, cultural, legal i ambiental les metes dels quals no són comercials. Les ONG usualment són organitzacions sense ànim de lucre que obtenen una porció dels seus recursos de fonts privades. Les ONG poden ser d'àmbit internacional o regional. Aquest terme generalment sovint està associat amb les Nacions Unides, i les organitzacions que designa.

Història
Per mitjà d'associacions voluntàries que han existit al llarg de la història, les ONGs, tal com es coneixen avui dia, especialment en l'àmbit internacional, s'han desenvolupat durant els dos últims segles. La primera d'aquestes organitzacions, el Comitè Internacional de la Creu Roja, va ser fundada el 1863.
La frase "organització no governamental", però, va ser utilitzada per primera vegada arran de l'establiment de les Nacions Unides el 1947 sota les provisions de l'article 71 del capítol 10 de la Carta de les Nacions Unides que criden al paper consultatiu de les organitzacions que no són ni governs ni membres estats. La definició d'ONG internacional, es va crear en la resolució 288 de l'ECOSOC, el 27 de febrer, 1950: "una organització internacional que no ha estat fundada per un tractat internacional". El paper vital de les ONGs i altres grups importants en el desenvolupament sostenible va ser reconegut en el capítol 27 de l'Agenda 21, la qual cosa va dur als arranjaments en les relacions entre les Nacions Unides i les ONGs.
La globalització del segle XX va incrementar la importància de les ONGs. Molts problemes no han pogut resoldre's per una sola nació. Els tractats internacionals i les organitzacions internacionals com ara l'OMC, sovint són percebudes com a institucions centralitzades en els interessos de les empreses capitalistes. Per tal de balancejar aquesta tendència, les ONGs s'han desenvolupat per tal d'emfatitzar els afers humanitaris, l'ajut per al desenvolupament, i el desenvolupament sostenible. Un exemple prominent n'és el Fòrum Social Mundial una convenció en oposició al Fòrum Econòmic Mundial.

ACTIVITATS

1. Elabora un petit informe sobre un total de tres ONG que consideris significatives.
2. Cerca tres notícies quant a les activitats de les ONG. Recordes algun cas ham ressò mediàtic negatiu sobre les activitats d’alguna d’aquestes organitzacions.

Unitat Didàctica

4. LA DEFENSA DEL MEDIAMBIENT

1. El medi ambient

S'entén per medi ambient l'entorn o suma total d'allò que ens envolta i que afecta i condiciona especialment les circumstàncies de vida de les persones o la societat en el seu conjunt.
Comprèn el conjunt de valors naturals, socials i culturals existents en un lloc i un moment determinat, que influeixen en la vida de l'home i en les generacions venidores. És a dir, no es tracta només de l'espai en què es desenvolupa la vida sinó que també comprèn éssers vius, objectes, aigua, sòl, aire i les relacions entre ells, així com elements tan intangibles com la cultura. Aquesta accepció és menys habitual, però de gran transcendència, ja que els materials reaccionen d'una manera o d'una altra, segons el medi en què es puguin trobar. A nivell global, l'oxidació (l'acció de l'oxigen) és la que s'aprecia com a quantitativament més important. Té també molt de ressò la combinació de determinats gasos (components del CFCs) amb l'oxigen, i n'ha propiciat el fenomen conegut com “el forat a la capa d'ozó”.
En la Teoria general de sistemes, un medi ambient és un complex de factors externs que actuen sobre un sistema i en determinen el seu curs i la seua forma d'existència. Un medi ambient podria considerar-se com un superconjunt, en el qual el sistema donat és un subconjunt. Un medi ambient pot tenir un o més paràmetres, físics o d'una altra naturalesa. El medi ambient d'un sistema donat deu interactuar necessàriament amb ell.

Les esferes del sistema mediambiental

L’ésser humà es troba immers en tres grans esferes o sistemes totalment interrelacionats. Un d’aquests sistemes és la Biosfera que està composta per tots els éssers vius, inclòs l’ésser humà, juntament amb l’atmosfera, la litosfera i la hidrosfera, així com totes les interrelacions que s’estableixen entre ells i amb els altres sistemes.
Una segona esfera és la Sociosfera, que és un sistema artificial creat per l’ésser humà per tal de gestionar totes les relacions amb les altres grans esferes. Aquest sistema està format pel conjunt d’institucions econòmiques, polítiques, socials i culturals, així com les interrelacions que mantenen entre elles i les altres esferes. Aquest sistema ha evolucionat a través de la història.
La tercera gran esfera és la Tecnosfera. També és artificial i per tant es podria incloure en l’anterior. Comprèn els assentaments humans, centres industrials i d’energia, les xarxes de transport i comunicacions, etc. i totes les innovacions tecnològiques que s’apliquen.
També es parla d’una quarta esfera, la Noosfera, relacionada amb el coneixement i les idees aplicades a les relacions que s’estableixen entre la biosfera i els éssers humans.
Des de la Sociosfera i la Tecnosfera s’intervé en la Biosfera amb la intenció de millorar la qualitat de vida de les persones. Però moltes vegades la consecució d’aquestes millores genera importants riscos i transformacions que desequilibren el planeta com a un sistema global i degrada els medis propers dels ciutadans. Per exemple: energia nuclear, explotació de boscos, explotació dels països subdesenvolupats, desaparició de zones agrícoles, producció de productes transgènics, etc.

Els canvis mediambientals
Les transformacions que es produeixen a la Biosfera tenen implicacions en tots els seus components. A diferència dels canvis globals que s’havien produït en altres períodes de la història, els canvis actuals tenen orígens humans i conseqüències profundes en els sistemes socials. La problemàtica mediambiental s’interrelaciona amb la majoria de les problemàtiques socials de la nostra societat que s’han anat aguditzant, com ara la contaminació de zones llunyanes, les desigualtats socials, el racisme, etc.

Els canvis més importants tenen relació amb:
- La destrucció dels recursos naturals, entre els quals destaquem: la pèrdua de diversitat biològica, la desforestació, la desertització i degradació de sòls.
- La contaminació de l’aire.
- La contaminació i l’escassetat de l’aigua.
En la Sociosfera i Tecnosfera també s’estan produint canvis intensament relacionats amb els canvis de la Biosfera. Es pot dir que s’està produint un canvi social global que ve propiciat per un increment de la població, pel creixement econòmic i per l’avenç tecnològic. Alguns d’aquests canvis que afecten a l’equilibri global del planeta són:
- Elevades taxes de creixement demogràfic en els països en desenvolupament, amb menys recursos econòmics que contrasta amb les taxes més baixes dels països desenvolupats.
- Procés de globalització de l’economia mundial que es manifesta en un increment de les relacions internacionals i utilització dels països subdesenvolupats per part dels desenvolupats.
- Relacions d’intercanvi desigual en el comerç entre països desenvolupats i en desenvolupament.
- Explotació insostenible dels recursos naturals per part dels països desenvolupats per poder mantenir el seu nivell de consum.
- Insuficiència de les produccions agrícoles per a alimentar les zones més pobres del planeta, alhora que tenen gran part de les seves terres ocupades per monocultius per a l’exportació a països desenvolupats.
- Increment de la concentració urbana de la població a nivell mundial, però especialment en els països subdesenvolupats.
- Increments del nivell de contaminació i generació de residus tòxics.
- Increment i foment dels conflictes armats en els països menys desenvolupats per potenciar la indústria d’armament.
Aquestes transformacions generen una degradació del medi natural però també del medi social. És a dir, que malgrat el creixement econòmic d’alguns països i els avenços aportats pel desenvolupament tecnològic, es pot pensar que a nivell global del planeta el model econòmic actual no pot generalitzar el mateix nivell a tota la població mundial.

Les causes i les conseqüències dels canvis mediambientals

Els factors que transformen el medi ambient poden ser naturals però, sobre tot, tenen relació amb les activitats humanes o acció antròpica. Aquestes incideixen en la Biosfera i han anat modificant el paisatge natural convertint-lo en un paisatge humanitzat. Activitats com l’agricultura, la ramaderia, l’explotació forestal, l’urbanisme, la instal·lació i producció de les indústries i la construcció de carreteres i habitatges produeixen la destrucció del mantell vegetal obrint camí a l’erosió.
Les causes tant de tipus natural com humà no tenen relació només amb un canvi determinat. Tot canvi pot tenir diversitat de causes i conseqüències. Així la destrucció de recursos naturals per la desforestació progressiva del planeta és produïda per diferents causes:
- L’explotació excessiva de boscos per l’aprofitament de la fusta i per la necessitat
de terres pel conreu.
- Incendis forestals per causes naturals però també per incidència de la presència
humana i pels interessos especulatius del sòl.
De la mateixa forma les conseqüències de la desforestació són diverses:
- Augment de l’erosió del sòl que ha perdut el seu mantell vegetal protector.
- Pèrdua dels nutrients i desertització progressiva.
- Desaparició de molts ésser vius.
- El canvi climàtic o escalfament global de la Terra per l’emissió de gasos que produeixen l’efecte hivernacle.
Un altre dels grans canvis és la contaminació atmosfèrica. La contaminació atmosfèrica desprotegeix la Terra de la irradiació ultraviolada del Sol, augmentant el risc de malalties cutànies i càncers en els éssers vius. Els fums que genera la indústria, els mitjans de transport i les calefaccions són els seus causants principals, ja que usen els combustibles fòssils per al seu funcionament. Els combustibles fòssils són, entre altres, el carbó, el gas natural i el petroli.
Aquesta contaminació és molt visible a la ciutat. L’aire conté força fum i s’esdevé gairebé irrespirable, aquest fenomen és coneix com a smog o boirum.

Com a conseqüència de la contaminació de l’aire es produeixen fenòmens meteorològics com la pluja àcida. S’anomena pluja àcida quan l’aigua presenta un pH inferior a 5,6. El pH és una dada que ens dóna la mesura del grau d’acidesa o de basicitat d’una dissolució en funció de la concentració d’ions d’hidrogen que conté.
La pluja àcida es produeix en zones industrials on hi ha emissions de sofre i nitrogen. Aquests elements es combinen i donen lloc a pluges que contenen àcid sulfúric i àcid nítric.
Els efectes de la pluja àcida són, per una banda sobre la vegetació, produint corrosió sobre les fulles, inhibició del creixement dels arbres i progressiva mort de la vegetació; i, per una altra banda, augmentar l’acidesa de l’aigua de rius i llacs amb la conseqüent mort de les espècies que els habiten.
De ben segur que has sentit parlar de la destrucció de la capa d’ozó. Abans de continuar llegint, intenta recordar per què es produïa.
Com a efecte de la contaminació de l’atmosfera amb l’emissió de gasos es produeix la destrucció de la capa d’ozó, majoritàriament per l’ús de CFC (Clorfluor-carburs). Aquests gasos s’utilitzen en frigorífics, aires condicionats i esprais; quan aquests arriben a la capa d’ozó transformen l’ozó (O3) en oxigen (O2), element que no ens protegeix de les radiacions ultraviolades del Sol. Per això és tan important reduir l’ús d’aquests gasos i substituir-los per altres que no danyin l’atmosfera.
L’escalfament global de la Terra produeix un augment progressiu de la temperatura del planeta que si no es frena conduirà a la disminució del gel als casquets polars i, per tant, a l’augment del nivell del mar. Això, alhora, provocaria que moltes zones costaneres quedessin submergides als oceans, acabant amb la vida de molts éssers vius i modificant completament el paisatge.
L’ aigua és un dels recursos naturals que més necessitem i utilitzem en la nostra vida quotidiana i per a totes les activitats econòmiques. Actualment es consumeix vint vegades més d’aigua que no es feia l’any 1800. Se’n pot obtenir electricitat, es poden regar els conreus, posar en funcionament les fàbriques i els transports i, també, beure-la i fer-ne un ús domèstic. Amb tots aquests usos que en fem poden embrutir-la o malmetre-la i, fins i tot, esgotar-la, trencant el seu cicle natural.
La construcció de preses hidràuliques per a l’obtenció d’energia hidroelèctrica ha produït canvis en els ecosistemes fluvials i marítims, és a dir en l’equilibri biològic dels éssers que viuen en un riu o mar. Com per exemple, va passar als EUA on amb la construcció d’una presa al riu Columbia varen impedir la migració dels salmons; o bé, a Egipte, on causaren la mort de sardines mediterrànies amb la construcció de la presa d’Assuan al riu Nil.
Un dels fenòmens que es produeix quan es contamina l’aigua és l’eutrofització. L’ eutrofització consisteix en un augment de la presència de matèria orgànica. Això es deu a l’acumulació de nitrats i fosfats que s’usen en els adobs i els detergents. Aquestes substàncies es dissolen amb la pluja i van a parar a rius i llacs trencant el seu equilibri com a ecosistemes.
Un altre fenomen contaminant de l’aigua que se sol produir és la salinització. L’aigua dolça de les zones costaneres es va salinitzant progressivament per l’extracció massiva d’aigua dolça que es fa en alguns llocs i la contenció del cabal dels rius amb les preses. Aquest fet propicia l’entrada d’aigua salada del mar.
L’augment de l’ús de combustibles fòssils com el petroli n’ha fet augmentar també el transport i amb ell el risc d’accidents que es poden esdevenir. El petroli és transportat amb grans vaixells anomenats petroliers, quan un d’aquests vaixells s’accidenta es produeix el vessament al mar del petroli que transportava i produeix el que anomenem marea negra. Es tracta d’una pel·lícula negra de petroli que queda per damunt de l’aigua ja que és de menor densitat que aquesta. Les marees negres produeixen danys molt greus en els seus éssers vius que habiten el mar.

La contaminació radioactiva de l’aire i de l’aigua és produïda per les radiacions que poden emetre accidentalment les centrals nuclears. Aquestes radiacions són nocives pels éssers vius ja que alteren la seva informació genètica, la qual cosa pot originar malalties degeneratives de les cèl·lules, com càncers. El manteniment d’aquestes centrals és un gran risc per la vida dels éssers vius dels seus voltants. Un exemple és l’accident de la central nuclear de Txernòbil i les terribles conseqüències que va tenir per a la població del seu entorn.

Mesures per un medi ambient equilibrat

El model econòmic actual no pot generalitzar el mateix nivell de vida a tota la població mundial. S’hauria de generalitzar la consciència de la insostenibilitat d’aquest model de desenvolupament i anar construint una escala de valors diferent que potenciï un model de desenvolupament més humà i sostenible.
Mentrestant s’han de potenciar mesures que respectin i millorin l’equilibri mediambiental tant a nivell local com global. Algunes d’aquestes mesures són:
- Repoblació de boscos amb espècies autòctones.
- Prevenció d’incendis.
- Recollida i classificació de residus i deixalles urbanes.
- Control dels abocadors de residus.
- Tractament de residus urbans: compostatge, reciclatge, incineració.
- Control d’emissions i reciclatge dels residus industrials.
- Depuració i potabilització de les aigües residuals.
- Reducció de la contaminació atmosfèrica: col·locació de filtres en les indústries; disminució del consum de combustibles fòssils ; disminució de l’ús dels CFC.
- Reducció de l’smog o boirum a les ciutats: utilització de gasolina sense plom i catalitzadors; disminució de l’ús de calefaccions; utilització i millora del transport públic; utilització de combustibles poc contaminants.
- Dotació d’infrastructura per tal que els ciutadans puguin respectar el medi ambient.
- Utilització de tecnologies que no degradin el medi ambient.
- Respecte del patrimoni natural i cultural.
- Participació, cooperació en accions de millora, prevenció i conscienciació de la problemàtica mediambiental.
El que és important és que la humanitat s’adoni que l’ésser humà és un element més del planeta i ha de procurar viure-hi en harmonia. Hem de compartir els recursos i evitar els desequilibris mediambientals. S’ha de trencar amb la imatge de les persones com a dominadores del planeta. La superioritat del gènere humà cap altres espècies s’ha d’utilitzar per a millorar la situació mediambiental del planeta.
Analitza cadascuna d’aquestes mesures i pensa si realment són tan difícils de dur a terme.

ACTIVITATS

1. Omple els buits següents de la definició de medi ambient:
El medi ambient és ........................... el conjunt d’elements (Sol, aigua, aire,
Organismes vius –inclòs- l’ésser humà), de condicions, d’influències i d’........................... que afecten l’existència i el desenvolupament, tant individual com ............................., de la comunitat d’................. ................ del planeta.

2. Relaciona mitjançant fletxes les diferents esferes mediambientals amb el que signifiquen:

3. Indica al peu de cada imatge el nom del canvi mediambiental que representa:

4. Omple el quadre següent sobre causes i conseqüències del canvis mediambientals:

5. Indica amb una V (veritat) les mesures següents que contribueixen a preservar l’equilibri del medi ambient o amb una F (falsedat) les que no:

a) Repoblació de boscos amb espècies autòctones.
b) Fomentar l’ús de les calefaccions.
c) No utilització del transport públic.
d) Recollida i classificació de residus i deixalles urbanes.
e) Control d’emissions i reciclatge dels residus industrials.
f) Utilització de gasolina sense plom.

6. Omple els buits del mapa conceptual següent sobre les causes i les conseqüències dels canvis mediambientals.

2. El creixement sostenible

Concepte

Desenvolupament econòmic i social que té lloc sense detriment del medi ambient ni dels recursos naturals dels quals depenen les activitats humanes i el desenvolupament, tant del present com del futur.
Sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida. És un dels eixos del Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona-2004.
Dit amb senzillesa, sostenibilitat és proveir el millor per les persones i el medi ambient ara i en el futur indefinidament. Segons l'Informe Brundtland del 1987, la sostenibilitat és: "Satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures." Això s'assembla molt a la filosofia de les "set generacions" dels nadius americans, que establia que els caps havien de considerar sempre els efectes de les seves accions sobre els seus descendents fins a la setena generació propera.
El terme original va ser "desenvolupament sostenible," adoptat pel programa de l'Agenda 21 de les Nacions Unides. Ara hi ha gent que considera que "desenvolupament sostenible" és un terme més general ja que implica desenvolupament constant, i insisteixen que hauria d'estar reservat només per activitats de desenvolupament. "Sostenibilitat" aleshores, es fa servir avui en dia per parlar de qualsevol activitat humana.
En economia, creixement sostenible consisteix en increments dels salaris reals (és a dir, descomptant l'inflació) o la producció que podria mantenir-se durant llargs periodes de temps.

Qüestions
El concepte modern de sostenibilitat ecològica es remunta al període després de la Segona Guerra Mundial, quan una visió utòpica de creixement econòmic impulsat per la tecnologia va donar pas a una percepció que la qualitat del medi ambient estava estretament relacionada amb el desenvolupament econòmic. Durant els moviments ecologistes dels anys 60, l'interès va créixer amb força, quan llibres populars com ara Silent Spring (Primavera Silenciosa) de Rachel Carson (1962) i The Population Bomb (L'explosió demogràfica) de Paul Ehrlich (1968) van fer créixer la conscienciació del públic.
Hi ha dues categories de pensament relacionades sobre sostenibilitat ecològica. El 1968 es formà el Club de Roma, un grup d'economistes i científics europeus. El 1972 varen publicar Limits to Growth (Els límits del creixement). Tot i que va ser posat en dubte per molts, va predir temibles conseqüències degut a l'esgotament dels recursos de la Terra i recomanava com a solució l'abandó del desenvolupament econòmic. Es van formar grups que recolzaven la idea que el món estava creixent massa ràpid i/o esgotant els seus recursos com ara el Worldwatch Institute el 1975. En un altre nivell, es van formar altres grups que es centraren menys en controlar del creixement demogràfic i reduir el creixement econòmic, i més a establir estàndards ambientals i mesures coercitives.
Molta gent ha assenyalat diferents pràctiques i filosofies al món d'avui que son contraries a la sostenibilitat. Per exemple, els crítics de la societat americana assenyalen que la filosofia de creixement econòmic il·limitat i consum són totalment insostenibles i provocaran grans problemes a la civilització humana en el futur.
Una de les qüestions més importants pel que fa la sosteniblitat és la sobrepoblació. Diversos estudis suggereixen que la població actual a la Terra, més de 6 mil milions, és excessiva i no pot ser sostenible per el nostre planeta. Hi ha diverses organitzacions que treballen per intentar reduir el creixement demogràfic però alguns temen que ja podria ser massa tard.
Els crítics d'aquests esforços, d'altra banda, temen que els esforços per reduir el creixement demogràfic pot portar a violacions dels drets humans com ara la esterilització involuntària i l'abandó d'infants. Alguns observadors dels drets humans indiquen que això ja passa a la Xina, com a resultat de la seva política d'un fill per família.

L'Organització per l'alimentació i l'agricultura (FAO), que va ser la encarregada d'informar del progrés mundial en l'implementació dels quatre capítols de l'Agenda 21 (sòl, boscos, muntanyes, agricultura sostenible i desenvolupament rural) per les Nacions Unides reconeix:
La sostenibilitat té a veure amb una de les qüestions més importants per la cooperació tecnològica: es mantindran els beneficis i resultats assolits gràcies al projecte i millorats pels usuaris finals i la seva comunitat segons els seu propi compromís i recursos un cop s'hagi acabat el suport extern? La qüestió comporta un anàlisis complex de qüestions relacionades amb aquest concepte ampli, incloent l'acceptabilitat i ús que es faci dels resultats i recursos del projecte pels grups esperats i la seva capacitat de mantenir els resultats, i l'entorn polític i institucional per permetre'ls de fer-ho.
Algunes organitzacions que han provat d'incorporar valors sostenibilistes a l'economia global són el Consell Internacional de mineria i metalls i l'Iniciativa minera global.
Tipus de sostenibilitat
· Sostenibilitat institucional: és a dir, l'estructura institucional enfortida segueix aportant els resultats de la cooperació tecnològica fins als usuaris finals? Els resultats poden no ser sostenibles si, per exemple, la unitat que es planeja enfortir per la cooperació tècnica deixa de tenir accés a la direcció general o no se li donen els recursos adequats perquè pugui sortir-se'n un cop la cooperació tecnològica ha acabat;
· Sostenibilitat econòmica i financera: és a dir, poden els resultats de la cooperació tecnològica seguir aportant un benefici econòmic un cop la cooperació tecnològica ha acabat? Per exemple, els beneficis de la introducció de nous cultius no poden mantenir-se, si les restriccions a la venda no es resolen. De la mateixa manera, la sostenibilitat econòmica (no confondre amb financera) pot estar en perill si els usuaris finals segueixen depenent en activitats i recursos amb grans subsidis.
· Sostenibilitat ecològica: és a dir, es probable que els beneficis generats per la cooperació tecnològica portin a un deteriorament del medi ambient físic (contribuint indirectament a una caiguda de la producció) o benestar dels grups desitjats a la seva societat?
Activitats

2. Llegiu el text següent i responeu a les qüestions.
El reciclatge dels metalls que consumeixen més energia (alumini, acer i coure), podria reduir anualment el consum d’energia per a l’obtenció de metalls fins en un 70%. Això és així perquè cal molta menys energia per a reciclar materials de rebuig que no pas per a extreure, processar i refinar metalls a partir de la mena present a les mines.
Es necessita un 95% menys d’energia per a produir alumini a partir de material reciclat que per a treure’l de la mena de bauxita, per exemple. El reciclatge del coure comporta entre cinc i set vegades menys energia que el processament de la mena de què prové; l’acer reciclat consumeix també entre 2 i 3,5 vegades menys energia.
[…] L’ús veritablement sostenible dels recursos exigiria la utilització d’un volum global de minerals més reduït i maximitzar la quantitat de servei obtingut per cada quilogram de material. Per a això, no n’hi hauria prou de trobar el sistema de fer circular de nou els materials en l’economia mundial. Per als urbanistes, significaria dissenyar les ciutats i els sistemes de transport de manera que estiguessin menys escampats i no consumissin tants materials com avui. Per als consumidors, la utilització de menys materials hauria de comportar un canvi en els hàbits de consum.
P. SAMPAT. «Fugim de la dependència de la mineria». A: L’estat del món 2003.
Barcelona: Centre UNESCO de Catalunya, 2003, p. 138

1. Resumiu les idees principals del text.

2. Definiu el terme recurs renovable. Els minerals són recursos renovables? Justifiqueu la resposta. Esmenteu tres exemples de recursos naturals renovables i exposeu, per a cadascun, alguns dels seus usos.

3. Expliqueu en què consisteix el desenvolupament sostenible, d’acord amb l’esquema següent:
a) Digueu tres tipus de crisis ambientals o ecològiques causades per la transformació
humana del medi ambient.
b) Escolliu una crisi ambiental i expliqueu les causes que l’han originada i les conseqüències
que ha tingut sobre el medi ambient.
c) Definiu el concepte de sostenibilitat. Esmenteu una cimera internacional on s’hagi tractat d’aquest tema.

3. El consum responsable

De fa temps que organitzacions no governamentals (ONG) i institucions públiques malden perquè tothom sigui conscient de la necessitat d'adquirir i consumir els béns que ens ofereix el mercat amb dignitat; altrament dit, de fer-ne un 'consum responsable'.

El consum responsable, també anomenat consum conscient i consum crític, es basa en criteris ètics i en valors tals com la solidaritat, la justícia, el respecte al medi i a la natura, el desenvolupament sostenible... Exigeix, doncs, de pensar en el proïsme i de seguir uns certs principis morals.

Naturalment, aquesta manera de procedir abasta qualsevol activitat relacionada amb el consum, des de l'ús d'aigua domèstic (un bé escàs, recordem-ho) fins a la compra d'aliments o de productes de qualsevulla mena, de primera necessitat o no.

El compromís amb el consum responsable és més efectiu com més coneixença hi ha dels drets dels consumidors i usuaris, entre els quals el dret de rebre informació veraç i suficient de tota mena de productes i serveis.
El consum conscient
El terme consum conscient (o "consum responsable") es va sentint cada vegada més en diferents àmbits, i per cadascú pot tenir significats diversos. Vol dir tot això:
· Ètica també en el consum. En les activitats quotidianes s’actua d'acord amb l’ètica particular de cadascú: es valora allò que sembla bé o malament abans de prendre decisions. En canvi, quan es consumeix és habitual prendre les opcions que es presenten com a més "fàcils": barates, accessibles, de moda... El consum responsable intenta desfer aquest "divorci" entre el comportament com a ciutadans i com a consumidors: es valora sembla bé també a l'hora de consumir.
· Prendre les regnes de les decisions pròpies. El consum responsable trasllada la presa de decisions des de la publicitat, el mimetisme social o alguns interessos particulars cap al criteri de cadascú.
· Acció per al canvi social. Hi ha moltes coses al món que no agraden: injustícies, degradació del medi... El consum de cadascú hi té a veure, perquè amb cada acte de consum s’influeix sobre l'evolució de la societat. El consum responsable intenta que allò que es potencia amb el consum no sigui contradictori amb el que volem potenciar a nivell social.
· Canviar l'actitud davant del consum. Fer un consum responsable no es tracta simplement d'una elecció entre marques ni només de consumir "verd", sinó d'un replantejament de tota la manera de consumir. Cal preguntar-se primer si realment es té necessitat o desig d'allò que es va a consumir, després de quantes maneres es pot satisfer aquesta necessitat o desig, i finalment, en cas de fer-ho a través del mercat, quina de les opcions que s’ofereix sembla més encertada.
· Alliberament, no obligació. No es tracta de "complir amb l'obligació" de seguir unes normes que se'ns dicten; això ens fa sentir culpables i buscar excuses quan no podem fer-ho. Al contrari, es tracta de sentir l'alliberament de fer allò que des de dintre sentim que és millor i ens fa estar més satisfets, de no estar lligats a necessitats falses, a modes o hàbits que no sabem ben bé perquè seguim, d'entendre millor com funciona el món en què vivim, de no participar en dinàmiques que no ens semblen correctes.
Practicar el consum responsable
· Fer un consum responsable comença per una cosa tan senzilla com observar el consum de cada dia. Moltes vegades el mateix sentit comú suggerirà canvis positius. No s’ha de tenir por o vergonya de prendre hàbits "estranys" en la nostra societat, com anar a comprar amb el cabàs; el que hauria de ser estrany és que no siguin "normals".
· Dedicar temps a buscar informació, identificar les opcions més vàlides en cada moment, etc. és una bona inversió: el més segur és que practicar un consum responsable dugui, a fi de comptes, a disposar de més temps per a cadascú.
· De vegades el consum responsable durà a escollir opcions que no són les més accessibles al mercat o que no són les més barates, però també s’arribarà a la conclusió que de fet deixar de comprar moltes coses aporta molts avantatges; a la llarga es gasten menys diners.

4. El comerç just

El comerç just és una forma alternativa de comerç que té com objectiu canviar les relacions comercials entre els països rics del Nord (els consumidors) i els països empobrits del Sud (els productors).
La xarxa de comerç just està formada per associacions, ONGD's, cooperatives, empreses, artesans... i es basa en les normes següents:
· Assegurar als treballadors un salari digne.
· No acceptar ma d'obra infantil.
· Igualtat entre homes i dones.
· Afavorir la realització de projectes de desenvolupament solidari en benefici de la comunitat.
· Ser respectuosos amb el medi ambient.
· No privilegiar els cultius d'exportació en perjudici dels cultius de consum local necessaris per a la població.
· Estructures democràtiques.

Història
Les primeres organitzacions de comerç just neixen a meitats dels anys seixanta amb les primeres organitzacions a Bèlgica i Holanda. En els anys setanta aquests primers grups es van seguir desenvolupant-se al mateix temps que venien productes elaborats pels camperols i artesans dels països del sud denunciaven les injustícies del model comercial internacional. Als anys vuitanta es consoliden les organitzacions importadores i augmenten les botigues de comerç just com a canal habitual de distribució. L'any 1989 es va crear la Federació Internacional de Comerç Alternatiu IFAT amb la voluntat de reunir a organitzacions del Nord i grups productors del Sud sota una mateixa coordinadora. Als anys noranta la pràctica del comerç just es va estendre i es va configurar com un moviment que integra ONG, botigues, importadores i distribuïdores.

ACTIVITATS

1. Localitza a la teva població entitats o comerços lligats al comerç just, anotal’s i especifica la seva activitat.

ÍNDEX

Unitat Didàctica 1. ELS DRETS HUMANS 1
1. Antecedents a la Declaració Universal dels Drets Humans 2
2. Validesa i universalitat dels Drets Humans 4
3. Classificació dels Drets Humans 6
4. Igualtat de drets entre homes i dones 8
5. Discriminacions 10
6. La lluita per a la defensa dels Drets Humans 10
7. La Declaració Universal dels Drets humans 12

Unitat Didàctica 2. ELS SISTEMES POLÍTICS. LA DEMOCRÀCIA 17
1. Els règims polítics 18
2. Els fonaments de la democràcia 20
3. Les principals ideologies polítiques 21
4. Els règims no democràtics 24
5. L’actual marc democràtic a l’estat espanyol: la Constitució de 1978 26
6. La Democràcia a Catalunya 29

Unitat Didàctica 3. CONFLICTES INTERNACIONALS EN EL MÓN D’AVUI 37
1. Conflictes recents a nivell mundial 38
2. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) 47
3. Les ONG 57

Unitat Didàctica 4. LA DEFENSA DEL MEDIAMBIENT 59
1. El medi ambient 60
2. El creixement sostenible 69
3. El consum responsable 75
4. El comerç just 77

UN ALTRA TEXT UCRÒNIC

2009-12-31T05:27:00.001-08:00

Roger Ransom, historiador económico de la Universidad de California, se ha tomado en serio la proposición secesionista y ha desarrollado una hipótesis preguntándose que habría pasado si Lincoln no hubiera ganado. En su libro titulado Los Estados Confederados de América: Lo que podría haber sido, cambia algunos detalles militares que hacen que la Guerra Civil desemboque en un punto muerto en lugar de una victoria del Norte. Lincoln, presionado por Francia y Gran Bretaña, así como por su propio electorado, fima un tratado de paz con la Confederación, y el Sur se convierte en un país independiente. En los diez años siguientes, la demanda de algodón en el mundo disminuye y los esclavos son liberados porque dejan de ser rentables. Viven como ciudadanos de segunda clase en una especie de sistema de apartheid al estilo americano, mientras el Norte intenta impedirles que crucen la frontera internacional.

Bueno, Lincoln no perdió, el Sur no se convirtió en un país independiente y los progresistas deben seguir intentando vivir o luchar contra el conservadurismo sureño y cada vez mas occidental que infecta también a otras zonas del país. Así que los progresistas pueden seguir perdiendo.

Pero también podrían ganar. Vale la pena recordar viejas y reconfortantes frases como «esto también pasará» o «no hay nada que dure siempre». Solo en el pasado año, desde que empecé a trabajar en este libro, los neoliberales y los neocon de Estados Unidos han recibido varios reveses severos. Como ya hemos visto, un tribunal de distrito de Pensilvania condena a una junta escolar local que quería enseñar el creacionismo. El escándalo del cabildeo en torno a Jack Abramoff atrapó a muchos representantes del Congreso republicanos en su pegajosa red ( El destacado neocon I. Lewis «Scooter» Libby, ex jefe de personal de Dick Cheney, fue juzgado y condenado por perjurio y enviado a prisión como castigo. Iraq es un lío de mil demonios y la popularidad de Bush es más baja que nunca. La gente discute en broma si Bush es el peor presidente de la historia de Estados U nidos o sólo uno de los peores. Lo mejor de todo es que ha expulsado a la mayoría republicana, tanto en la Cámara como en el Senado.

El economista Paul Krugman está seguro de que los estadounidenses están hartos de las desigualdades crecientes. Distracciones como el 11 de septiembre sólo duran lo que duran, y no se puede impedir para siempre que los pobres voten. Krugman cree que los demócratas, «que pasaron la mayor parte de los años de Clinton intentando tranquilizar a los ricos y a las empresas» van a tener que cambiar radicalmente.

También es reconfortante recordar la famosa y sabia frase de Lincoln: «Puedes engañar a algunas personas todo el tiempo y a todo el mundo algunas veces, pero ... » Ya saben el resto ... aunque George Bush y su equipo siguen intentando engañar a todo el mundo todo el tiempo. ¿Por que van a tener éxito o, más pesimistamente, como podemos asegurarnos de que fracasan? Incluso los miles de millones de dólares invertidos en la producción y difusión de ideología neoliberal, incluso los miles de millones de dólares adicionales de las redes religiosas de derechas podrían no ser suficientes para engañar a todo el mundo -o al menos a una mayoría electoral significativa todo el tiempo. Como se ha señalado al principio, los estadounidenses han cambiado de parecer sobre el presidente Bush que en 2005 era «honrado» y «bueno», y en 2007, «incompetente» y «arrogante».

Susan George. El Pensamiento secuestrado. Ed. Sol90, Barcelona, 2009. 336 pp. Pàgs. 321-322.

ENS HAGUÈSSIM ESTALVIAT LA GUERRA INCIVIL

2009-10-14T10:42:00.000-07:00

I tot pel caganer de Casares Quiroga...

"No obstante, la envergadura de la resistencia obrera en diversas zonas donde el alzamiento había triunfado sugiere que, si el gobierno hubiera tomado la decisión inmediata de repartir armas a los trabajadores, el alzamiento podría haber sido aplastado desde el principio."
Paul Preston. La guerra civil española. Una historia concisa. Barcelona, 2009. Pàg. 81.

EL MEU PRIMER VÍDEO

2009-10-10T05:49:00.001-07:00

No és res de l'altre dijous però si una bona excusa per sentir bona música.

UN EXERCICI ANTIUCRÒNIC: ROMA DE MANEL

2009-09-30T11:04:00.000-07:00

Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys,
viuríem en un Imperi, tindríem un esclau.
I àmfores al pati plenes d’oli i vi.
I una estàtua de mabre dedicada a mi.

Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys.
No faria olor a xampú el teu cabell daurat.
I oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats.
I ens despertaria un carro, pujant per l’empedrat.

I els turistes es fan fotos, on tu i jo vam esmorzar.
Són les coses bones de passar a l’eternitat.

I el guia els ensenya el mosaic del menjador.
Es retraten i passegen per la nostra habitació.

I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu,
el braçalet de maragdes que t’embolicava el vel.
I un submarinista troba els nostres gots i els nostres plats.
Són les coses bones de passar a l’eternitat.

ENLLAÇOS INFORMÀTICS

2009-07-28T05:09:00.000-07:00

Annexo una presentació sobre el curs que vaig fer com alumne a l'escola d'estiu d'enguany de persones adultes. Tingueu en compte que els enllaços no són operatius, són imatges i els heu de copiar. Cliqueu si voleu també les notes de l'orador i tindreu la meva valoració.

NÚMEROS I LLETRES

2009-07-26T08:00:00.001-07:00

Qui afirma que no existeix el punt G?

LES TRES GRÀCIES

2009-07-11T08:19:00.002-07:00

El títol va dedicat a tres amigues que ja no rauen a prop meu: la Sílvia, la Núria i l'Esmeralda. La primera té un nom preciós car comença per "si" . Núria és inequívocament català i reflecteix quelcom tan nostrat com els castellers; el pa amb tomàquet, la sardana o l'hoquei patins. A l'Esmeralda, sovint la seva actitud afable em feia exclamar "fe, esmeralda i caritat". Les tres virtuts teologals, fetes a mida. És una matemàtica, cosa prou respectable, i confio que tota aquesta patuleia d'idiotescents (vegeu L'Avenç de juliol-agost de 2009)que envolten l'edat crítica dels 14 anys, li permetin desenvolupar tota la vocació que arrela en el seu jove i ben conformat cos.
La imatge és una variació del que dóna de si aquest inhòspit racó del planeta, ara que el ministre d'afers exteriors M.A. Moratinos ha visitat Gibraltar, paga la pena saludar aquests anglosaxons descendents del mata reis que fou O. Cromwell, per reafirmar-me solidari amb la seva condició d'anglosaxons. Quina nostàlgia de no haver nascut al penyal, o a Andorra, Portugal si més no té en Saramago... però Espanya només té la inquisició de la COPE i la tríada apocalíptica de la Razón (la peste), el Mundo (la guerra) i l'ABC (la fam). Per descompat que la mort serà per sempre més monopoli de perifèrics (bascos i catalans) que són dignes hereus com a mínim de l'expeditiu i incorruptible Maximilen de Robespierre. Quant a V.I. Lenin, cal confiar en la seva emergent i dinàmica Llatinoamèrica: Veneçuela, Equador, Bolívia, Nicaragua, Cuba... Hi ha por i per això han encimbellat al capdamunt del neototalitarisme liberal i feixista un aprenent de socialdemòcrata com Mr. Obama. Res de nou sota el terreny aparentment ferm del Capitalisme, treballa el vell talp (vegeu El 18 brumari de Lluís Bonaparte de K. Marx).
Marx, Marx és l'oració laica, l'aspiració a la igualtat econòmica, premisa o conseqüència -tant se val- de la cultural, de la pròpia llibertat. Luiggi Longo, comunista italià ja mort fou premonitorio en preveure un món dividit en comunistes i excomunistes. Més val això, tot i que resta abatre tots els doctrinaris, aquells que viuen a l'Edat Mitjana com els musulmans que no estimen ni la seva pròpia vida o qualsevol altre fanàtic (cristià, jueu, hinduista, budista...)que tingui la gosadia de creure en un principi i a sobre pensar que té naturalesa ètica. La ingenuïtat en ple segle XXI, la candidesa, l'obstrucció mental. Tot plegat ve de l'analfabetisme real, no llegir a Marx, Einstein, Freud o Darwin o els seus marmessors d'ençà la seva desaparició. Conservar el llegat de finals de segle XIX és l'únic que ens demana Clio. El segle XX fou el segle de les catàstrofes controlades (dues guerres mundials o guerra civil europea)o perifèriques (la violència colonial). És fàcil demanar la legalització dels topmanta quan no pagues les llicències municipals per vendre els teus productes, també al carrer. És fàcil apel·lar al dret del lliure moviment quan l'únic que et guia es trobar una ideologia que et tranquil·litzi la consciència. És facil bordar davant la policia i jugar una estona a lladres i serenos, com quan eres petit amb la cònsola i que vingui el papà, l'Ong, l'agrupació o fundació que calgui per deslliurar-te de quatre morats burguesos als malucs que seran cel·lulítics amb el greix que et proporciona la mateixa hidra capitalista que et mima.
No pots fer res, si són marroquins, els hi dius que se'n tornin cap a casa i agafin pel ganyot al fill del rei que va matxucar els saharauis (republicans) el 1975. Espanya, concepte geogràfic, com va apuntar molt bé un polític basc de la Transició. Espanya va tancar les colònies amb vergonya i feblesa, amb la tonteria que cararcteritza el falangisme que encara manté símbols a les façanes de Barcelona, i que els meus veïns estupiditzats, per manca de memòria, toleren, mentre aplaudeixen els desallotjaments dels ocupes. Què a l'ensems pinten les parets ignorant aquestes plaques per no barallar-se amb els veïns.
Si són marroquins els tornes cap a casa i t'estalviaràs les mesquites, llocs de tristor, incomparablement més melangionosos que les sales del futbolin, invent genuïnament canyí. No dic de tancar les nostres esglésies, en tot cas fermaria amb clau i forrellat tot l'ensenyament privat doctrinari i elitista que segrega pobres.
Si són d'altres ètnies es desvien vers les seves metropolis d'origen (França i Anglaterra que aquests no demanen perdó com els exnazis dels alemanys.
Si els que venen són de l´època dels Reis Catòlics, mira de contemporitzar perquè pobrets mai no en sabran de català, com els espanyols en general. Ja a l´època del petit feixista (F. Franco) havia la naturalització administrativa, és a dir, si un andalús es mantenia ací (de Salses, a Guardamar i de Fraga fins a Maó i si es vol amb els germans aragonesos), adquiria la naturalesa del lloc, independentment del lloc on es neix.
Naturalment, nèixer a Almeria no es cap número de la sort del sorteig de l'ONCE (Organització Nacionl de Cecs d'Espanya) de la Història, tampoc ho és que la teva mare infanti a la terra sense pa de les Hurdes, o al minifundi valleinclanesc del racó celta que va veure com la mala sort es repeteix insistentment: Franco, Fraga, Rajoy. I que es pot dir dels mesetaris, doncs llegiu als insignes polígrafs com Menéndez Pelayo o Menéndez Pidal, Àngel Ganivet o Ramiro de Maeztu, que eren com el Jiménez Losantos però en llest.
No cal caure en el parany de discutir si el PSOE es bo o dolent, només que s'emmirallés amb Salvador Allende en tindria per mantenir dignament l'herència de F. Engels. Tots es va esguerrar amb Felip (VI) González quan abandonà el marxisme; des de llavors domina la llagoteria i el neolibralisme; però, vigileu no són pitjor que els "pòtols místics" (J. Kerouac) dels doctrinaris del Partit Popular (pp). Si gireu 180º vers l'esquerra les dues pp tindreu dos magnífic pals de golf, com els que fa servir un dels gurus de l'adormidera nacional, el fútbol. Si, heu adivinat el Cruyff -potser no va amb dues ff, tant se val-. Si guanya el Barça o es canvia el nas l'anorèctica de torn és tema de conversa banal però divertida.
Ja em va parlar l'H. Arendt de la banalitat del mal; i el magnífic J. Litell (Les benignes) o Grossman (Vida i Destí) per sort avisen que el feixisme és un corc amagat en el cervell i que la cirurgia és la revolució.

LA MÚSICA DE VANGELIS

2009-07-11T08:19:00.001-07:00

Em va arribar a partir del sensacional documental de F. Rossif, de Nuremberg a Nuremberg, l'any 1997 a l'IES Cirvianum de Torelló, tenia uns grups de l'ESO (3r), idiotescents (vegeu l'Avenç de juliol/agost d'enguany), un grup de 3r de BUP, bona canalla s'alçaren al cant del primitiu "Segadors", grups d'Història de l'Art que anaven per les bores de la selectivitat, i uns grups de Geografia de Segon de BUP, als qual s'havia de controlar, i a fe meva que ho vaig aconseguir, a base de dossier i Rossif.
Bona gent la de la Catalunya central, hi havia professorat força competent. Vaig estar 2 trimestres, substituint una professora d'història de l'art operada de la gola; i una interina amb el mal de l'esclerosi múltiple, malalria que es declarà també a un professor de llengua catalana en el mateix any. Recordo els dinars magnífics amb molts plats i una voluminosa professora que maldava contra els del principat a Mallorca per voler imposar la nostra ortografia i que alimentava els seus gossos amb sardines, perquè deia anaven bé pel pèl dels quissos. Havia un capellà o excapella que pel cas pot ser pitjor, força eixerit, com a mínim sabia fer la rosca. El director em va ajudar força, en Llach, va tramitar amb diligència els papers i imposà al cau del carrer Casp on hi ha una mena d'oficina sinistre, caòtica, kafkiana però no de la Metamorfosi, ans el contrari, pitjor, la del Procés; al comandament d'un brètol de cognom Martí que crec que encara té pes a la Via Augusta e Barcelona, on es troba el regne d'un dels nets del poeta, ficat a economista. Va ser un any terrible, es van morir amics i dels 6 per 4 places que hi havia al tribunal d'opisicions, vaig quedar el 5 o 6; no vaig poder tocar el cel fins el 2005. Però Vangelis em va ajudar per sempre més i malgrat que entre el Figaró i Aiguafreda, cansat de fer cada dia més de 180 km en cotxe, em vaig empotrar en la mitjanera de la maleïda ruta i vaig deixar (el papà o jo tant se val) més de dos sous reparant l'auto; i no diguis res i ves a treballar l'endemà amb l'Eivissa del teu pare, que a més va i es mor quan encara no m'havia tret les oposicions del 2005.
L'alumnat de 3r d'ESO feia un crèdit, "Por Rock de l'aprop" que era pesat si no feies el propi, alcohol, sexe i drogues. Però em vull fer entendre, al mitgdia, amb menors i en plena Catalunya cumbaià, per molt que Torelló sigui la capital del Reagee català; sobretot ho és del cinema d'alta muntanya. I cal anar en compte que l meu país no té Estat, i hi ha molta afició a pujar muntanyes com Montserrat, i ja sabeu els què els hi va passar als exjacobins del bentrobat emperador dels gals Napoleó I Bonaparte.
Per cert, que jo només reconec la primera Constitució, la de Baiona i espero veure-la a aquella ciutat d'aquí uns dies. La del 1978 és un putiferi que no s'aguanta com tota la trepa dels borbons.
Vangelis i Torelló, doncs molt bé. El millor una alacantina de Muro filologa en llengua catalana, la Fanny que saludo, si encara viu a Concetaina. El seu home -es va casar l'estiu del 98- era mestre o professor allà al on sud dels països i feia "comunions"; és a dir: no us ho perdeu, acompanyava amb el seu auto al capellà a recollir els minyons que combregaven per primera vegada amb els pals de molí de la metafísica, que com tothom sap és la xicòria del coneixement; essent la filosofia el cafè cafè. Jo, xarnego pels quatre costats, ménys per un istme que es diu cervell, pensava en el bo de Vicent Blasco Ibáñez. Sobretot en l'Ovidi Motllor, el Vicent Andreu Estellés, el Joan Fuster, em fregava els ulls i veia les pintades de la meva infància, rera els vidres d'un Renault 44, que deien "Visca el rei Javier" i tot allò de dèu, pàtria... i ves a saber quines xorrades més que afermaven el caciquisme més genuï que té oprimits als valencians. Ja se que ells poden dir que és el seu problema, que els catalans no hi tenim res a fer... Però per l'amor d'en J. Mira, si sense voler estem colonitzant i xuclant professors que no troben feina al cortijo dels Zaplana i del ben vestit del Camp. Aquest darrer té molta imatge i no ho dic perquè li paguen els vestits. És prim i té cara de bon noi, té una mirada de peix bullit que inspira tendresa, la de la Rita Barberà. Quan tinguem tots els valencians al principat, pujaran els murcianos i es reinventarà el pa amb la tomata. I al Lluís Candel se l'haurà de tornar a llegir.
Però, no caure en el parany i no faré vaga al J.L.R. Zapatero, aquest es va presentar el 2004 amb el seu professor d'Institut al costar, té prou seny com per ser un nou Allende; això si per una vegada Marx deixa de tenir raó -ho dubto- quan diu que la Història només es repeteix més que com a farsa.
Escolteu en Vangelis tot llegint a Marx.

L'AROHA TRAVÉ

2009-07-11T08:18:00.001-07:00

Confesso que mai he tingut cap alumne artista de veritat, el fill de la Gudiol, el nebot de la crític Carmen Alcalde i alguns bons dibuixants perduts per les clavagueres de quan era lumpen, és a dir, precari a munt i avall per Catalunya ensenyant història. Però aquest any he topat amb una artista.
L’Aroha Travé, des de l’escola hem insistit que no fa res estudiant el graduat, el que ha de fer és disciplinar-se i fer la prova d’accés de grau mig d’ars plàstiques i disseny –què malauradament no preparem-, però tot i que em consta la insistència del tutor amb la família, ha deixat perdre un altra curs de la seva vida. Va guanyar el concurs de carnestoltes, però, tot plegat, res de res. Jo li vaig aprovar un mòdul però no passa uns quants més. És una noia que vesteix estrafolàriament, tímida i força educada, quan arriba tard pregunta si pot entrar a classe. Crec que té una pàgina per internet on exposa.
Li vaig dir que l’any vinent dues portades seves, conservo tres originals, del mòdul de Ciutadania serien seves; igual no pot ser perquè em carrego aquesta estúpid assignatura. Però si la col·locaré al de Geografia I.
Si em llegeix algú llenço un SOS per l’art, ella potser no ho sap però té un do. Malaguanyada terra que no dona oportunitat als seus creadors.
Mireu la presentació i gaudiu.

CELLES

2009-07-11T08:17:00.000-07:00

És una paròdia del biparditisme que deixa a fora l'abstenció i els perifèrics, només una república federal pot salvar els trastos, però tot i així, per sant Joan també es cremen. La primera república catalana la va sommiar Pau Claris a mitjans del Barroc, ara la farem realitat.

ELS SET O VUIT PECATS CAPITALS

2009-07-11T05:53:00.006-07:00

"La idea de progrés nasqué quan la gent abandonà unes formes de pensar i d'actuar fatalistes i dominades per la religió"

Pounds, Norman, J.G. Vida cotidiana, La. Història de la cultura material. Hearth and Home. Ed. Crítica, 1999, 1a ed. Barcelona, 574 pgs. pàg. 40. ISBN 84-8432-016-2

El pitjor pecat va arribar amb la revolució burgesa o industrial, quan durarà?

JO DE GRAN VULL SER...

2009-07-11T05:53:00.005-07:00

Onze mesos de república durant el segle XIX, menys de vuit anys el XX, pobre balanç per voler ser espanyol, davant la immensitat d'un futur Estat propi. Ara ja heu fet tard, l'Europa federal acabarà amb els vells estats totalitaris, aneu a demanar almoina a Mart.